Menuda

Menuda

I

“Estimat, he de dir-te una cosa important, escolta. De petita jo era tan ploranera que a casa ningú podia suportar els meus plors i, al cap de pocs mesos d’haver nascut, el meu pare i els meus germans més grans fugien de mi com si fos una empestada. La meva mare no, la meva mare sempre va tenir molta paciència amb mi i mai em va deixar sola. Ella havia estudiat amb les monges en un internat i era una dona molt resignada i molt feinera. La recordo traginant per la casa, sempre amb el davantal posat, com una minyona, pobre!, feinejant amb els cabells recollits amb un mocador lligat al cap. Quan no escombrava i fregava, cosia o apedaçava mitjons. Rentava la roba a mà en un petit safareig de pedra que hi havia al pis. A l’estiu ens deixava omplir-lo d’aigua perquè ens refresquéssim. Quins records! Jo xipollejava amb les mans i Mitjà jugava als barquets. Mitjà és més gran que jo i es diu Mitjà perquè els pares volien tenir tres fills i ell era el segon. Major ja no xipollejava ni jugava a barquets; ja era massa gran per a fer aquestes coses. Mitjà havia tardat tant a arribar que els pares ja no l’esperaven. És fàcil deduir que jo em dic Menuda perquè havia de ser l’última. Però, ves per on, quan els pares pensaven que ja en tenien prou, encara va venir el més petit de tots.

“La mare estenia la roba en un estenedor que hi havia a la part de darrere del pis on vivíem. També ella recollia la bugada, plegava les peces que no calia planxar, i planxava els vestits, les camises i els pantalons. I teixia bufandes de llana, i barrets i jaquetes, o cuinava pels cinc. Ella parava taula i servia el menjar, i s’asseia l’última. I també menjava, és clar. I després encara recollia el menjador i la cuina. I tot això era abans que naixés Petit i quan l’avi encara no havia vingut a viure amb nosaltres. Llavors, quan ja vam ser set a casa, no puc imaginar-me com s’ho manegava perquè tot rutllés. Però tu ja ho saps tot això, ja t’ho he explicat altres vegades.

“Intentaré no fugir d’estudi. Tornant a allò que importa, segons explicaven els nostres veïns, la força dels meus plors i la perseverança amb què jo plorava eren capaços de desballestar la més numantina resistència. Per a no sentir-me i no tornar-se boja, la mare es feia taps amb cotó fluix. L’excel·lència planyívola que jo exhibia transcendia els límits de la nostra llar, de la nostra escala i del nostre bloc, de manera que podríem dir que era normal que cap veí del barri s’estranyés de veure a ma mare pel carrer amb uns cotons que li sortien de les orelles. I és que ella ja no es molestava a destapar-se-les ni per a sortir de casa.

“És balder que digui que jo no podia plorar tot el dia sense interrupció; plorar esgota i a mi em calia fer descansos de tant en tant. Quan tocava menjar, menjava i després dormia una estona per a reposar forces. I en acabat, tan bon punt com hi pensava, iniciava una altra enrabiada que durava fins que ja no podia més. Però aquesta situació tan desesperada per la meva família va millorar força quan el pare del pare, o sigui l’avi, va venir a viure amb nosaltres. Jo tenia tres anys i Petit pocs mesos, però Petit era un encant de criatura que contemplava el món en silenci amb ulls esbatanats. L’avi es va adonar de seguida que jo callava quan ell em parlava mentre em tenia als braços. Així és que el pobre home ben aviat es va autoadjudicar la responsabilitat de calmar-me per a facilitar la convivència familiar; seia en una cadira, m’asseia a la falda i em parlava. I va ser d’aquesta manera tan poc ortodoxa com l’avi m’explicà tota la seva vida. Cada episodi era una estrafolària peripècia de viatges. I de circ. Sobretot de circ, perquè resulta que l’avi havia sigut funàmbul.

