Què fas, Arcadi?

I

Ara fa molts anys, quan jo era director, un dia es va presentar a l’oficina una inspectora de policia. L’interventor havia tustat la porta del despatx demanant permís per a entrar-hi i, en anunciar-me la visita, jo, incrèdul, li havia demanat si estava segur que era una dona.

— Naturalment que estic segur! —va dir, ofès, des del pas de la porta.

L’interventor que tenia en aquella oficina era un mestretites amb qui no m’entenia gens bé, però he de reconèixer que la pregunta que li havia fet resultava estúpida i que era comprensible que contestés desairat. En el meu descàrrec només puc dir que, en aquell temps, alguns oficis eren gairebé reservats als homes, no com ara. El de policia n’era un i el càrrec d’inspector encara més.

El fet és que vaig franquejar la porta del meu santuari a aquella dona. Era molt atractiva i emanava decisió i seguretat. Lluïa una cabellera llarga, rinxolada, negra com l’atzabeja. Negra com els seus ulls i com el vestit que duia posat, de jaqueta, amb una faldilla molt ajustada que li acabava una mica per sobre dels genolls. Una brusa blanca completava el quadre. Tan bon punt com hi va entrar, la flaire d’un perfum suggeridor va envair el despatx.

Jo no sé què em va passar, però era incapaç de trobar paraules apropiades per a iniciar una conversa. Corprès com em sentia, només vaig aconseguir fer un gest amb la mà per a convidar-la a seure. Ella ho va fer i va encreuar les cames davant meu. Tenia uns genolls molt bonics. Calçava sabates de taló d’agulla i recordo que vaig pensar que no eren adients amb una professió com la seva. En aquell moment, ella, com si m’hagués llegit el pensament i volgués esvair els meus dubtes, amb un hàbil moviment, d’una butxaca interior de la jaqueta, va treure una placa i me la va ensenyar: “Lucia Bella, inspectora”, hi deia.

— El nom és ocurrència del meu pare, el càrrec és mèrit meu —va dir escaridament sense esperar cap comentari de part meva.

I jo, com un babau, només assentia amb el cap. Estava captivat, i em sentia a mercè dels designis d’aquella dona que omplia el meu despatx de la seva presència. Ella devia notar la meva torbació perquè, a la vista de la meva passivitat, va prendre la iniciativa.

— Suposo que es preguntarà en què pot ajudar-me, no?

— Sí, sí, és clar! D’això… Sí, justament ara mateix anava a demanar-li en què puc servir-la, jo, a vostè, pobre de mi… —balbucejava i movia papers sense sentit d’una banda a l’altra de la taula—. Disculpi el meu astorament, però és que no acostumo a rebre policies en el meu despatx.

— No cal que es disculpi —va dir, condescendent, com per treure ferro a la meva malaptesa—. Estic avesada a què els homes perdin l’oremus en la meva presència —va afegir sense ni mica d’humilitat. Així i tot, devia ser cert, perquè, com ja he dit, era una dona extraordinàriament bonica. I va afegir: Però, anem al gra! Estic duent a terme una investigació que m’ha portat fins aquí —va fe una pausa—. No, no és el que es pensa. No és una qüestió de diners, sinó un cas sorprenent quina naturalesa no podré revelar-li. El fet és que en aquest despatx, en un calaix de la seva taula, hi ha un dossier que conté una informació que em cal per a desvelar l’enigma.

M’havia engegat aquell discurs amb gran convicció i jo l’havia escoltat amb atenció, però atordit, encara.

— M’entén? —va afegir al cap d’uns instants per trencar el meu silenci.

— Sí, és clar que l’entenc —vaig dir—. Vostè vol que li mostri el contingut d’aquests calaixos, no? Però jo li asseguro que aquí no hi ha el que busca, encara que no sé què és. Aquí només hi guardo coses meves, de la feina. Circulars, pressupostos, expedients de préstec… en fi, res que pugui interessar-li.

— Si m’interessa o no ja ho decidiré jo, no troba? —va replicar secament.

— Sí, sí… —la suposada seguretat amb què jo em resistia, havia desaparegut, dinamitada per la duresa del to i l’aspror de la veu amb què ella havia replicat, rogallosa, cavernària—. Però deu portar alguna ordre judicial que autoritzi aquest escorcoll, no?

Temorós, jo havia dit això amb un fil de veu. Ella no va respondre, sinó que es va aixecar lentament de la cadira i la va retirar. Jo pensava que marxava i també m’havia aixecat, per acomiadar-la. Ella, però, esquivava la taula i venia cap a mi, al mateix temps que canviava la severitat de l’expressió que mostrava feia un instant per una altra de dolcíssima, de gata maula. I, un cop davant meu, em posava la mà esquerra al clatell i acostava els llavis als meus, com per besar-me. Jo em deixava fer; estava encegat per una mena de desig animal, però aleshores, quan més excitat estava, amb la mà dreta m’agafava els collons i exercia tal pressió que em feia encongir de dolor. El gemec llastimós que vaig deixar anar encara durava quan, a cau d’orella, em va dir:

— Senyor director, vostè i jo ens hem d’entendre tant sí com no, no troba?

