J. D. Salinger

Salinger entre puntades

Hom diria que n’hi ha prou de fer-nos el propòsit de fer alguna cosa perquè no la puguem fer. Això m’està passant a mi amb el “santuari d’escriptura” que havia d’institucionalitzar a primera hora de cada matí, aquell espai temporal que havia de dedicar a escriure quan més espavilat estic. Des que em vaig fer el propòsit d’incorporar-lo als meus hàbits matutins, per una raó o per altra, no hi ha hagut cap dia que ho hagi pogut fer, encara que això no vol dir que no hagi escrit. L’última entrada ja la vaig escriure una tarda i, no sé si perquè no estava prou despert o prou inspirat, abans de deixar-la definitivament com està ara, l’he retocat un munt de vegades.

Ara, també és la tarda d’aquest dimecres i, com que el dia ha començat plujós i a la terrassa, degudament resguardat de la pluja, no feia gens de calor i s’estava bé, he pensat que podria aprofitar per a llegir una bona estona. Ja estic amb “El tiempo entre costuras”, de Maria Dueñas, que està mol ben escrit, però en un estil que no és del meu gust. Diuen que l’emperador austríac li va dir a Mozart “massa notes”, quan aquest li va preguntar si li havia agradat l’obra que s’acabava d’estrenar. Això em passa a mi, però amb les paraules, amb l’obra d’aquesta doctora en Filologia Anglesa, que fa servir “massa paraules” per a expressar idees que, en la meva opinió, no les requereixen. Però l’he de llegir pel Club de Lectura i m’he proposat acabar-lo sigui com sigui, per a poder participar-hi.

El cas és que ni això he fet. Llegir, vull dir. M’he enredat amb altres coses i no he llegit més que un capítol a migdia, mentre esperava que l’Anna arribés de la feina a dinar. I m’he enredat amb altres coses, justament, perquè tenia el cap una mica tèrbol i he pensat que no faria res de bo, ni llegint ni escrivint, i he decidit sortir a fer comandes —”recados” en la llengua parlada— i a comprar quatre coses.

Divendres marxarem a La Ràpita a passar una setmana de les vacances de l’Anna. Anem a La Ràpita per a trencar una mica la rutina de la seva mare, que, com aquell que diu, no ha sortit d’Igualada des que va començar la pandèmia. I per a passar revista al pis, que últimament hi anem molt poc. Per cert, que “el dia de la Hispanidad” d’enguany, a La Ràpita es farà un referèndum entre els seus residents per a decidir si eliminen el “Sant Carles de” del topònim oficial. Quins collons i quins ovaris tenen els rapitencs per a organitzar un referèndum “el dia de la Hispanidad”, justament, amb les garrotades que la policia i la guàrdia civil espanyola els va pegar a causa del referèndum de l’ú d’octubre de fa quatre anys.

Per passar aquesta setmana, com que no l’hauré acabat, interrompré la lectura del llibre de la Dueñas. Congelaré el temps entre les costures de les ferides de la protagonista, perquè les seves sis-centes trenta-quatre pàgines estan protegides per tapes dures que tant odio, i és voluminosa i pesada com un totxo, poc pràctica, per tant, per a ser llegida vora el mar assegut a la sorra. I en el seu lloc prendré “El vigilant en el camp de sègol”, per fi, i podré conèixer de primera mà les aventures i desventures del seu protagonista.

Des que vaig veure “My Salinger year”, pel·lícula que a Espanya van titular com a “Sueños de una escritora en Nueva York”, que sento la curiositat de conèixer l’única novel·la que va escriure el controvertit J. D. Salinger.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s