II

“Sí, sí, com ho sents, funàmbul! Però abans havia sigut titellaire. Encara era adolescent quan va passar pel seu poble una companyia de firaires, una barreja de quincallers, fetilleres, xarlatans, endevinadores i alguns artistes de circ entre els quals un matrimoni de ninotaires que van captivar l’avi amb el seu art. Ell era un jove inquiet i de viva imaginació, amb una clepsa més ben dotada per a la creativitat que per a les rudes tasques del camp a les quals es veia abocat. En el poble on havia nascut, les famílies vivien sense estretors del conreu de l’horta i de la vinya, però tampoc hom podia dir que fos una vila pròspera en aquell temps, i l’avi, tot i la seva joventut, ja sentia que aquell era un lloc al final d’un camí que no el duria mai enlloc. I en aquest cas, aquesta sensació era un fidel reflex de la realitat, perquè Vila-Vella del Cul de Sac no era lloc de passada i s’hi havia d’anar expressament. En aquells anys només hi arribava un camí de terra polsegós que partia d’una carretera de tercer ordre. I això encara per a permetre el pas d’un atrotinat autobús de línia que hi anava un cop cada quinze dies. Que aquella caravana de firaires arribés al poble amb els seus carruatges tirats per bèsties, és un misteri que encara ningú ha pogut desvelar.

“Veient actuar a aquells titellaires, l’avi va creure que havia descobert la seva vocació. A més, pensava que se li obririen infinites possibilitats si s’atrevia a endinsar-se en aquell món. Aquell tipus de vida li concediria, com a mínim, el privilegi de viatjar i conèixer el món. I tanmateix el món dels titelles li era absolutament desconegut. L’àmbit del poble en què vivia era tan reduït i tan hermètic que ell ni tan sols sabia que existissin els putxinel·lis abans que aquella faràndula hi arribés. Mai abans cap altra cosa havia aconseguit insuflar en el seu cor una il·lusió tan gran com la que sentia quan somiava en convertir-se en un as dels titelles i en portar una vida errant com la d’aquella gent. Ple d’excitació, va parlar primer amb els ninotaires, un matrimoni sense fills que depassava la cinquantena. La parella va estar encantada d’haver trobat algú interessat en els secrets del seu ofici  que a més estigués disposat a seguir la tradició de la família Flap. Després l’avi va convèncer els seus pares que el deixessin marxar i una estona més tard, els besavis visitaven a la Philippa i al Phil Flap al seu carretó i tractaven els detalls de l’aventura que el seu fill estava decidit a emprendre.

III

“Ja veus de quina manera tan absurda el meu avi va sortir per primera vegada del poble on havia nascut. El cas és que, de la mà del matrimoni Flap, ben aviat va aprendre a donar vida amb destresa als titelles. Inventava personatges, construïa els ninots i escrivia guions que tots tres representaven amb èxit. En pocs anys s’havia convertit en un mestre, havia recorregut tot el país i se sentia feliç.

“Però, quan ja feia cinc anys que havia marxat de Vila-Vella del Cul de Sac, la corrua amb què viatjava va coincidir amb un circ en una ciutat important. Els carrers de Vila-Grossa de la Mar Escassa estaven engalanats amb banderes i garlandes, i plens de gent bulliciosa que passejava riallera i feliç. Era estiu, era la festa major i feia bon temps. L’ajuntament havia programat balls als envelats i concerts als parcs. Al port es disputarien les tradicionals competicions de traineres. Els firaires havien parat les casetes al passeig i el circ ja tenia plantada la carpa a la platja. La imponent silueta es retallava sobre l’horitzó i el mar, i tot estava a punt per a l’estrena de l’espectacle. Aquella nit van esclatar coets després que l’alcalde digués el pregó que inaugurava la festa i l’avi va deixar al matrimoni Flap a càrrec del teatret. El Circ Òptimus era un bon circ, el millor. I l’avi ho sabia i no es volia perdre la funció.

“Va tornar al carretó dels titellaires encantat amb els equilibris, salts i cabrioles que els funàmbuls feien sobre la corda fluixa. Però sobretot estava encisat per la bellesa de la més jove de la troupe, una noieta rossa, de pell molt blanca i expressió badoca que a l’avi li havia semblat un àngel.

“S’havia enamorat i no podia pensar més que en la jove equilibrista. Durant el dia, esperava amb ànsia que arribés la nit. I, quan arribava la nit, se n’anava cap a la carpa de la platja per a veure-la. Així ho va fer cada nit de la setmana que va durar la festa major. El seu amor per la noia creixia cada nit fins a esdevenir un dolor que li traspassava el cor. Després de veure-la evolucionar sobre el cable era incapaç d’agafar el son i passava la nit pensant en ella. Revisava mentalment les seves evolucions. Alentia els moviments, els descomponia, els esmicolava. I, com més ho feia, més bella li semblava i més se n’enamorava. I tanmateix no es decidia a declarar-li el seu amor, i hi va dubtar fins a l’últim moment.

