El Montseny

La bufetada

La matinada d’abans, Will Smith havia bufetejat el còmic —desconegut aquí— que conduïa la gala dels Oscar. El presentador acabava de fer un acudit relacionant “La tinent O’Neil” amb l’alopècia de la dona de l’actor. Veient el vídeo d’aquell moment, a mi em va fer la impressió que pel bo d’en Will aquella era una qüestió d’honor que només es podia resoldre amb un duel. Com es feien aquestes coses antigament, com si no haguéssim evolucionat.

Ahir vam anar a caminar als entorns de Collsuspina. Al Roc de la Guàrdia hi ha dos miradors des dels quals es contemplen magnífiques panoràmiques els dies que no hi ha pols sahariana en suspensió, com passava ahir. La zona a contemplar, a més, és perjudicada de boires que semblen eternes, i tot plegat ens va impedir de gaudir les vistes com déu mana. Després d’això, vam baixar fins arran de carretera per a començar a remuntar fins a Sant Cugat de Gavadons, una ermita romànica alterada per modificacions sofertes al llarg del temps. En acabat, vam anar a dinar al restaurant “Els tres roures” de Collsuspina —el nom fa referència als majestuosos arbres que havíem vist de bon matí sortint del poble—, un local una mica rònec i una mica greixós sovintejat per ciclistes, si hem de fer cas del munt de fotografies i mallots que pengen de les parets, però on ens van servir un menjar digne per 12 €, cafè a banda.

Tots set érem asseguts a taula, esperant que ens servissin el dinar, quan vaig treure la qüestió de la bufetada. I ho vaig fer, més que res, per a parlar d’una cosa que és en boca de tothom i trencar la dinàmica de parlar sempre de les mateixes coses. Durant la caminada havia sortit el tema dels padrins, tan suat de tantes vegades com n’hem parlat. Avui m’he atrevit a suggerir que hauríem d’entrenar-nos a caminar en silenci. Era una broma, és clar, però és veritat que penso que, amb el ritme de sortides que portem, aviat tots ens ho sabrem tot de cadascú, que aviat ens haurem dit tot el que podem dir de cada cosa que parlem si no fem l’esforç de trobar nous temes de conversa.

I això comptant que només fem matinals, així que no vull imaginar-me què pot passar durant una setmana de convivència, quan estarem fent el Camí de Cavalls. Suposo, espero i desitjo que hi hagi moments per a tot, fins i tot pel silenci i pel recolliment, la reflexió i la contemplació que l’acompanyen. Ara, per a mi, cada excursió és com un entrenament enfocat en el repte de finals de maig. I sembla que els companys se n’hagin adonat, almenys alguns, que han comentat que em veuen fort. Però no saben que la processó va per dins.

En relació amb la bufetada, en Jaume ens va fer una erudita dissertació que, resumida, venia a dir que l’Homo sapiens-sapiens ha sobreviscut com a espècie gràcies a la seva agressivitat. A manera de corol·lari, va afegir: “En Will Smith és un Homo sapiens-sapiens.”

Jo, ara, des de la tranquil·litat del meu escriptori, puc assegurar sense cap acritud i amb molt d’afecte que, a la llum de les opinions abocades, en aquella taula també hi havia Homo sapiens-sapiens que secundaven la bufetada.

En la meva opinió, al lliurament dels Oscar tothom ho va fer malament. Començant pel regidor d’una cerimònia calculada fins en els seus més mínims detalls que es transmet a tot el món. Em pregunto com va consentir que s’introduís en el guió una broma que podia ferir la sensibilitat de la interpel·lada.

Malament l’actor, que té dret a exterioritzar el seu malestar, però que podia haver-ho fet verbalment des del seu seient, com va fer després. No cap parlar de rampells; caminant tan pausadament fins a l’escenari, qualsevol persona té temps de reflexionar i mesurar les seves accions. Algú com Will Smith, per la seva projecció pública, té la responsabilitat de donar exemple. Malament el presentador, pel que va dir; i per no demanar perdó quan es va adonar que el seu acudit no era ben acollit. Malament, de nou, Will Smith per no disculpar-se quan va tenir l’ocasió en recollir el guardó que se li va atorgar. I, finalment, malament els responsables de l’Acadèmia que designen per a conduir el seu espectacle a algú tan mediocre que ha de fer befa de les desgràcies d’altres per a fer riure a la concurrència.

Per a mi, l’humor només té un límit; la dignitat de les persones.

Abans de les cinc érem a casa.

Una resposta a “La bufetada

  1. Jo em dec considerar descendent d’aquest ‘Homo sapiens-sapiens’ perquè, tot i no considerar-me persona violenta, ans al contrari, aprovo el bolet que li va donar en Will Smith a aquell nefast presentador.
    Jo m’imagino en la seva situació i en veure, tan públicament, fer mofa de la malaltia de l’estimada companya i, tal vegada veure escapar-se-li una llàgrima de dol, crec que segurament reaccionaria igual que aquest excel·lent actor.
    La frase feta de què “res no justifica la violència” no és aplicable sempre. A vegades una pantuflada a temps realment funciona.

    Ja està bé de suportar aquests nefastos personatges públics que per guanyar-se la vida i arrancar algun lleuger somriure dels espectadors han de recórrer a fer befa dels defectes d’altres. Són realment repugnants!
    I entre aquests no sols hi ha el ‘miserable’ (de misèria) presentador dels Oscars; per aquí a casa nostra també trobarem d’altres que en el seu espectacle s’han de ‘fotre’ irremissiblement amb persones de la concurrència. Molt lleig.

    Liked by 2 people

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s