Títol per les entrades

Terapia emocional

“Hay cuentos que se introducen en nuestras vidas y prosiguen su camino confundiéndose con ellas“.

Enrique Vila-Matas. “Mac y su contratiempo”.

La Doctora Joguines és un personatge de dibuixos animats i no obstant això vaig saber que tenia consulta tres carrers més amunt d’on jo visc i vaig decidir de provar fortuna. La Ventafocs li fa de secretària i quan vaig arribar a la recepció, ella havia de respondre a una trucada i jo em vaig entretenir mirant el retrat de Cruella de Vil que tenen penjat al costat dels diplomes de mentida.

Just quan la Ventafocs em feia passar a la sala d’espera, en Buzz Lightyear sortia del despatx de la doctora i se n’anava sense saludar. Se li havia esborrat el somriure permanent que llu i l’expressió de la cara li reflectia la melancolia que provoquen dos anys de soledat en una missió per l’infinit i més enllà. Els Tres Porquets esperaven el seu torn, però només volien vacunar-se de triquinosi i no van tardar gens.

Ja em tocava i vaig entrar i vaig seure davant de la doctora. Jo em pensava que faria el que acostumen a fer els metges en la primera visita, però no em va obrir fitxa ni em va demanar l’historial de malalties. Contràriament, em va mirar de fit a fit i, sense preguntar-me res, va deixar anar:

― Et diré una cosa i aquesta cosa és tot el que puc fer per tu: per saber el que vols saber has de trobar algú molt especial.

Jo devia fer la cara de babau que se’m posa quan algú m’etziba una frase endevinatòria com aquella sense que vingui a tomb de res, i la doctora va fer una pausa.

— M’entens —va afegir al cap d’un instant—? Has de trobar una especialista capaç de transcendir l’espai-temps i mostrar-te a ella tal com ets, sense disfresses. Em sap greu, però no puc ajudar-te, jo no disposo de les habilitats necessàries.

M’havien dit que la doctora només guaria joguines i personatges de ficció i, per assegurar-me que m’atendria, jo m’havia vestit com el Barreter Boig d’Alícia en terra de meravelles, per si de cas. Just en el moment que jo anava a sortir, trucaven a la porta la Caputxeta i el Llop, que hi anaven a fer a una sessió de teràpia de parella.

Jo havia quedat bocabadat, tot i que no havia badat boca, i marxava desencisat perquè esperava un diagnòstic i la doctora no me n’havia donat cap. Però, això no obstant, em semblava que ella havia intuït l’origen del meu problema i l’atenció que m’havia dispensat no m’havia desagradat gens. Jo estava convençut que em calia ajuda per trobar les respostes que necessitava. Des que tinc consciència em sento ignorat. Sovint tinc la sensació que no existeixo a ulls dels altres i, en conseqüència, no estic acostumat que ningú em facin cas, ni que pari atenció al que dic. És més, sembla que el meu nom no importa a ningú, de manera que poques persones recorden com em dic. I entre les que creuen que ho saben, la majoria es confon i em diu de qualsevol manera. Feia temps que em preguntava què faig malament per a resultar invisible als altres i haver-me convertit en un ésser tan solitari. Jo pensava que la causa no tenia una explicació racional i pressentia que raïa en un fet remot, de quan jo devia ser un nadó, per exemple. Fins i tot creia plausible que es remuntés a abans del meu naixement i que es tractés d’una experiència traumàtica viscuda a l’úter matern. Però, per més que m’esforçava a esbrinar-ho, mai havia sigut capaç de saber o de recordar què era, i aquesta era una de les raons per les quals estava tan convençut que la cosa venia de lluny. De tan lluny que no excloïa en absolut que pogués ser cosa del Karma, com acabava d’insinuar-me la Doctora Joguines. O a mi em semblava que m’ho havia deixat entreveure.

