2022: dilluns, 21 de febrer

Uns quants tiquets de compra s’apilen sobre la taula formant un petit monticle. Són memòria muda de l’activitat dels últims dies i els guardava per si em calia fer anotacions precises dels preus de les coses, com feia l’Hilari. Els dietaris, l’afany per registrar el que fem i pensem, ens fa membres del mateix club. L’actitud davant la despesa ens diferencia, però. L’Hilari era dels del puny estret i jo no ho soc pas.

Acabo de fer neteja. De tot el que he guardat aquests dies només val la pena consignar aquí la visita a la Masia Fontscaldes per a fer una calçotada. Un cop l’any, ens agrada complir amb la tradició de menjar calçots. Com a excusa per a passar una estona amb la mare de l’Anna, ja ens va estar bé. Ja ho fèiem abans, quan en Josep vivia. Aleshores hi anàvem tots, que la Paula i el Nil èren petits i venien amb nosaltres. Però ara només fem calçotades de tres. La de dissabte ens va costar 112,10 € i la veritat és que dol gastar-se’ls en un àpat tan massificat que l’acabes desitjant marxar com més aviat millor per a recuperar el silenci i la calma.

La lectura de “Miel del desierto” progressa adequadament. Estic gaudint de tots els relats. Un m’agraden més que altres, òbviament, però a través de tots ells estic descobrint la manera peculiar d’explicar les històries de l’Edith Pearlman. En tots els casos, els primers paràgrafs costen. De cop al bot, hom diria que no ajuden al lector a introduir-se fàcilment en l’atmosfera del conte. Inclús he hagut de tornar sobre algun d’aquests inicis per a assegurar-me que estava entenent bé el que llegia. I, no obstant això, a còpia de relats, estic gairebé segur que aquesta manera d’iniciar-los és un estretegem de l’autora per a enganxar al lector, per a incentivar-lo a continuar llegint.

Els relats de la Pearlman van de coses quotidianes; són històries senzilles que tenen com a personatges a persones normals, habitants de la ciutat de Godolphin, Massachusetts, que em penso que és imaginària, que van apareixent en els relats com qui no vol la cosa. I, sovint, no és fins ben avançada la història que el lector no pren consciència de qui és el vertader protagonista. I sovint, també, no només hi ha un únic vertader protagonista. La tendresa dels contes, que em semblen tendres, no l’expliquen les paraules, sinó que traspua d’allò que diuen les paraules, de manera que el lector se la troba sense saber com se li ha aparegut.

En algunes de les històries que he llegit fins ara, la Pearlman fa parlar als seus personatges de la vellesa, que és un tema que fa temps que em fa pensar. No penso en ella en un sentit negatiu, no. Tampoc no diria que m’entristeix fer-me gran; penso que des de sempre tinc assumit que és una etapa més, allò que en diuen llei de vida i l’accepto amb naturalitat i agraït de poder-la transitar. Però resulta curiós que aquests dies que estic observant atentament la meva evolució física se’m presentin lectures que en parlen:

“Un dia, en el Tavern, la doctora Elissa le ofreció a Rennie una descripción de la decadencia:

Mira, muchacha, los viejos a veces sí pueden tolerar lo que les hacen sus propias células. Incluso pueden tolerar lo que les hacen los médicos. Pero viene el primer resbalón, el primer tobillo torcido… y es el principio del fin. Lo que parece convalecencia es en realidad debilitamiento. Descansar en la cama es entrenarse para la muerte. Vendrá otro accidente, y luego otro. El cuerpo envejecido no puede reparar su esqueleto. Comienza a anhelar su propia ruina, y al final la consigue. Incluso…

— Elissa, por Dios…

Elissa bebió un sorbo de cerveza. Siete broches de alfiler destellaban en su amplia pechera.

— Nada de esto va por ti, Rennie. Tú vivirás para siempre. Nos haces falta a todos.”

Rennie és una amable antiquària, propietària de Forguet me not, local pel qual passa tot el poble i li explica confidències que ella es guarda bé de comentar amb ningú, perquè és discreta. La doctora Elissa és amiga i clienta seva.

Dissabte, amb l’Anna vam veure a la televisió una comèdia britànica titulada “What we did on our holiday” —títol traduït com: Nuestro último verano en Escocia— que em va agradar. Reflexions sobre la vida i la mort amb tocs d’humor negre. Recomanable.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s