Recordo aquesta frase tan clarament com el dolor que sentia a la part més sensible i representativa de la meva masculinitat, perquè ella encara em tenia agafats els testicles i els estrenyia, ara, més fort, encara. I, de mica en mica, incrementava la pressió fins que em vaig adonar que devia esperar una resposta de part meva.

— Sí! —vaig dir per fi, deixant anar un espinguet.

Només aleshores els va deixar anar. I, tanmateix, abans d’empènyer-me contra la meva butaca per obligar-me a seure, em va obsequiar amb dos esplèndids mastegots amb la mà oberta, un d’anada i un de tornada, a cada galta. I allà vaig quedar, quiet i estabornit, sense badar boca mentre ella regirava els meus calaixos.

Al cap d’un instant, la inspectora es tombava cap a mi brandant un dossier.

— Ho veu? —va dir triomfant i burleta.

Prou que ho veia, tot i que jo hauria jurat que aquell dossier no hi era ni hi havia sigut mai en el meu despatx. Però em feia mal l’entrecuix i m’estimava més no portar-li la contrària. De fet, tampoc no hauria servit de gaire, perquè la Lucia ja no estava per a ningú. No parava atenció més que a aquell enorme embalum de lligalls i pergamins enrotllats en què s’havia convertit el maleït dossier, miraculosament perquè era materialment impossible que a dins d’aquella carpeta hi cabés tot allò. Febrilment, la Lucia desplegava documents damunt la taula i els inspeccionava un a un, amb moltíssima atenció, però sense entretenir-s’hi gaire. Jo no gosava dir res, restava immòbil, paralitzat per l’estranya sensació que el que m’estava passant no era real. I, des de l’observatori de la meva butaca, podia veure que els documents eren antics i que estaven escrits en arameu, o en alguna altra llengua igualment incomprensible per mi, i primorosament decorats amb lletres capitals i dibuixos senzills de colors llampants. Al final la Lucia devia trobar allò que buscava, perquè va enrotllar l’últim pergamí que havia estudiat i se’l va posar a la pitrera de qualsevol manera, sense por d’esquinçar-lo. La resta de documents es van esvair tan bon punt com aquella dona misteriosa va travessar la paret del despatx que donava al carrer.

Devia anar molt apressada, perquè va marxar sense dir adeu.

II

Dir que estava trasbalsat seria quedar-se curt. Però alguna expressió he de fer servir per a explicar que vaig quedar com guillat. Ignoro quanta estona vaig estar-me assegut, sense reaccionar i amb la mirada perduda. Els testicles em feien mal i se m’havien inflat. No em calia mirar-me’ls per a comprendre que els tenia grossos com una bota. Els sentia esclafats, retinguts pel pantaló. Tenia la certesa que qualsevol que em veies se n’adonaria i per això vaig prendre la decisió de no sortir del despatx. Per línia interior vaig donar instruccions al mestretites que no se’m molestés durant la resta del matí.

Per por que descobrís una inflamació que no sabria justificar-li, vaig trucar a la meva dona: “Reina, no m’esperis a dinar, que se m’ha complicat el dia —li vaig dir—. Oh, no, no sé pas quan podré venir. Tard suposo, ja saps com són aquesta gent. Els caps no tenen mai tard per acabar les reunions. Sí, sí, cap problema, queda amb les teves amigues i feu tranquil·les. Dona-les-hi records de part meva. D’acord, sí. Jo també t’estimo!”

No me’n sabia avenir! Què havia passat? Qui era aquella misteriosa Lucia Bella? Sense treure’m del cap aquestes cabòries, vaig romandre la resta del matí parapetat darrere la taula a resguard de la mirada de qui pogués irrompre al despatx. Però ningú va venir a molestar-me, i a les tres, puntualment, tots els empleats van marxar. L’interventor va treure el cap per la porta uns minuts més tard, per acomiadar-se fins a l’endemà. Jo, per assegurar-me que ja no em trobaria ni a qui pogués tornar a buscar alguna cosa oblidada, vaig esperar mitja hora més abans de sortir al carrer amb la gavardina posada i el maletí per davant.

Vaig anar directe al cotxe. No tenia gana i vaig conduir d’esma. Quan vaig prendre consciència del que estava fent i vaig aturar el cotxe, em trobava en un poble costaner. Tot era solitari, no hi havia ningú a la vista. Era un dia rúfol d’hivern i aquella solitud em produïa una sensació inquietant. Vaig tenir un rampell irrefrenable: vaig entrar a la platja caminant cap a l’aigua. Em vaig treure les sabates i els mitjons i els pantalons i els calçotets. I després, arromangant-me la gavardina, vaig afanyar-me a ficar-me al mar. “L’aigua salada i freda m’anirà bé per a rebaixar aquesta inflor”, pensava. I no m’equivocava, perquè, en contacte amb l’aigua, els testicles es van encongir immediatament. Una agudíssima punxada, però, em va travessar tot el cos, i un udol llarg i llastimós se’m va escapar des de les entranyes. Em va semblar que podien caure esmicolats i vaig dur-me les mans als ous. Naturalment, aquesta reacció instintiva va fer que els baixos de la roba que aguantava arromangada baixessin de cop i es mullessin. Gavardina, jaqueta, camisa… tot.

