2022: dimecres, 16 de febrer

He llegit tres vegades aquest conte i no he trobat el moment en què l’autora justifica la reaparició de Renée en la vida de Bobby Farraday. Jo no acabava d’entendre que això passés sense una prèvia explicació raonable. Tampoc no entenia que succeís en el moment en què Peige i Bobby semblen a punt d’intimar fent un pas endavant en la connexió que s’ha establert entre ells, tot just després que ella ha acabat de fer-li un satisfactori servei. Em va fer ràbia fins i tot que Renée es presentés al local de Peige sense avisar i estronqués així la incipient relació entre la pedicura i el seu client. En llegir-lo per primer cop em va semblar que se’m podia haver escapat algun detall que justificava aquella aparició inesperada, però no era el cas, perquè Edith Pearlman, senzillament, no explica als seus lectors per què Renée es presenta, sis mesos després de la dissolució del seu matrimoni, amb una maleta grossa a la porta de les habitacions que Bobby té llogades en l’edifici veí al del Tenderfoot, com he verificat amb les lectures posteriors.

I aquesta constatació m’ha dut a dir-me que, si l’Edith Pearlman —que és considerada com una de les grans contistes de tots els temps, comparada amb Anton Txékhov, John Updike i altres grans narradors—, no sent la necessitat de justificar el fet que Renée vagi a buscar sense preavís al seu exmarit, ¿per què hauria de justificar jo que Magnífic faci tard al seu propi enterrament com (semblava que) em demanaven els Lletraferits Distants? No sabria que dir.

“Miel del desierto” és un recull de relats curts de l’Edith Pearlman, que ja havia llegit. Fa uns anys, però no gaires, perquè l’edició espanyola és de 2016, de manera que no pot fer tant que la vaig comprar i, així i tot, no recordava gens de cap història. Em preocupa aquesta feble memòria meva.

Avui m’he despertat enmig d’un malson, probablement conseqüència d’una immoderada ingesta de calçots. Ahir vaig celebrar l’aniversari fent una calçotada a Ca l’Andreu, amb els meus amics. Primer una caminada d’un parell d’hores, suau, tranquil·la, per a obrir la gana. Després, dirigits pel Nico, el sofert amfitrió, els preparatius previs, amb cervesa fresca per apaivagar la set del camí: el foc, els calçots, la carn i la cansalada i les botifarres. I, finalment, a dins de la casa, que ahir feia vent, la gran menjada, amb vi i cava, rematada amb un pa de pessic de l’Anna que estava per a llepar-se els dits. La salsa que havia fet la Pepita pels calçots també era boníssima.

Vam riure molt i ens ho vam passar molt bé. Llàstima del Jaume, que finalment no va poder venir.

Josep, Nico, Jordi, Isidre, Lluís, Antoni, Càndid, Ramon, Ricard i Magí. Falten, el Pere, que encara no havia arribat, i el Jaume, que no va poder venir.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s