Títol per les entrades

Jerry

He buscat a Internet quin nom és Jerry i he vist que és, com imaginava, una manera diferent o més familiar d’anomenar a algú que es diu Jeroni, Gerald o Jeremies. Així, doncs, ara puc afirmar sense por d’equivocar-me que el Jerry que diu: “Escriu cada dia, ni que sigui quinze minuts, i fes que aquesta estona esdevingui el teu santuari i no l’abandonis ni consentis que ningú el profani mai”, és (Jerome David) Salinger. Passa a la pel·lícula “Sueños de una escritora en Nueva York” de la qual ja he parlat un altre dia, i seguint el consell del controvertit autor de “El guardián entre el centeno”, avui he decidit que edificaré el meu santuari a primera hora de cada matí, i que hi escriuré sempre que altres obligacions inajornables no m’impedeixin fer-ho.

És el moment del dia en què estic més desencaparrat. De fet, aquella estona en què la fresca primerenca entra a les cases per finestres i balcons oberts és el millor moment del dia per a fer qualsevol cosa, però escriure requereix una concentració especial que li atorga prioritat. Ara, quan el temps és allò que més abunda en la meva vida, els dies es fan llargs, sobretot amb aquestes calors que em reclouen a casa. Per tant, després d’escriure, durant la resta del dia encara tindré molt de temps de fer coses que no requereixin tanta abstracció.

No obstant tenir tant de temps disponible, els dies, les setmanes i els mesos em passen volant, i no deixa de ser curiós.

En altre ordre de coses, el meu amic que estava d’acampada amb la família al Pirineu ja ve, ja tornen a l’estrès de la civilització. Està trist per haver d’abandonar aquells bells paratges. I també, utilitzant les seves pròpies paraules, “força decebut i una mica emprenyat i tot”. La cama continua fent-li mal i està desanimat perquè ha fet una reculada després d’haver experimentat una certa millora. Hem quedat per a esmorzar plegats. Recuperar la trobada setmanal interrompuda per les vacances, convertida en ritual per a posar-nos al dia de les coses que ens passen, que no són gaires, i distreure’ns una estona.

Tornant a la literatura, ahir a la tarda vaig fer un primer esbós de relat per a presentar al “IX Certamen de microrelats fantàstics i de terror de Sants 2021”. No pot tenir més 200 paraules, títol inclòs. No és que la temàtica m’interessi gaire, però he decidit fer l’esforç de presentar-me. M’he adonat que el repte que representa participar en concursos m’estimula i m’empeny a escriure, així que això i no la pretensió de guanyar és el que m’engresca a participar.

I al vespre encara vaig rebre un correu electrònic de Narranación. Em confirmen que compten amb un relat meu per a l’elaboració del setè número de la revista. No és una missiva escrita específicament per a mi sinó que és una carta destinada a tots els col·laboradors amb qui compten per aquesta edició. I en ella ens passen instruccions tècniques sobre com presentar els relats —estil de lletra, cos, espaiat i coses així— i la data topall de lliurament, que és el 27 de setembre.

Aquest estiu se m’ha girat molta feina. Benvinguda sigui!

Jerry
La xemeneia de Cal Font és un vestigi del passat industrial d’Igualada. Aquí hi havia hagut la fàbrica tèxtil del mateix nom. Ara, a l’edifici que ocupaven les oficines, hi ha la Biblioteca Central.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s