Títol per les entrades

El dia més important

I

“Estimat, he de dir-te una cosa molt important. Escolta. De petita jo era molt ploranera. A casa ningú podia suportar els meus plors i, al cap de pocs mesos d’haver nascut, el meu pare i els meus germans més grans fugien de mi com si fos una empestada.

“La meva mare no, la meva mare sempre va tenir molta paciència amb mi i mai em va deixar sola. Havia estudiat amb les monges en un internat i era una dona molt resignada i molt feinera. La recordo traginant per la casa, sempre amb el davantal posat, com una minyona, pobre!, feinejant amb els cabells recollits amb un mocador lligat al cap. Quan no escombrava i fregava, cosia o apedaçava mitjons. Rentava la roba a mà en un petit safareig de pedra que hi havia al pis. A l’estiu ens deixava omplir-lo d’aigua perquè ens refresquéssim. Quins records! Jo xipollejava amb les mans i Mitjà jugava als barquets. Mitjà és més gran que jo i es diu Mitjà perquè els pares volien tenir tres fills i ell era el segon. Major ja no xipollejava ni jugava a barquets; ja era massa gran per a fer aquestes coses. Mitjà havia tardat tant a arribar que els pares ja no l’esperaven. És fàcil deduir que jo em dic Menuda perquè havia de ser l’última. Però, ves per on, quan els pares pensaven que ja en tenien prou, encara va venir el més petit de tots.

“La mare estenia la roba en un estenedor que hi havia a la part de darrere del pis on vivíem. Aquella finestra s’abocava a una mena de pati interior, un tancat entre blocs de pisos on sempre hi havia canalla jugant. Des d’aquella finestra ens cridava perquè tornéssim a casa a dinar o a sopar. Però això era quan ja érem més grans i ens deixava baixar al carrer. Ella també recollia la bugada, plegava les peces que no calia planxar, i planxava els vestits, les camises i els pantalons. I teixia bufandes de llana, i barrets i jaquetes, o cuinava pels cinc. Ella parava taula i servia el menjar, i s’asseia l’última. I també menjava, és clar. I després encara recollia el menjador i la cuina. Tot això era abans que naixés Petit, quan l’avi encara no havia vingut a viure amb nosaltres. Llavors, quan ja vam ser set a casa, no puc imaginar-me com s’ho manegava perquè tot rutllés. Però tu ja ho saps tot això, ja t’ho he explicat altres vegades.

“Intentaré ser breu i no fugir d’estudi. Tornant a allò que importa, segons explicaven els nostres veïns, la força dels meus plors i la perseverança amb què jo plorava eren capaços de desballestar la més numantina resistència. Per a no sentir-me i no tornar-se boja, la mare es feia taps amb cotó fluix. L’excel·lència planyívola que jo exhibia transcendia els límits de la nostra llar, de la nostra escala i del nostre bloc, de manera que podríem dir que era normal que cap veí del barri s’estranyés de veure a ma mare pel carrer amb cotons que li sortien de les orelles. I és que ella ja no es molestava a destapar-se-les ni per a sortir de casa.

“És balder que digui que jo no podia plorar tot el dia sense interrupció; plorar esgota i a mi, com a bona ploranera, em calia fer descansos de tant en tant. Quan tocava menjar, menjava i després dormia una estona per a reposar forces. I en acabat, tan bon punt com hi pensava, iniciava una altra enrabiada que durava fins que ja no podia més. Però aquesta situació tan desesperada per la meva família va millorar força quan el pare del pare, o sigui l’avi, va venir a viure amb nosaltres. Jo tenia tres anys i Petit pocs mesos. Petit era un encant de criatura que contemplava el món en silenci amb ulls esbatanats. L’avi es va adonar de seguida que jo callava quan ell em parlava mentre em tenia als braços. Així és que el pobre home ben aviat es va autoadjudicar la responsabilitat de calmar-me per a facilitar la convivència familiar; seia en una cadira, m’asseia a la falda i em parlava. I va ser d’aquesta manera tan poc ortodoxa com l’avi m’explicà tota la seva vida. Cada episodi era una estrafolària peripècia de viatges. I de circ. Sobretot de circ, perquè resulta que l’avi, quan era jove, havia sigut funàmbul.

II

“Sí, sí, com ho sents, funàmbul! Però abans que funàmbul va ser titellaire. Encara era adolescent quan va passar pel seu poble una companyia de firaires, una barreja de quincallers, fetilleres, xarlatans, endevinadores i alguns artistes de circ entre els quals un matrimoni de ninotaires que van captivar l’avi amb el seu art. Ell era un jove inquiet i de viva imaginació, més ben dotada per a la creativitat que per a les rudes tasques del camp a les quals es veia abocat. En el poble on havia nascut, les famílies vivien sense estretors del conreu de l’horta i de la vinya. Però tampoc hom podia dir que fos una vila pròspera en aquell temps, i l’avi, tot i la seva joventut, ja sentia que aquell era un lloc al final d’un camí que no el duria mai enlloc. I en aquest cas, aquesta sensació era un fidel reflex de la realitat, perquè Vila-Vella del Cul de Sac no era un lloc de passada i s’hi havia d’anar expressament. En aquells anys només s’hi arribava a través d’un camí de terra polsegós que partia d’una carretera de tercer ordre i arribava allà i allà moria. I encara per a permetre el pas d’un atrotinat autobús de línia que hi anava un cop cada quinze dies. Que aquella caravana de firaires arribés al poble amb els seus carruatges tirats per bèsties, és un misteri que encara ningú ha desvelat.