Vaig arribar tremolant al munt que havia fet amb la resta de les meves pertinences. No tenia res amb què eixugar-me i em vaig vestir com vaig poder. Tenia fred, estava moll i era al mig del no-res, en una platja buida on la foscor s’apoderava ja dels contorns que separen sorra i aigua. En aquells moments, em vaig sentir molt desgraciat i desvalgut i, al mateix temps, vaig pensar que em mereixia el que m’estava passant, per cretí. Em van venir ganes de plorar i no les vaig contenir i vaig plorar. Molt, molta estona, fins que ja no em quedaven llàgrimes.

Sanglotava i em petaven les dents quan vaig arribar al cotxe. No podia conduir, garratibat com estava, així que no vaig arrencar immediatament i vaig engegar el motor per posar la calefacció. Em vaig mirar al retrovisor. Tenia els ulls inflats i vermells, i la cara oferia un aspecte tan lamentable que no volia imaginar la fila que devia fer de cos sencer. Em vaig posar en marxa per a buscar un lloc on passar desapercebut i rumiar mentre prenia alguna cosa que m’escalfés el cos.

III

Era un casalot amb un rètol de neó esdentegat. El local era fosc i feia olor de ranci. El fum del tabac surava sobre els caps dels escassos parroquians que mataven el temps fumant i bevent.

— Un whisky doble, si us plau! —vaig demanar a la cambrera.

No era jove, però resultava evident que havia sigut bonica. Vaig tenir un pensament condescendent que em va entristir, perquè aquella dona devia portar tota la vida dedicada a un ofici quins triennis es compten per les osques que deixen a la pell i a l’ànima.

— Aquí tens, ben plantat! El teu whisky doble —somreia. S’esforçava per semblar alegre i, mentre li pagava, em va deixar anar: Noi, no fas bona cara. Aquí ningú fa bona cara, però sembla com si tu haguessis vist un fantasma. El lavabo és al fons, a la dreta, per si et cal.

Vaig anar cap a una taula i vaig beure el primer whisky gairebé d’una glopada. Estava assedegat i en demanava més tan bon punt com engolia l’últim glop. La dona bonica venia sovint a servir-me i cada vegada que venia em semblava més etèria. “Et brillen els ulls, ben plantat!”, em va dir l’últim viatge, abans de parar la mà.

Em va despertar la tos seca i forçada de qui vol fer notar la seva presència. El cap em feia molt de mal i no se m’aguantava dret. Vaig haver d’emprar totes dues mans per a aconseguir un equilibri precari. Quan vaig obrir els ulls, el núvol de fum s’havia convertit en una boira molt densa i, enmig, davant meu, hi havia el mestretites. És que havia d’amargar-me la vida fins i tot fora de la feina? “Què hi fots, aquí?”, li vaig preguntar amb veu vacil·lant, rovellada i pastosa.

Però no em va contestar i jo vaig decidir ignorar-lo també. Altres assumptes reclamaven la meva atenció amb més urgència. Forçant la memòria vaig recordar les indicacions de la cambrera. Em venien arcades cada cop més intenses i vaig córrer cap al fons a la dreta. Sorprenentment, no vaig vomitar sinó que, eixarrancat, vaig alliberar el copiós contingut de la bufeta. Quin alleujament, quin plaer, déu meu!

El so de la cremallera pujant bragueta amunt va posar fi a l’escena. Però, en girar-me, vaig notar que aixafava sobre moll. Aquella boira tan espessa ho envaïa tot i em dificultava la percepció de les coses. La borratxera també hi influïa, és clar, però ara estava gairebé segur que allò no era l’urinari d’un bar de carretera. Semblava més aviat el racó de la sala d’estar on la meva dona té aquella planta exòtica que és el seu orgull i se’m van posar els pèls de punta només de pensar en les conseqüències que una simple micció podria tenir.

Encara ara no m’explico com vaig aparèixer al lavabo de casa, però el fet és que, en reconèixer el nostre rentamans, vaig aprofitar per a rentar-me la cara i espavilar-me una mica. En mirar-me al mirall quan m’eixugava, la boira s’havia mig esvaït i vaig veure que jo no era jo, sinó jo bastant més gran, més demacrat i totalment calb. I, feliç de ser el meu reflex, vaig anar cap al llit, on vaig trobar la dona que mirava l’hora i remugava.

— És un quart de cinc de la matinada, Arcadi. Què fas despert?

— Vinc del bany, estimada. Ja saps, la pròstata, que es fa gran i em fa passar les nits del lloro.

Una resposta a “Què fas, Arcadi?

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s