2022: divendres, 18 de març

Els dies passen ràpidament i se succeeixen sense fre. Ja torna a ser divendres i aquest no és intensiu per a l’Anna. A Igualada avui també fa un dia rúfol i sembla que aquesta nit ha plogut una mica. Continua la destrucció d’Ucraïna per les tropes russes, però això ja no és notícia sinó una barbaritat que s’incorpora de manera imperceptible a la nostra realitat quotidiana i ens insensibilitza.

Alice, de pie en el umbral, cruzó los brazos a la altura de la cintura y se sostuvo los codos con las manos. Las mujeres llevan siglos preocupándose en esa postura.

“Miel del desierto” és l’últim conte del recull que l’Edith Pearlman va titular de la mateixa manera. Acabo de llegir-lo i trobo que és un relat magnífic, com tots els que el precedeixen. M’agrada l’Edith Pearlman; m’agrada com escriu i també com exposa les històries que ens explica. I em penso que és perquè tracta al lector com a un ésser intel·ligent capaç de llegir entre línies i perquè, per aquesta raó, no li dona més informació que la que considera necessària perquè pugui fer la seva pròpia interpretació. Cal llegir-la amb atenció, això sí, amb tots cinc sentits. De vegades, he hagut d’anar endarrere una o dues pàgines per a localitzar el detall que confirmava que el que havia entès era correcte, que ho ha sigut, normalment. Perquè ella no t’ho dona tot mastegat, sinó que t’obliga a no deixar escapar cap detall dels que va deixant caure. Per altra banda, em sembla que les seves històries no són convencionals. Ni innocents. A mi sovint m’han neguitejat en tant que, em penso, insinuen més coses de les que diuen.

Feia dies que arrossegava aquest volum. Havia emprès la seva lectura amb empenta, però entremig s’han creuat altres lectures. D’una banda, vaig rebre les “Catorze històries de merda” que l’Òscar m’ha dedicat; el meu nom apareix també als agraïments finals. Interrompent la continuïtat dels contes de la Pearlman, el vaig voler llegir immediatament perquè no fos dit que opinava sense coneixement de causa, però de fet, com que llevat de dues o tres ja coneixia totes les històries, el que volia era treure’m de davant el compromís. No parlaré més d’aquestes històries perquè el que en penso ja ha quedat reflectit en episodis anteriors d’aquest diari.

Però, d’altra banda, va sortir a la llum el Capítol 7 de Narranación i he donat prioritat a tots els relats que conté. Hi ha de tot, còmic, poesia i un relat en anglès que no he llegit perquè no en sé prou. De la resta de relats, en català i en castellà, n’hi ha que no els he acabat d’entendre i altres amb quina fantasia no acabo de sintonitzar, però hi ha tres o quatres que m’han agradat molt.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s