2022: diumenge, 13 de febrer

És diumenge i la ciutat està tranquil·la, encara. Hi ha núvols al cel. Sembla que aquesta nit ha plogut una mica. Ahir, el primer front d’inestabilitat després de setmanes de bonança, va deixar caure les primeres gotes, a Igualada. També a altres indrets del país. Poca cosa, encara, perquè la situació de sequera és preocupant després de tants dies sense pluja ni neu.

En Manuel Vicens i Montaner era un agent de canvi i borsa radicat a Barcelona. A finals del segle XIX, va heretar de sa mare uns terrenys a la Vila de Gràcia sobre els que es va fer construir una casa d’estiueig i una zona enjardinada. Va encarregar el projecte a un jove Antoni Gaudí, a qui va concedir una absoluta llibertat creativa. El resultat fou la que ara coneixem com a Casa Vicens, tot i que el matrimoni i la seva filla només en van ser propietaris els primers deu anys. Aquesta casa és considerada la primera (1883-1885) obra mestra de Gaudí, una mena de declaració d’intencions de les coses tan innovadores que podia fer.

Ahir la vam anar a veure. Volia celebrar d’una manera diferent el meu pròxim aniversari. Així que vam convidar a en José Luis i la Montse a fer-li una visita guiada en català. Tot i que tres entrades eren a preu reduït, em van costar 78,40 €, però dono aquests euros per ben pagats perquè la visita —de 90 minuts— ens va agradar molt a tots quatre.

De vegades, el jove italià que ens feia de guia s’embarrancava amb alguna paraula i deia el seu equivalent en italià o en castellà. Però en general, parlava la nostra llengua de manera fluida i més correctament que molts de nosaltres, que no fem cap esforç per a erradicar els nostres errors. Es va disculpar per no dominar prou l’idioma, però jo li vaig dir que l’important és la voluntat de fer-se entendre en la nostra llengua i que a ell se l’entenia perfectament.

En acabat, vam baixar caminant des de Gràcia, en direcció a la plaça de Catalunya. Gran de Gràcia estava reservat per als vianants, cosa que va fer més agradable la passejada. La idea inicial era dinar al Racó, un restaurant de la rambla de Catalunya que ens agrada molt al que l’Anna i jo hi anem sovint quan baixem a Barcelona a passar el dia, però era tancat per reformes. A Rambla Catalunya n’hi ha molts, de llocs on menjar alguna cosa i no va ser difícil trobar una alternativa. Ens vam quedar allà mateix, a La Lolita, i vam dinar a la terrassa, protegida amb paravents. En alguns moments van caure quatre gotes, com ja havia passat quan érem a la Casa Vicens. El dia era rúfol, però hi vam estar bé, perquè no feia massa fred i perquè tenien engegades les estufes exteriors.

Per la menja de tots quatre —i per haver-la consumit a la terrassa, suposo— vaig pagar 95 €. La qualitat del menjar no s’ho val. Pel menjar no cal tornar-hi, però per estar-se una estona al local interior, acollidor i exòtic, fent unes tapes potser sí que hi tornaríem.

Després, ens vam separar. En José Luis i la Montse van anar tornant cap a casa seva, però nosaltres encara vam voltar una estona. L’Anna volia aprofitar per a fer un parell de compres, coses que no es troben a la nostra ciutat.

Vaig considerar que el meu germà està tens. Sembla com si la pandèmia hagués portat al límit la seva aprensió. No vull fer pronòstics, però intueixo que hi ha més raons pel seu malhumor. Potser la feina, que li afluixa i amb seixanta anys està en una edat complicada. Espero que tot se li arregli i que li vagi bé. I també que es relaxi, que ara no tardarà a ser avi.

Abans de quarts de set els igualadins érem a Igualada.

Detall de la Casa Vicens

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s