Dissabte Igualada

Dissabte

Tot i que ha estat a punt d’assecar-me la neurona, no ha sigut la calor la responsable que hagi deixat d’entrenar durant dos dies. La mort, que tot ho atura, és qui ha estroncat la ratxa de dies seguits que venia escrivint en el meu “quadern d’estiu”. La mort d’un padrí, la mort d’un germà ens ha obligat a escurçar l’estada a La Ràpita i tornar a Igualada per a poder-li dir adéu.

Avui, ja més serens, amagant-nos a casa d’aquesta brutal onada de calor que ens agosteja, he tornat a escriure en la penombra del meu cau habitual. Sento l’aire que desplaça el ventilador del sostre com una carícia a les cames. La resta de la família s’aplica en silenci a les seves aficions. Avui, tenim els “nens” a casa i tot va diferent. És com més viu, més desordenat, més alegre. Però ara no, ara tot és tranquil al pis. Aquí no m’arriba més que, en tot cas, el xiuxiueig de converses dites a mitja veu, per a no molestar.

Sé que no és el cas d’ahir. Em consta que l’afecte pel difunt era sincer i les llàgrimes vessades durant el funeral, autèntiques. Però, com m’ha passat sempre des que va morir el meu pare fa moltíssims d’anys, ahir tampoc vaig poder evitar la sensació que tinc que tothom és meravellós quan s’ha mort. Quan encara era un adolescent, jo vaig haver de rebre estoicament “el més sentit condol” per la pèrdua del progenitor de part de persones que em constava que no el suportaven i li feien la vida impossible. Una hipocresia total i absoluta.

Probablement, la màxima expressió del fariseisme es manifesta en els enterraments, i com que una cosa porta a l’altra, aquestes reflexions sobre la falsedat humana em van portar al cap a en Holden, el protagonista de “El vigilant en el camp de sègol”. Al llarg de les pàgines del llibre, el pobre xicot, també adolescent, sembla embrancat en una croada contra tots els hipòcrites del món.

La notícia de la mort del padrí de l’Anna i germà gran de sa mare, ens va arribar hores després que jo sabés que havia superat el primer tall del Premi Núvol de Contes i que publicarien el meu dilluns vinent, 16 d’agost. Jo estava exultant, de tan content, i de seguida ho vaig compartir a les xarxes en què participo. Era una bogeria de felicitacions d’aquí i d’allà. Tothom estava content per mi, i em felicitava i em demanava per la manera de poder llegir el meu relat alhora que manifestava estar frisós de fer-ho. I això anima molt, però déu-n’hi-do la pressió que també et posa a sobre. I si no agrada? I si els decebo? Potser no hauries d’haver dit res, no creus mussol? En fi, dilluns veurem què passa.

He llegit tots els contes que s’han publicat fins ara i trobo que, en general, hi ha molt nivell. No compto, doncs, amb passar d’aquí, però, de moment, he passat la primera garbellada i això ja m’omple de satisfacció. I entre els contes que ja s’han publicat hi ha un que m’ha agradat molt que és, justament, d’una altra bloguera amb qui estic en contacte. L’Eulàlia escriu contes que jo li llegeixo sempre. És el que penja al seu blog, relats curts. I no satisfeta amb això, recentment ha publicat un recull d’aquests relats que ha rebut bones opinions. Es tracta de “La insuportable absència del bròquil”, editat per Trípode.

I ara, encara que a ulls d’algun lector despistat d’aquestes línies pugui sonar-li fals o forçat, no vull tancar els comentaris sobre la meva participació en el Premi Núvol de Contes sense dir que, des que he sabut que publicarien el meu, m’he recordat tota l’estona del meu amic quasi virtual. No he deixat de pensar ni un moment en el Xavi, perquè ell m’ha animat sempre a escriure i no ha deixat mai de llegir-me, i he pensat que seria injust que, justament ell, es quedés sense saber aquesta notícia que tan feliç m’ha fet. El Xavi no és amant de les aplicacions que en diem socials on jo he fet partícips a amics i coneguts de la meva alegria i aquesta és la raó per la qual he dedicat aquí tot aquest espai a parlar del concurs.

Una abraçada, Xavi, i gràcies pel teu suport incondicional.

Una resposta a “Dissabte

  1. Ricard,
    Mai sé que dir en aquests casos, ara i després del que has escrit (i 
    comparteixo) només puc oferir-vos la meva atenció (ara i sempre que 
    sigui necessari).

    M’alegra molt saber que els Premis Núvol compten amb la teva presència. Desitjar-te molta sort, la mereixes.

    Una abraçada ben forta i gràcies per tot.

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s