Sempre hi ha un però

El cap de setmana ha resultat profitós. Hem avançat bastant en l’elecció dels materials que volem pel bany. A Sumex vam rebre una atenció exquisida de part de la Paula, la comercial que ens va atendre, i podem dir que tenim resolt aquest capítol, si no hi ha sorpreses inesperades. Ara cal esperar el seu pressupost.

També hem decidit que passarem la Pasqua a Camprodon i ja hem reservat l’hotel. Serà l’Edelweiss, on ens cobraran 410 € per tres nits en una habitació doble amb terrassa, esmorzar inclòs. No era el més barat, però tampoc el més car. A més, tenien habitacions amb balcó o terrassa disponibles per a la nostra demanda. Veurem.

Diumenge vam sortir a caminar amb el Ramon i la Magda pels contraforts del vessant nord de Montserrat. Pel terme de Castellbell i el Vilar i, més concretament, els seus nuclis de Sant Cristòfol i Marganell. El camí que hem seguit, molt agradable i sense cap dificultat, es passeja per algunes de les esglésies i ermites romàniques de la muntanya. Les tres que hem trobat són molt boniques i ens hem fet un tip de fer-les fotos. Arribant de nou a Sant Cristòfol, d’on havíem sortit, hem vist el mirador i el banc que tan presents estan a Instagram últimament, amb la silueta de Montserrat retallada en el ferro de què estan fets. També hi ha hagut alguna interacció amb animals, una cabra i unes ruques que demandaven la nostra atenció.

La nota negativa es va produir al restaurant “La brasa de Can Padró”, al que ens guardarem prou de tornar-hi mai. He penjat a Google la següent ressenya: Pels comentaris que he vist reflectits aquí, deu ser que nosaltres no vam estar de sort. El tataki de salmó, el serveixen sencer, no filetejat, i resulta embafant. Les dues fideuades que ens van servir no eren comestibles i van tornar a la cuina sense tocar, pràcticament (finalment no ens les van cobrar). Les dues hamburgueses havien de ser al punt. La crema catalana estava gairebé congelada i els pastissos eren secs. En conjunt, doncs, el dinar va resultar un desastre. No ens agrada menjar en plats o safates de plàstic ni eixugar-nos amb tovallons de paper de la qualitat més bàsica que es troba en un supermercat. Considerem que el preu que es paga pel que serveixen justificaria una vaixella com cal i uns tovallons de roba (o de cel·lulosa més consistent, com a mínim).

Amb les fideuades incloses, hauríem sortit a 37,50 € per cap. Considero que és una barbaritat per la qualitat que vam rebre en conjunt, però els 29 € que vam pagar no es queden gens curts.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s