Roca del Bolet i Estanys de Basturs

No recordo si mai havia caminat amb una temperatura tan baixa. Em penso que no; les possibilitats no són gaires a causa de la meva curta experiència en caminades, que es limita a la joventut, aquell breu període en què l’absència de responsabilitats importants permet ser feliç a la majoria, i la jubilació, prematura per les necessitats del patró, que ja no podia suportar el pes de tants xarucs —”carcamal” és un terme castellà— com se li estaven acumulant a la plantilla. De manera que en els entremigs hi ha un enorme forat, un buit de molts anys durant els quals l’activitat caminadora es va reduir a “zero coma”, que és una expressió que utilitza el jovent d’avui que em fa una certa gràcia, segurament perquè la hi té.

Ahir, la composició més experta de la colla —alguns dels seus membre freguen els vuitanta anys i hi ha fins i tot qui els depassa— es va desplaçar des d’Igualada fins a Figuerola d’Orcau, un nucli medieval de topònim documentat ja en el segle XI, actualment agregat a Isona i Conca Dellà, a la qual pertanyen, i tot plegat emmarcat dins la comarca del Pallars Jussà. Doncs bé, un cop establertes les coordenades geogràfiques i circumstancials, val a dir que feia un fred que pelava, a tal punt que la superfície de l’aigua de la piscina municipal era ben glaçada. Vuit graus negatius, marcaven els termòmetres dels cotxes en el moment de deixar-los aparcats.

Però ni el fred, intens, ni la soledat, absoluta, ens van desanimar i vàrem començar a caminar a la recerca de la Roca del Bolet, una curiosa formació geològica que s’aixeca enmig d’una extensió de crestes i xaragalls que l’erosió ha cisellat en el tovenc terreny argilós del Mont de Conques. I allà ens vam entretenir una bona estona, baixant fins a la base del bolet per a fer-nos fotos amb tan excepcional personatge. Com criatures.

Un cop assolida la singular ermita dedicada a Sant Bartomeu que corona el Mont de Conques, el camí planeja fins a l’ermita de la Mare de Déu de les Esplugues, que és, a més a més, punt d’interès de la memòria històrica. A tocar de l’ermita hi ha un bonic alzinar i una taula de pícnic. Allà vam esmorzar còmodament asseguts. I després de l’entrepà, les garapinyades, el cafè i les gotes, vàrem reprendre la calmosa marxa que ens correspon per edat. A aquelles hores el sol ja semblava un ou ferrat encastat en un cel molt blau, sense ni un núvol. El fred no cessava, però sí que afluixava. Com si es tractés d’una atenció addicional del vocal responsable de la sortida, el camí baixava per a dur-nos fins als Estanys de Basturs, una altra curiositat geològica de la zona. Aquests estanys són sobreeixidors naturals de l’aqüífer més important de la Conca Dellà. Malauradament, estaven baixos de nivell, com és natural per la sequera persistent que patim.

Entre bromes i rialles vàrem arribar de nou a Figuerola, havent completat sense adonar-nos’en els 10 km de l’excursió. Del desnivell ni us en parlo perquè me’n donaria vergonya. Això no obstant sí que us diré que 175 m són assumibles per a qualsevol edat i condició i, per tant, us la recomano a tots aquells que vulgueu passar un dia distret fent salut.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s