2022: dissabte, 5 de març

No he dormit gaire bé. Som a Menorca, a casa dels consogres, i he estranyat el nostre llit. Però penso en la guerra, que continua a Ucraïna, i en les víctimes, i concloc que és un bé de déu poder jeure en un llit. Encara que et sigui estrany, és un privilegi tenir un jaç on deixar caure els ossos i un sostre que els aixoplugui.

Ahir l’Halyna va arribar a casa amb els ulls envermellits d’haver plorat molt. O d’haver plorat fins molt poc abans de trucar a la porta. Estava esgarrifada per les conseqüències que se’n podien derivar del bombardeig de la central nuclear més gran de tot Europa. Sortosament, després, des d’algun lloc del seu país, via whatsapp li va arribar la notícia que els desperfectes no eren greus i que els bombers i els serveis d’emergència tenien la situació sota control.

La Paula està molt bé. Malgrat el relatiu aïllament social en què es veu obligada a viure, està exultant perquè li encanta la feina que està fent i diu que està aprenent molt. També els aspectes desagradables que té la professió que ha escollit, com quan, per exemple, ha de fer el retorn als pares d’un infant que té una mancança que ells no sospiten. Els psicòlegs diuen retorn quan els qui no n’entenem diríem diagnòstic. O conclusió. Si dic que és admirable la passió que la Paula sent per la seva feina, no és només amor de pare. Només cal sentir-la parlar. A més, té una energia i un optimisme que s’encomanen. I claredat d’idees. I determinació per a dur a terme els seus propòsits.

Aquests últims dies no he comparegut a la cita amb el dietari. Dur un diari no ha de ser una obligació, sinó un exercici satisfactori. O almenys així ho entenc jo. De vegades, no hi ha motiu per a consignar-hi res, perquè no ha passat res d’interessant. O, senzillament, cap cosa de les moltes que passen al món no ha provocat una reflexió. De vegades, el que el dietarista no té és temps per a posar-se a escriure. Perquè no només escriu, també ha de viure i fer coses, sinó, sobre què escriuria?

He hagut de fer una pausa. Després d’esmorzar, hem anat a fer una passejada pels bonics entorns que acullen la Paula aquests mesos. Però de Binibèquer no cal que en parli.

Dijous passat vam anar a caminar pel Lluçanès. Sorprenentment, alguns camins eren enfangats. Després de diversos mesos sense ni una gota d’aigua, havia plogut el dia abans. I devia ploure força, perquè hi havia tolls, i la humitat de l’ambient era la causant de la boira que ens va acompanyar tot el matí. El Ramon i el Jordi, per diferents raons, es van perdre els esgrafiats atribuïts a Perot Rocaguinarda. Són molt a prop del mas on va néixer, ara abandonat i mig derruït.

En arribar a casa, el correu m’havia fet arribar les “Catorze històries de merda” que m’ha dedicat l’Òscar. Per més que el seu prologuista faci una aferrissada defensa de l’escatologia i esmenti algunes celebritats com a precedents literaris de luxe, l’Òscar sap des dels nostres temps de Lletraferits Distants que les diferents textures de la marró substància no em semblen un bon tema. I, no obstant això, estic content que hagi aconseguit fer realitat el somni de publicar.

La guerra continua amb un alto el foc pactat que ja s’ha trencat en alguns llocs.

One thought on “2022: dissabte, 5 de març

Respon a Magí Ramon Puig Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s