“Acabada la festa, després de l’última funció, el personal del circ havia iniciat les tasques de recollida. La platja era un formiguer de gent que treballava. Tothom hi posava l’espatlla, inclosos els artistes, que, oblidant per un dia els assajos i els entrenaments, donaven un cop de mà als mossos. I enmig de tota la voràgine que regnava sobre la sorra, l’avi buscava sense èxit la seva estimada fins que, quan ja començava a desanimar-se, va trobar la funàmbula dolça i badoca dins d’un carro-gàbia amb els lleons. Ja els havia servit el menjar i els animals estaven tranquils. Tombades, dues lleones observaven indolents com la noia feia la manicura al cap de la bandada, un lleó mascle de més de 200 kg, tot just després d’haver-lo pentinat amb la clenxa al mig. La situació era molt absurda i perillosa, però l’avi no es va acovardir i, des de la banda de fora dels barrots, li va dir a la noia: “T’estimo i et seguiré allà on vagis!”.

“L’avi mai va saber si l’estrèpit de rugits, renills, brams i crits que va venir a continuació era en senyal d’aprovació o de censura. I no obstant això, recordava vivament com se li havia posat la pell de gallina i se li havien estarrufat tots els pèls del cos. És per això que estava convençut que tigres, lleons, cavalls, elefants, micos, foques i, en fi, tots els animals-artistes s’oposaven frontalment al seu amor. El lleó mascle devia estar fins i tot gelós perquè feia molt mala cara i rugia obrint la gargamella. Tot i la càries que era visible en alguns molars, el felí mostrava una dentadura temible. I tanmateix, la noia el calmava amb una simple manyaga i tot seguit s’escolava amb destresa entre dos barrots i lliscava amb gràcia fins a terra, amb tan mala fortuna que trepitjava l’ull de poll de l’avi, que estava dempeus allà, per a ajudar-la en el salt, desitjant acollir-la entre els seus braços.

“L’avi s’havia enrogit de pur dolor. La noia s’havia enrojolat de pura vergonya. “Deu ser tímida”, pensava l’avi. Ella es mirava la punta de les sabates que era l’única cosa que es veia; l’avi no va entendre que calcés sabates de taló d’agulla per a donar menjar a les bèsties. I, mentre mirava a terra, la noia enllaçava nerviosament els dits i els retorçava violentament. I girava i es regirava els braços d’una manera que a l’avi li feia l’efecte que era inversemblant, si no impossible. Però ella no deia res i l’avi es pensava que li sabia greu haver-lo trepitjat i que no sabia què dir. I mentre l’avi feia aquestes càbales, la noia va aixecar la mirada, va esbossar una mena de somriure i va marxar tot fent saltirons i tombarelles. “Per cert, ¿com et dius?” va cridar l’avi. I llavors ella es va girar i va respondre, però l’avi no la va sentir. La cridòria dels animals havia pujat de to i era eixordadora.

IV

“Ara, amor meu, ha arribat el moment que et reveli que l’avi es deia Odisseu. Sí, ja sé, és un nom estrany per a un noi de terra endins, però el seu pare era tan llegit com podia ser-ho un home del seu temps en el lloc on vivia i xalava molt amb els poemes èpics.

“L’avi es va acomiadar precipitadament de Philippa i Phil Flap. El matrimoni, desconsolat per la pèrdua del seu estimat fill adoptiu, no podia deixar de plorar i va haver de suspendre les funcions durant una setmana llarga. Mentrestant, l’Odisseu s’havia incorporat a la caravana del circ i perdia a cuitacorrents l’aversió que sentia vers els animals salvatges. Al Circ Òptimus l’oferta de treball era curta i va haver d’acceptar la feina descrita com a ajudant d’ensinistrador d’elefants. Un eufemisme, si hom té en compte que la seva ocupació es limitava a recollir les enormes bonyigues que aquells gegantins animals deixaven anar, i a mantenir-los nets i alimentats. Però aquella comesa li permetia estar prop de la seva estimada, i això era el que ell més desitjava en aquells moments. I resulta que aquella noieta rossa de pell clara i expressió babaua es deia Circe, com la que practicava encanteris i tenia la casa plena de bèsties salvatges que es comportaven com a mansos animals de companyia.