Però ella també m’havia dit que no podia ajudar-me i jo tornava a sentir-me desvalgut. Que podia fer, a qui podia recórrer? Demanaria hora a la veïna del tercer segona, que és terapeuta emocional i passa consulta al seu pis, però no m’atreveixo perquè la trobo molt atractiva i la seva presència em torba tant que no veig com podria suportar tota una hora veient-la asseguda davant meu. Me la imagino, amb les ulleres de carei que porta, de color blau com els ulls, i les cames creuades, parant atenció al que li dic i prenent-ne notes. Estirat a la “chaise longue”, jo la tindria tan a prop que podria veure clarament com els genolls plegats tensen les mitges negres i com aquestes es perden cuixes amunt sota la faldilla. I si imaginant-m’ho no puc evitar fantasiejar amb bregues de llit impossibles, estic segur que després de la primera visita ja no podria tornar a una segona. I també estic convençut que mai més podria mirar-la a la cara, avergonyit dels meus pensaments libidinosos.

Ben mirat, això ja és el que em passa ara, quan coincidim a l’ascensor, que he de mirar-me les puntes de les sabates perquè em penso que se’m nota que m’agrada i no li aguanto la mirada per por de fondre’m. I no li dic res més enllà del bon dia de rigor; o bona tarda, que de vegades també me la trobo a la tarda, quan surt a passejar la gosseta d’aigües que té, que deu ser l’únic ésser viu que repara en mi, i sempre que em veu es posa furiosa i em borda i m’ensenya les dents i un dia fins em va queixalar un turmell.

I, tret de la veïna, ja no conec a ningú més que pugui ajudar-me.

Havien passat dos dies des de la visita a la Doctora Joguines. Jo ja havia descartat l’opció de la veïna per tal de preservar la nostra relació en els termes màgics en què es trobava des que érem veïns. Ras i curt, hom podria dir que la màgia de la nostra relació consistia en el fet que ella era la protagonista absoluta de les meves fantasies eròtiques.

I, no obstant haver pres tan meditada i sàvia decisió, en contra de la meva voluntat, en aquell moment em trobava plantat davant la porta de la doctora trucant al timbre. Hi havia un rètol discret: “Himilce Clepsa Atrotinada, doctora en psicologia”. Un home alt i d’amples espatlles em va fer passar amb maneres rudes a una saleta on hi havia un parell de butaques i una tauleta baixa amb revistes. Mentre esperava, sentia el gruny de la gossa, que desaprovava la meva presència des d’alguna estança contigua. I, de tant en tant, també sentia la veu de l’home, que intentava fer-la callar i no se’n sortia.

Allà assegut em vaig adonar que, tret del seu nom —hi ha una placa daurada a l’entrada de la finca—, no sabia res de la veïna. Qui era aquell home? Seria el seu secretari? Era el seu marit? No tenia ni idea! Malgrat els tres o quatre anys ben bons que devia fer ja que la doctora s’havia incorporat a la nostra comunitat, mai havia vist a aquell home i ara em coïa la curiositat de saber qui era. Fos com fos, em va caure malament només de veure’l i probablement era perquè no esperava trobar-me un home allà. Ni se m’havia acudit que n’hi hagués un a la vida de la terapeuta. I ara que havia conegut la seva existència, no podia suportar la idea que compartís la vida amb ella ni que fos només unes hores al dia, si és que era el secretari. No ho volia creure i vaig tardar una estona a adonar-me que estava gelós i que no tenia cap dret a sentir-me’n. I tanmateix no podia evitar una tírria creixent contra aquella mena d’armari rober que m’havia obert la porta i que ara intentava fer que la gossa callés.

Em trobava distret amb aquestes cavil·lacions quan vaig sentir una veu de dona: “L’Anníbal l’acompanyarà a la porta”, deia. Era la veïna, la terapeuta que acomiadava el pacient que havia atès i venia a buscar-me. Em va cridar pel meu nom i em va convidar a passar al seu despatx. Tal com jo havia imaginat, em va fer estirar a la “chaise longue”. Duia les ulleres blaves i les mitges negres i una falda bastant curta, com era habitual. I també, tal com jo havia fantasiejat, va seure amb les cames encreuades i un posat molt professional, però fora del meu camp de visió, a un pas del divan, a la meva dreta i enrere, de manera que jo la sentia, però no la podia veure si no em girava expressament.

