Títol per les entrades

Barcelona

Ja no recordava l’emoció que se sent estant al davant d’una gernació de vianants que esperen a l’altra banda del carrer a què el semàfor canviï de color. Ahir vam anar a Barcelona i, per primer cop en molt de temps, vam poder dedicar una estona a passejar tranquil·lament pel centre de la ciutat.

Havíem deixat el cotxe a l’aparcament del Triangle i, després d’una justificada visita a Sephora, vam enfilar Rambles avall. No eren ni les cinc de la tarda i a aquella hora no hi havia gaire gent i es podia passejar tranquil·lament i sense dur la mascareta enganxada a la cara.

L’ombra dels plataners i una agradable brisa ens refrescaven. Havíem comprat uns gelats en un quiosc de la rambla de Canaletes i els vam menjar en el temps que es tarda a arribar caminant lentament al carrer de la Portaferrissa. Vam trencar a l’esquerra per a encarar-lo i, seguint una estranya inèrcia que ens menaria a la plaça del Pi, al cap d’uns metres vam tombar a la dreta.

Al carrer Petritxol hi ha una botiga de jocs de taula que és més que centenària. Captivats per tot el que allí s’exposa, ens hi vam estar una bona estona parlant amb la propietària, una dona molt amable. Més endavant, hi ha la nostàlgia de la llibreria Quera, on tots havíem acudit a buscar els plànols de l’Editorial Alpina amb què projectàvem les nostres excursions. Ara l’han reconvertit en un espai on pretenen que convisquin la cultura excursionista i la possibilitat de menjar alguna cosa per un preu raonable. Esperem que l’experiment prosperi. I després, a tocar, just a tocar de la llibreria, hi ha l’evocació dels suïssos i croissants que havia menjat quan era jove, la Granja Dulcinea. Impossible reprimir l’impuls d’entrar-hi i berenar ja, allà mateix, el mateix que sempre havia berenat allà.

Després, la tornada cap a l’aparcament. Lenta, però tornada. La plaça de la Catedral i el Portal de l’Àngel i un parell d’aturades més. Dues adquisicions pràctiques, una d’elles, a més, molt bonica, a una artesana gironina amb qui també vam estar conversant.

Finalment, Canaletes de nou i el seu semàfor, aquesta vegada encarats al Zurich. Mentre esperàvem, un personal molt més nombrós que al principi de la passejada s’anava acumulant a la banda oposada del carrer Pelai. La gent s’arrenglerava fent un front, com si es tractés d’un exèrcit d’infanteria preparant-se pel combat. El mateix passava al nostre bàndol. I, en mig, un camp de batalla d’asfalt que andròmines estranyes creuaven a tota velocitat.

Finalment es van desfermar les hostilitats d’un cos a cos inevitable. El llum del semàfor havia canviat de color.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s