“Jo no sé si el pare de la Circe circense era tan llegit com el meu besavi. Tampoc sé si xalava amb els poemes èpics ni si havia batejat la seva filla pensant en la dona que havia enamorat a l’Odisseu de l’Odissea, el d’Homer. Però el cert és que les feres s’amansien al costat d’aquella dona i que l’avi havia perdut la xaveta per ella. Seria tot plegat conseqüència d’algun sortilegi? Qui sap! 

“Sigui com sigui, ara tots dos es veien cada dia i podien llimar les asprors de la primera trobada. De mica en mica, el flirteig es convertia en prometatge, l’avi es guanyava la confiança dels pares de la noia i era acceptat com a un més de la troupe. Així l’Odisseu feia realitat el desig de treballar al costat de la Circe i es podia convertir en funàmbul, com tota la seva família. Amb ells havia de rebre moltes trompades als assajos abans d’estar en condicions de saltar als escenaris, però l’avi no feia escarafalls del sofriment ni de l’esforç si la recompensa consistia a estar prop del seu amor. I, quan ja tot anava amb el vent en popa, l’Odisseu i la Circe, amb la benedicció dels seus pares, van decidir casar-se. I foren feliços i menjaren tants anissos que els van néixer tres fills, tots mascles. El meu pare va ser el primer i li van posar Agri, un nom que li esqueia, i als altres dos els van batejar com a Llatí i Telègon. Quin parell de tocats de l’ala, els avis!

“En fi, així van anar les coses, segons les explicava l’avi. Però la seva vida sembla de fulletó i no acaben aquí les cuites. Seguint la rutina i la bohèmia de la vida del circ, tot va anar bé fins que, passats els anys, un dia aquella maga pàl·lida d’expressió distreta anomenada Circe es va plantar davant de l’avi i li va deixar anar que ella havia gaudit molt fent equilibris, però que ja n’estava tipa d’una vida tan sacrificada i erràtica. Que es feia gran i ja no era ni tan àgil ni tan flexible com ho havia sigut. Que se li acabava el temps per a intentar ser feliç al seu aire i que volia retirar-se a fer vida contemplativa. Que això és el que li havien aconsellat de fer les ànimes dels seus ancestres a través d’una epifania que havia tingut unes setmanes abans, mentre dormia. Que ho havia meditat molt mentre feia contorsions i tombarelles i que també ho havia consultat amb el coixí, al llit, quan feia veure que dormia. I, finalment, li va dir que marxava i que era una decisió tan irrevocable com la dimissió d’un ministre, i que tingués ben present que, a diferència dels ministres, que ho diuen, però no ho fan, ella ho havia dit i ho faria. I, havent dit tal cosa, va marxar immediatament, deixant a l’avi amb les tres criatures i un pam de nas. El circ també va quedar en una delicada situació perquè les bèsties més espaordidores que tenia en nòmina van seguir mansament l’estela de l’àvia. Ningú fins ara n’ha sabut mai res més, ni de Circe ni dels animals”.

V

Menuda havia irromput cavalcant a lloms d’un esplèndid corser de color atzabeja que contrastava a meravella amb la nívia pell que la dona lluïa sense cobertura. Parlava com posseïda, sense aturador, i es dirigia al seu xicot, atordit pel disgust i molt ebri per l’alcohol. 

Després d’esperar inútilment dues hores a peu d’altar, l’home havia decidit no suspendre el convit. “Ja que he fet la despesa…”, raonava. Així que allà estaven tots, als meravellosos jardins del famós restaurant “Allò que no mata engreixa”. Tot i que la situació era incòmoda, els convidats al casori no havien parat de menjar ni de beure, de manera que en l’ambient imperava una eufòria etílica. Ara, superada la sorpresa inicial, la surrealista arribada de Menuda havia provocat un silenci clamorós. No piulaven ni els pardals i ningú no gosava moure’s. La veu de Menuda retrunyia i arribava als més recòndits racons del jardí. Ara, acabava d’empassar-se d’una glopada una copa de cava i deia que ja acabava, que només li faltava fer les al·legacions finals.

“L’àvia se m’ha aparegut quan anava a posar-me el vestit de núvia. En resum, m’ha dit que aquest no és el meu destí i he vingut a dir-te que li faré cas. Me’n vaig, Magnífic, et deixo!”

I va marxar, fent cabrioles i equilibris sobre el llom del seu cavall al trot.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s