Recordo que aquella primera visita va resultar alliberadora i que vaig sortir molt alleugerit de la consulta, com si m’haguessin tret un gran pes de sobre. Només havíem xerrat, sobretot jo. La doctora només feia preguntes i escoltava les meves respostes, però el sol fet d’haver explicat a algú els meus neguits havia sigut prou perquè tingués l’agradable sensació que havia disminuït la força de l’atracció de la Terra. L’alleujament era tan notable i tan real que ho hauria jurat.

Després hi va haver més visites. La doctora s’esforçava a fer-me avançar en el camí del guariment. La seva intenció era que jo arribés per mi mateix a la identificació de l’origen dels meus mals. Deia que no m’afligia un sol de sol, que n’hi havia més, i sempre s’hi referia en plural: els teus conflictes. Durant un temps, va desplegar tots els seus coneixements i va aplicar totes les tècniques que coneixia, però la realitat era que jo no millorava degut a la forta resistència que el meu subconscient hi oposava. Això em deia ella.

Havíem arribat a un carreró sense sortida i finalment em va dir que, vista la continuada absència de progressos, les sessions ja no tenien sentit. Que hauríem d’abandonar-les, que li feia la impressió que no m’esforçava prou i que no hi ha guariment possible sense l’esforç i la feina del pacient. I també em va dir que era com si jo m’hagués acomodat, com si m’estigués bé estar com estava lamentant-me de la meva dissort i limitant-me a anar cada quinze dies a veure-la per explicar-li que em trobava igual com sempre. I, pel que feia a ella, que el seu amor per la feina i la seva ètica professional li impedien d’aprofitar-se de mi cobrant per unes sessions que havien esdevingut inútils.

Va ser molt dura amb mi, però no li faltava raó. Al principi, el meu subconscient ―ara ja sé què és i en puc parlar― sabotejava els meus progressos, perquè en el fons del meu cor jo no volia que arribés mai el moment de rebre l’alta. Com si enamorar-se fos una debilitat que jo no podia consentir-me, considerava l’atracció que sentia per ella com a simple desig. Però després vaig prendre consciència que la realitat era que estava profundament enamorat de la meva terapeuta des del mateix dia que la vaig conèixer en la primera reunió de la comunitat a què va assistir. I no és menys cert que, encara que jo ja copsava les seves insinuacions al cap d’unes poques visites, i veia clarament els camins que em recomanava de seguir, mai no li vaig fer cas per covardia. El que jo sentia era un amor estrany, un amor que no era nou. Semblava com recuperat d’un temps passat i això em tenia desconcertat. De manera que, mentre no gosava obrir-li el cor per a exposar-li els meus sentiments, em consolava sabent que, si no em donava l’alta, podia veure-la a soles almenys durant una hora cada quinze dies. I m’era igual que fos en l’asèptica i gens romàntica intimitat del seu despatx professional.

Ara em deia:

“A mi m’agrada que sigui el pacient qui descobreixi on rau el seu conflicte. La superació del problema és més efectiva perquè és ell mateix qui pren consciència del seu origen. Quan el diagnòstic l’emet el terapeuta, sempre existeix el perill que el pacient no l’assumeixi com a vàlid i, si això passa, refusarà el remei i la teràpia haurà fracassat.

“Penso que tu has vist les portes que se t’obrien, però que les has tancat voluntàriament, que no has volgut traspassar-les per no anar més enllà perquè tal vegada et feia por el que hi veies. Jo no sé què en penses, però jo crec saber per què ho has fet. I no obstant això, no em pertoca dir-t’ho; tu ets el pacient i a tu et correspon manifestar sense embuts el que sents, el que et neguiteja. Jo només puc ajudar-te a trobar l’origen dels teus conflictes si et buides i no amagues res, si no ofereixes resistència i t’impliques de valent. Vas venir buscant ajuda i jo he posat al teu servei tot el que sé. La resta és la teva responsabilitat.

No em podia creure que em parlés amb tanta dolçor i fos tan severa al mateix temps. Hi va haver un silenci. Ella em mirava amb un esguard que em va semblar trist, com perdut. Jo no deia res. No sabia què dir. No sabia si havia d’interrompre el seu discurs. Se m’havia fet un nus a l’estómac i finalment no vaig dir res.

“I ara, si m’ho permets, abans de despatxar-te faré un últim intent de fer-te reaccionar i t’explicaré una història. Acaba malament i és trista, però pot ajudar-te.

