2022: dijous, 3 de febrer

Jo estava content perquè, considerant la dificultat que per a mi representa, havia remuntat prou bé els primers tres-cents metres de desnivell, els que separen l’aparcament del Castell de Montesquiu de la part més alta del Pla del Revell, que és una preciositat, sigui dit de passada. Són tan boniques les panoràmiques que se’ns oferien que, allà estant, hem fet fotografies del grup amb tres orientacions diferents.

Tot seguit, del no-res ha aparegut un pagès amb motxilla i gorra de visera, i ens ha preguntat per les seves eugues. El corrector em diu que euga és una forma secundària d’egua, així que les utilitzaré indistintament. Al pagès li hem dit que no ens havíem topat amb elles i hem seguit el nostre camí, en direcció oposada a la seva.

Érem a les envistes del Castell de Besora, el nostre destí. El teníem a tocar, era just davant nostre i, pràcticament, a la mateixa altura. Però, ai!, les aparences enganyen i entre el castell i nosaltres hi ha un sifó que no vèiem, una “U” quina part més baixa és l’anomenat Collet de la Mongia, una mena de cresta grisa, un passadís sense parets a dues aigües. Així que el meu ha sigut un goig sense alegria. I, a sobre, hem agafat un corriol que baixa molt dret i una mica penjat, un d’aquells caminois que tant m’apassionen. És un sarcasme, evidentment, perquè a mi les altures em fan por. Això no obstant, amb l’ajuda dels companys, he baixat i he travessat el collet; mirant endavant i a terra, això sí. El cangueli aprima? Cap dels companys ha sabut donar resposta a aquesta pregunta, però el fet és que, un cop superat el tràngol, he notat que em queien els pantalons i no he sabut com interpretar-ho.

Al collet ens han atrapat el pagès i les seves egües, tres, boniques, poderoses, i ens han avançat. Més tard hem sabut que el pagès té el mas a Santa Maria de Besora perquè ens l’hem tornat a trobar. Ja havia deixat els animals al mas, menjant farratge, i tornava sol a buscar la gorra que havia perdut pel camí, un corriol estret que va al poble i al castell. Li hem dit que li havíem deixat a la vista, penjant d’una branca. Ens ha aclarit que tots quatre havien baixat del Pla de Revell “pel camí de tota la vida”, raó per la qual nosaltres hem convingut que ho havíem fet pel camí més inconvenient.

Si dic que després del collet tot ha sigut bufar i fer ampolles diria mentida, perquè la pujada al Castell de Besora és costeruda i per a remuntar-la m’ha calgut aturar-me diversos cops per a recuperar l’alè i, així i tot, he arribat a dalt esbufegant. Però el sacrifici ha valgut la pena, perquè les vistes que hi ha des d’allà són espectaculars. Després del castell ja sí, un cop completats els 440 m de desnivell total, la resta dels 11 km de la ruta fa baixada.

Hem dinat a Sant Quirze de Besora, en un restaurant d’agradable record per a alguns dels meus amics, que hi havien estat fa molts anys. Tret que a l’amanida que he demanat de primer m’hi han posat massa vinagre, que no m’agrada gens, he trobat que la qualitat del menjar era correcta. També ho era a judici de la resta de comensals i, no obstant això, també han dit que no és el que havia sigut. És normal. Si nosaltres ens fem grans i les coses i les maneres del nostre entorn canvien, també canvien els restaurants on alguna vegada havíem dinat molt bé. Els amos moren o es jubilen i els negocis canvien de mans, i van a parar a les dels seus fills o a les de desconeguts que se’n fan càrrec pagant un simple traspàs. I, és clar, aleshores les coses ja no són com eren abans.

Menú de 15 euros per barba, sense cafès ni extres. Hem demanat tres xopets de ratafia pels que ens han cobrat 6 euros. Un excés, sens dubte, sobretot si hom té en compte que en altres llocs les mestresses ens hi han convidat. Així i tot, no paga la pena enfadar-se, que no és bo per la salut. Perquè, seguint en la línia del que deia fa un moment, la noia que ens ha servit no és la filla de la Càndida que recordàvem, tot i que bé podia haver-ho sigut. Fent servir les seves paraules, la conclusió és que ella no és la mestressa. De fet —diu— no és mestressa de res que no sigui casa seva, que viu sola i allà no la mana ningú.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s