El vigilant en el camp de sègol

Holden

Després de prendre una copa amb els amics, en arribar a casa vaig sorprendre “El vigilant en el camp de sègol” apostat en un prestatge de la llibreria.

Ja no recordava que havia convidat a en Holden a instal·lar-se entre nosaltres per sempre, perquè encara no el conec i em penso que ja va sent hora. Vull que m’expliqui ell mateix les seves trifulgues i no he caigut fins aquest matí que ja feia dos dies que havia arribat a casa. I segurament és perquè, no obstant el meu interès a conèixer la seva vida, tan bon punt com va arribar, el vaig acomodar a la sala i li vaig demanar que fos tan amable d’esperar el seu torn.

I és que, en aquell moment, jo estava embrancat en la descoberta de “La síndrome E” amb l’ajuda de dos membres de la policia francesa, la tinent Lucie Henebelle i el comissari Franck Sharko. Tots tres ens hem conegut en aquesta investigació estranya, truculenta i tremendament embolicada que ens ha fet viatjar a diversos llocs del món.

És just que reconegui que la meva participació ha estat la més còmoda. La Lucie i el Franck, pobres, sí que han treballat de valent i no han parat ni un moment d’anar d’una banda a l’altra, empesos sempre per la voluntat de descobrir què hi ha al darrere de cinc cadàvers descoberts per casualitat. Una tossuda voluntat que tots els policies de ficció porten gravada a l’ADN.

Sembla que aquestes morts poden estar relacionades, d’alguna manera estranya, amb un curtmetratge quin visionament ha deixat cec a un col·leccionista de pel·lícules de cel·luloide. Els descobriments que fan al principi tot i ser minsos, animen als dos policies a continuar investigant decidits a arribar fins al fons d’un assumpte tan macabre.

Al llarg d’aquests dies he conegut les seves misèries, moltes d’elles derivades de la intensitat amb què es lliuren a la seva professió, esquitxada de perills i presidida per una tensió en la qual sovinteja la presència de la mort en formes inimaginables. En fi, una feina que els obliga a una vida desordenada d’impossible conciliació amb una vida privada i familiar satisfactòria, cosa que també deixa marques profundes en la pell de les seves ànimes.

Franck Thilliez és enginyer de noves tecnologies, però ja no exerceix gràcies a l’èxit de les novel·les que escriu i de les corresponents adaptacions al cinema. I no obstant el seu èxit, mai no guanyarà el Nobel de literatura. Cal dir, però, que “La síndrome E” entreté i manté l’interès del lector. I que té un final sorprenent que a mi no m’ha agradat. Seré un fleuma, però segurament és a causa que ja sóc massa gran i massa tendre de nou, i que ja no vull acumular més frustracions a la vida, ni que siguin les que un autor de ficció considera que m’ha de provocar per a poder continuar amb una nissaga de novel·les amb els mateixos protagonistes. Naturalment, té tot el dret del món a fer acabar les seves històries com li sembli més oportú. Però jo m’hauria estimat més que la història acabés de manera diferent, i també tinc dret a opinar.

Jo m’havia demanat un “Silk Sky”. No recordo els ingredients que em van dir que porta aquest còctel, tret que un d’ells és un té fred. El bàrman m’havia advertit que el té fred s’ha d’infusionar durant quinze minuts, però la meva copa va tardar bastant més a arribar a la nostra taula, gairebé una hora. Sembla que al local, atès per dos cambrers, s’havia presentat d’improvís, un grup nombrós que va col·lapsar el servei. Més tard vam constatar que es tractava del bo i millor de la societat igualadina i em va semblar lamentable, perquè penso que això d’oblidar un client en benefici d’un altre de més pedigrí, és lleig i no es fa. I si es fa baixa la nota.

Al final, vaig prendre el combinat molt molest i amb presses, perquè a la nostra ciutat ja no era vigent el toc de queda, però la restauració havia de tancar igualment a quarts d’una. El combinat em va agradar, i també he de dir que els fan bé de preu. Jo no he sigut mai de prendre alcohol i penso que l’experiència, incident a banda, no és per a repetir-la cada setmana. Per a passar una estona amb els amics no em cal tanta sofisticació. Però el lloc és fantàstic i el licor de qualitat.

I diuen que, si el licor és bo, no es posa malament. I deu ser cert, perquè ni tan sols a mi se’m va pujar al cap, i no hi estic acostumat. De manera que, ara que ho penso, l’episodi d’en Holden a la postada no era perquè hagués begut. A veure si ja repapiejo?

Holden
El centre d’Igualada a vista de gat sobre la teulada.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s