Bonjour, tristesse

Bonjour, tristesse

La confusió adolescent de Cécile m’ha durat menys d’una setmana. Tot un rècord per a mi, si considero el que em costa arribar, de mitjana, al punt final dels llibres que llegeixo. I no és tant perquè sigui lent llegint com perquè sovint em passa que les estones que he dedicat a la lectura al final de cada dia han sigut escasses i breus. No ha estat el cas, en aquesta ocasió, però, normalment, prioritzo malament i acabo dedicant a la lectura els moments sobrers, quan ja he acabat de fer allò que havia considerat més urgent o més important.

Que “Bon dia, tristesa” no sigui un llibre voluminós, ha ajudat a la consecució del rècord, però el que ha sigut fonamental és el fet que la història enganxa. No crec que sigui una obra mestra, però és innegable que aquesta mena de diari d’uns mesos d’estiu escrit a còpia de records, té tot l’atractiu que pot tenir l’escandalosa —per l’època— confessió d’una adolescent òrfena de mare que maniobra per a sabotejar una relació sentimental que considera que posarà fi a la vida regalada i consentida que porta al costat del pare.

Cécile és francesa i pertany a una família adinerada. Des de la mort de la seva mare, ha passat deu anys tancada en un internat. Ara en fa dos que ha sortit i passa l’estiu amb el pare i l’Elsa —l’última i molt més jove amant d’aquest— a la Costa Blava, on han llogat una vil·la luxosa i gran, amb accés directe a les aigües transparents del Mediterrani. Allà es desenvolupa la totalitat de l’acció de la novel·la. Despreocupada de l’assignatura que ha de recuperar al setembre, només pren el sol i es banya al mar. I quan coneix en Cyril, el seu veí, i se n’enamora, és feliç navegant i fent l’amor amb ell. Però apareix en escena Anne —una dona molt bella, i elegant i sofisticada que havia sigut molt bona amiga de la mare— i la seva presència altera l’idíl·lic equilibri que regnava en la vida de la jove parisenca.

Sagan té l’extraordinària habilitat de penetrar en la ment de Cécile i fer-la descriure tots els raonaments que fa, les decisions que pren i els sentiments que alberga el seu cor, sovint contradictoris.

“Bon dia, tristesa” es va publicar per primer cop el 1954, el mateix any que jo vaig néixer. No l’havia llegit mai abans i he de dir que m’ha agradat, així que he de donar les gràcies a la Paula per haver-me’l prestat.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s