Ocupat, sempre ocupat

Ocupat, sempre ocupat

Bon dia, M:

En primer lloc, moltes gràcies per felicitar-me per haver superat la primera passada pel sedàs del Premi Núvol de Contes. Per a mi, aquest assoliment és una satisfacció que s’eixampla en saber que se n’alegra gent com tu, que està en una situació d’aprenentatge com la meva.

Entrant en matèria, dir-te que sí, que a “My Salinger year” surt molt la Sigourney Weaver, però no és la protagonista. M’agrada el cinema que em distreu o que m’explica coses sense massa pretensions de ser profund, sense complicacions, com aquesta pel·lícula de què parlem, que narra una història (real) senzilla i que fa pensar que no sempre tenim el coratge que cal per a perseguir els nostres somnis. Jo la recomanaria a tothom. És una pel·lícula ben contada, ben dirigida i ben actuada que, no obstant això, passarà als annals del cinema sense pena ni glòria. Però jo la recomanaria, sobretot, a aquells que han sigut tocats per l’embruix de l’escriptura. De fet, immediatament acabat el seu visionament, la vaig recomanar als Lletraferits Distants per a encoratjar-los a no defallir i a deixar-se guiar pel seu instint. Ho considerava la meva obligació.

Et preguntaràs qui són els Lletraferits Distants. Ara t’ho explico, però cal fer una mica d’història que ve a tomb amb l’esperit de les nostres epístoles. A finals de l’any passat, de cara a l’any nou, jo també em vaig proposar centrar-me en la meva dèria d’escriure, com tu has fet recentment. El meu propòsit, però, era perfeccionar el que ja feia, millorar la manera d’expressar-me, comunicar més bé allò que vull dir.

Jo sé que ja mai no escriuré una novel·la, em falta imaginació per a confegir trames i crear personatges així com la paciència i l’energia que calen per a donar-los vida. Per aquestes coses, probablement, ja no tinc edat, ja m’ha passat el moment. Ja sé el que diràs, i tindràs raó. Hi ha escriptors que escriuen novel·les essent grans, fins i tot més grans que jo, ancians. Però, deixant de banda la genialitat, la diferència entre aquests escriptors i jo rau, entre altres coses, en què ells porten tota una vida escrivint seriosament, metòdicament. Han inventat històries i han creat personatges, escrivint han resolt tota mena de situacions i han superat tots els atzucacs que les seves històries els han posat travessers en el camí. Han aconseguit, en fi, sorprendre els seus lectors, fer-los viure vides que no són seves, distreure’ls, fer-los emocionar i reflexionar. A aquestes altures de la vida, ells ja ho tenen per la mà, la tenen trencada de fer-ho. Per contra, jo tot just estic aprenent i no sóc a temps més que d’aspirar a fer més bé el que faig, escriure relats curts, contes, coses sense pretensions. I qui sap si algun dia, quan en tindré prou de prou bons segons el meu criteri, podré fer un recull per a presentar a un editor, com ho ha fet la nostra col·lega Eulàlia. I si no trobés ningú que ho volgués fer, me’ls autoeditaria, que a mi no m’importarà, a diferència de tu, pel que dius.

Bé, doncs, seguint amb el que deia, em vaig apuntar a un curs d’escriptura creativa. És el segon curs que he fet i tots dos els he fet a distància. El d’enguany el vam començar quatre persones i el vam acabar tres. Només ens vam veure les cares dos cops, en sengles videoconferències i a tots tres ens va quedar el regust que el curs no havia respost del tot a les nostres expectatives, que havíem tingut poca relació directa, de viva veu amb el professor i els altres alumnes. Tampoc no havíem vist com treballava la resta, com escrivia, com resolia els diferents exercicis, etc. I tot això perquè l’estructura organitzativa del curs no ho preveia.

Aquesta insatisfacció va provocar que volguéssim mantenir-nos en contacte en acabat. Ara estem de vacances fins a mitjan setembre, però ens hem estat trobant per Skype un cop cada quinze dies per a comentar un escrit de cada un de nosaltres que hem compartit prèviament. Els critiquem des de la voluntat d’ajudar a l’altre amb les nostres opinions, i així anem creixent de mica en mica. Em va tocar a mi crear el grup de WhatsApp. Li vaig posar “Lletraferits distants” i va fer fortuna. Em semblava adient a la nostra condició i a la nostra ubicació, distant realment. Jo visc a Igualada, l’Oscar a Vilanova i la Geltrú, i l’Aïna a Londres, tot i que ella és de Barcelona. Què et sembla?

Ignorava les dades biblioteconòmiques que m’esmentes. Te les agraeixo pel que tenen d’il·lustratiu, però és un debat que no té interès per mi. Estic d’acord amb tu que pot ser molt més profitosa la lectura d’un llibre de 100 pàgines que la de les 800 d’un èxit de vendes. Sempre he pensat així. Per contra, jo ja no m’obligo a llegir fins al final un llibre que no m’enganxa. Abans sí, abans ho feia jo també. Però ja fa anys que no, que vaig superar la vergonya que em suposava haver de reconèixer que no he acabat mai l’Ulisses de Joice, per exemple. Segueixo igual, sense llegir-lo del tot, i deu ser perquè no ha arribat el moment en què estaré preparat per a fer-ho. Ara, els únics llibres que m’obligo a acabar són els que llegeixo pels dos clubs de lectura als quals estic apuntat, un d’ells de novel·la negra. I ho faig per tal de poder opinar amb un complet coneixement de causa. En aquest mateix ordre de coses relacionades amb les nostres lectures, he de dir-te que no crec que sigui bona idea obligar-se a llegir un mínim de pàgines —posem-ne cent, com dius— al dia. Ho sento pel Xavi Ayén de La Vanguardia i per tu, però no comparteixo el vostre procedir. Jo m’estimo més posar-me a fer el que sigui quan em ve realment de gust. Penso que així aprofito més l’experiència i la gaudeixo, perquè tinc observat que quan he de fer les coses per obligació se’m fan costa amunt.

Qualsevol camí que s’empri per a relacionar-se és bo i no tinc res a objectar o opinar amb relació al que tu has triat. Per la meva banda, a banda de les activitats que de mica en mica ja t’he descobert, també camino. Ara, a l’estiu, no, que la calor no em prova, però de normal, amb la meva colla d’amics caminadors, fem dues o tres sortides cada setmana. Entre vuit i dotze quilòmetres i desnivells que rarament superen els 400 m. Per a mantenir-nos en forma, per a no encarcarar-nos tan ràpidament i continuar sent autònoms i no dependre de ningú tant de temps com ens sigui possible.

I així, entre unes coses i les altres, transcorre la meva vida. Ocupat, sempre ocupat, per a mantenir-me bé físicament i mentalment.

Una abraçada.

2 respostes a “Ocupat, sempre ocupat

  1. És curiosa la coïncidència. Vaig llegir-ne els 7 volums de À la recherche du temps perdu, de Proust, amb fruïció, però des del 20 anys que obro i torno a tancar, cap a la pàgina 30, l’Ulysses de Joyce. Tots tenim barreres. No m’hi encaparro gens. Últimament només analitzo per què no m’empasso determinats llibres i em quedo més tranquil·la. Joyce: no estic a l’altura dels seu lèxic, sobreentesos i referències velades a un munt d’escriptors.

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s