“Al segle III abans de Crist, una adolescent, filla del rei d’Oretània, fou lliurada en matrimoni a un famós general cartaginès per a segellar l’aliança entre els seus pobles. El general africà va dur la noia a Cartago Nova i allà es van casar abans que ell es posés a dissenyar una estratègia per fer caure l’Imperi Romà. Aquesta era una idea que l’obsedia.

“A Càstulo, la ciutat on havia viscut, la noia tenia un enamorat amb qui aspirava a casar-se algun dia. La marxa de la princesa fou tan sobtada que el xicot va romandre amb el cor trencat. De primer se sentí traït sense que la noia tingués la culpa de no haver pogut acomiadar-se d’ell. Després el noi conegué la veritat i quan s’assabentà que tot va succeir per un caprici del general, va jurar venjar-se’n i va marxar a Cartago Nova.

“Quan hi va arribar, l’estrateg ja estava molt ocupat preparant la complexíssima expedició contra Roma. S’entén que hi estigués capficat perquè pretenia desplaçar per terra 90.000 infants, 12.000 cavallers i 38 elefants de guerra que haurien de travessar els Pirineus i els Alps. La seva obsessió era tan gran que havia oblidat la seva jove esposa a qui tenia reclosa a les seves estances. El jove oretà, aprofitant la distracció del general, i no obstant amb gran risc de la seva vida, aconseguia esmunyir-se del control de la guàrdia i s’introduïa a palau cada dia. I després s’escolava a l’alcova i al llit de la seva estimada i jeia amb ella.

“Però tanta felicitat va acabar de sobte, quan va ser descobert i reclutat per a l’exèrcit que ja estava a punt d’emprendre la marxa. No va passar dels Pirineus, un mal pas el va fer perdre l’equilibri i va caure en un profund precipici.

Jo estava corprès i intentava raonar amb lògica i lligar caps. Podia ser que la doctora m’estigués donant a entendre que jo era la reencarnació de l’enamorat de la princesa oretana? Uhm! Si era així, el final tan tràgic que va tenir aquell xicot de qui la història no ha deixat constància ni del nom, explicaria la tremenda por que a mi em fan les altures! Per ventura Himilce volia insinuar-me que ella, la terapeuta, havia sigut la Himilce del general cartaginès en una vida anterior? Això explicaria els meus sentiments, i per acabar-ho d’adobar, si ho pensava bé, que jo sentís tanta mania pel seu secretari o qui fos aquell home que hi havia a casa seva, no podia ser una simple casualitat! A més, també es deia Anníbal! Semblava que tot encaixava! Però en aquell despatx en aquell moment no hi havia treva i la terapeuta es preparava per continuar. Era com si hagués destapat la capsa dels trons i no pensés tancar-la fins que no fos buida del tot.

“Encara que et sembli que sóc una dona decidida i independent, jo no sóc mestressa dels meus actes. El que veieu els altres no és més que una imatge de mi, una aparença. Si jo fos lliure i no actués per mandat, ara mateix faria les coses d’altra manera i em deixaria dur pels impulsos, per la passió. El que et dic és la constatació d’un fet objectiu, no una fal·làcia. Tu també ets un holograma en què el teu amo i creador projecta les seves pors, els seus desitjos, les seves frustracions. De vegades també t’atribueix alguna de les seves virtuts, que les té, però no és habitual, ja que normalment t’usa només per a exorcitzar els seus dimonis. El teu amo és un tirà que et fa servir com un titella i mou com li convé els fils dels quals penges. Si vols deixar de sentir-te sol i ignorat, hauràs de creure que ell existeix i sotmetre’t als seus dictats sense rebel·lar-te com fas ara. Només podràs deixar de mirar els altres com si tu fossis diferent si acceptes tal com és realitat en què t’ha tocat viure. Perquè en aquest món de ficció tots som iguals, tots som personatges, encara que no ens agradi. Tu també! I no oblidis mai que l’autor sempre és qui té l’última paraula, aquell que pot escriure ‘Fi’ quan li sembla.

“I ara besa’m, estimat, resquitem-nos de la dissort passada abans no s’adoni que he pres vida pròpia i m’he sortit del guió!

— Bub-bub! —bordava la gossa.

—.—

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s