Santuari de Puig-l’agulla i l’Enclusa

La Paula diu que és feliç. Des de dilluns és a Menorca, fent les pràctiques d’un màster en psicologia i avui, ens ha enviat una fotografia seva vora el mar, amb la carmanyola a la falda, dient-nos que ploraria d’alegria perquè ja ha après més coses que en tot un any. A sa mare, el missatge li ha arribat quan encara era a la feina. A mi, l’orgull que he sentit en llegir el seu whatsapp ha vingut a desbordar la satisfacció que sentia quan l’he rebut. En aquell precís moment seia a taula amb el goig propi d’haver superat les dificultats d’un nou repte i experimentava aquella dolça sensació que se sent quan es diposita la natgera —per no dir la natja esquerra més la natja dreta— en una cadira, cansat després d’una llarga caminada tot envoltat d’amics. Ja no podia ser més feliç.

Després, encara, la mestressa m’ha renyat per no acabar-me el segon plat. Jo ja m’havia cruspit un bon bol de caldo i he hagut de justificar-me —com quan era petit amb ma mare— dient-li que l’arròs a la cassola estava molt bo, però que si me l’acabava —l’arròs era ple de bitxos i feia una bona muntanya— no podria menjar-me la botifarra amb patates que m’havia demanat per a després. La senyora ha quedat complaguda quan ha constatat que, efectivament, m’he acabat el tercer plat i m’ha deixat menjar mel i mató de postres. En acabat m’ha servit un cafè i ens ha portat una ratafia per a llepar-se els dits. Comptat, debatut i dividit per sis, l’àpat ens ha sortit a raó de 13,5 € per cap. Com es podia ser més feliç?

Qui llegeixi aquestes línies —alguns s’han atrevit a qualificar-les de cròniques— no han d’oblidar mai que formen part del meu diari. Efectivament, per molt que pugui estranyar a alguns, jo porto un diari en el qual deixo constància d’algunes de les coses sense importància que em passen o faig i de les reflexions que em poden suggerir. Ho faig, sobretot, com a una mena de gimnàstica mental que em mantingui actives i ben interconnectades les neurones, que tenir el cap clar és tan important com mantenir el cos en forma. I per a mantenir el cos en forma ja fem les excursions. Aquestes “cròniques” són només la part visible del diari.

El desafiu —sí, sí, és català correcte, equivalent a desafiament— d’avui del que ja he dit que em sentia orgullós, ha consistit a sortir de Vilalleons, prop de Vic, i pujar al Santuari de Puig-l’agulla primer, al Puig-l’agulla després i a l’Enclusa més tard. L’Enclusa és el punt més alt de la ruta —873 m—, enfilat en una cinglera des de la qual es tenen unes vistes tan espectaculars com el vertigen que a mi em produeix la seva altura. Hi ha un vèrtex geodèsic i una senyera —no una senyora— amb la que ens hem fet una foto de grup. Quan marxàvem, sí que ha arribat una senyora —no una senyera— amb el seu fill adolescent i dos gossos, però això ja no ve al cas. En total han sigut 10 km i 350 m de desnivell.

Avui m’ha passat una cosa que no recordo que m’hagués passat mai: no he sentit el despertador perquè, senzillament, ahir al vespre em vaig oblidar de posar-lo a l’hora. Sort que l’Anna —l’Anna és la meva senyora— m’ha despertat a les set i amb la seva inestimable col·laboració preparant-me l’entrepà, he pogut executar una versió abreujada del meu ritual de saludar el nou dia, que ha consistit, a saber, a fer el riu de rigor, raspallar-me les dents i rentar-me la cara. Després de vestir-me i calçar-me les botes he corregut esperitat cap al lloc de trobada. Tan impecable ha sigut l’execució de tot plegat que encara he arribat primer que ningú. 

Eren les 7 hores, 19 minuts i 50 segons del dia de gràcia d’avui, 20 de gener de 2022.

5 respostes a “Santuari de Puig-l’agulla i l’Enclusa

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s