Diumenge La Ràpita

Diumenge

Aquesta nit ha plogut i ara fa una fresqueta bona. El cel, però, continua ben tapat i, de moment, no sembla que avui hagi de fer un dia convencional de platja.

Ahir hi vam anar a la tarda, a la platja, un parell d’hores. L’aigua era tan temperada que fins i tot l’Anna s’hi va posar i no trobava el moment de sortir. Ella, que sempre la troba freda i li costa tant de banyar-se al mar! Jo també m’hi vaig posar dos cops, llargues estones. La resta de la tarda la vam dedicar a llegir. He començat “El vigilant en el camp de sègol”. És una edició de butxaca i és ben còmoda de llegir assegut a la sorra a la vora del mar, com imaginava.

La pega és que, a última hora, es va humitejar de mala manera i tant les tapes com les fulles s’han ben arrugat. Això em molesta molt a mi, que m’agrada ser molt curós amb totes les coses, i en particular amb aquelles que aprecio especialment. I amb els llibres ni tan sols faig allò que fa tanta gent de doblegar la punta de la pàgina on ha abandonat la lectura.

Com és que em passés això? Doncs, segurament la culpa va ser de plantar el para-sol i les cadires a la zona humida de la sorra. Portava el llibre dins d’una d’aquelles motxilles del Decathlon tan populars que tothom en té una. Abans d’emprendre la tornada, vaig voler caminar una estona per la vora del mar i la vaig deixar a terra, dreta amb el llibre a dins. La humitat va traspassar la roba i les fulles del llibre la van xuclar com si estiguessin assedegades. Una pena! Però les lletres no s’han esborronat i encara es pot llegir.

Em sembla que la tauleta està a punt de dir prou i jubilar-se. Es diria que no és capaç de descarregar-se les darreres actualitzacions d’algunes aplicacions, no hi ha manera. I entre elles, la del processador de texts que faig servir, i jo em penso que està quedant obsoleta i que ja no les “suporta”. Escriure amb el mòbil és més incòmode, encara que li pugui acoblar el teclat que faig servir amb la tauleta, però, en fi, és el que hi ha i faré el que podré.

A migdia, en una roda de premsa, entre llàgrimes, Messi s’ha acomiadat, en perfecte argentí, del club, l’afició i la ciutat que l’han acollit durant vint-i-un o vint-i-dos anys de la seva vida. Tothom sembla estar xocat per un fet inimaginable, periodistes i jugador inclosos. És com si la vida s’hagués aturat i tothom hagués oblidat que el món el belluguen i l’aturen els diners.

A l’altra punta del planeta, un kenià guanyava la marató de Tòquio i clausurava amb un any de retard uns Jocs Olímpics que, si no és pels diners, potser no s’haurien celebrat. Mentrestant, el bressol d’aquesta competició es cremava.

Poques hores després del comiat, la pilota tornava a rodar sobre la gespa. Les dones del Barça primer i els homes després van abusar dels de la vecchia signora i els van guanyar amb claredat. A la banda blanc-i-negra hi havia en Cristiano Ronaldo i la gent va focalitzar en ell la seva ira.

El món blaugrana començava a recuperar la normalitat, i és que la vida continua.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s