“Veient actuar a aquells titellaires, l’avi va creure que havia descobert la seva vocació. A més, pensava que se li obririen infinites possibilitats si s’atrevia a endinsar-se en aquell món. Aquell tipus de vida li concediria, com a mínim, el privilegi de viatjar i conèixer el món, si no altres satisfaccions més sublims. I tanmateix el món dels titelles li era absolutament desconegut. L’àmbit del poble en què vivia era tan reduït i tan hermètic que ell ni tan sols sabia que existissin els putxinel·lis abans que aquella faràndula hi arribés. Mai abans cap altra cosa havia aconseguit insuflar en el seu cor una il·lusió tan gran com la que sentia quan somiava en convertir-se en un as dels titelles i en portar una vida errant com la d’aquella gent. Ple d’excitació, va parlar primer amb els ninotaires, un matrimoni sense fills que depassava la cinquantena. La parella va estar encantada d’haver trobat algú interessat en els secrets del seu ofici i que a més estigués disposat a seguir la tradició de la família Flap. Després l’avi va convèncer els seus pares què el deixessin marxar i una estona més tard, els besavis visitaven a la Philippa i al Phil Flap al seu carretó i tractaven amb ells els detalls de l’aventura que el seu fill estava decidit a emprendre.

III

“Ja veus de quina manera tan absurda va sortir l’avi per primera vegada del poble on havia nascut. El cas és que de la mà del matrimoni Flap, ben aviat va aprendre a donar vida amb destresa als titelles. Inventava personatges, construïa els ninots i escrivia guions que tots tres representaven amb èxit. En pocs anys s’havia convertit en un mestre i havia recorregut el país sencer. I se sentia feliç amb allò que feia, que era la cosa més important.

“Però, quan ja feia cinc anys que havia marxat de Vila-Vella del Cul de Sac, la corrua amb què viatjava l’avi va coincidir amb un circ en una ciutat important. Els carrers de Vila-Grossa de la Mar Escassa estaven engalanats amb banderes i garlandes, i plens de gent bulliciosa que passejava riallera i feliç. Era estiu, era la festa major i feia bon temps. L’ajuntament havia programat balls als envelats i concerts als parcs. Al port es disputarien les tradicionals competicions de traineres. Els firaires havien parat les casetes al passeig i el circ ja tenia plantada la carpa a la platja. La imponent silueta es retallava sobre l’horitzó i el mar, i tot estava a punt per a l’estrena de l’espectacle a la ciutat. Aquella nit van esclatar coets després que l’alcalde digués el pregó que inaugurava la festa i l’avi va deixar al matrimoni Flap a càrrec del teatret. El Circ Òptimus era un bon circ, el millor. I ell ho sabia i no es volia perdre la funció.

“Va tornar al carretó dels titellaires encantat amb els equilibris, salts i cabrioles que els funàmbuls feien sobre la corda fluixa. Però sobretot estava encisat per la bellesa de la més jove de la troupe. Era una noieta rossa, de pell molt blanca i expressió una mica badoca que a l’avi li havia semblat un àngel.

“S’havia enamorat i no podia pensar més que en la jove equilibrista. Durant el dia, esperava amb ànsia que arribés la nit. I, quan arribava la nit, se n’anava a la carpa de la platja per veure la seva actuació. Així ho va fer cada nit de la setmana que va durar la festa major. El seu amor per la noia creixia nit a nit fins a esdevenir un dolor que li travessava el pit. Després de veure-la evolucionar sobre el cable era incapaç d’agafar el son i passava la nit en vetlla, pensant en ella. Revisava mentalment les seves evolucions. Alentia els moviments, els descomponia, els esmicolava. I, com més ho feia, més i més bella li semblava ella i més i més se n’enamorava ell. I tanmateix no es decidia a acostar-s’hi a declarar-li el seu amor, i hi va dubtar fins a l’últim moment.

“Acabada la festa, després de l’última funció, el personal del circ havia iniciat les tasques de recollida. La platja era un formiguer de gent que treballava. Tothom hi posava l’espatlla, inclosos els artistes, que, oblidant per un dia els assajos i els entrenaments, donaven un cop de mà als mossos en la seva feina. I enmig de tota la voràgine que regnava sobre la sorra, l’avi buscava desesperadament la seva estimada. Sense èxit, cal dir, fins que, quan ja començava a desanimar-se, va trobar la funàmbula dolça i badoca dins d’un carro-gàbia amb els lleons. Ja els havia servit el menjar i els animals estaven tranquils. Tombades, dues lleones observaven indolents com la noia feia la manicura al cap de la bandada, un lleó mascle de més de 200 kg, tot just després d’haver-lo pentinat amb la clenxa al mig. La situació era molt absurda i sobretot molt perillosa, però l’avi no es va acovardir i, des del costat de fora dels barrots, per si de cas, li va dir a la noia: “T’estimo i et seguiré allà on vagis!”.

“Mai va saber si l’estrèpit de rugits, renills, brams i crits que va venir a continuació era en senyal d’aprovació o, per contra, de censura. I no obstant això, l’avi recordava vivament com se li havia posat la pell de gallina i de quina manera se li havien estarrufat tots els pèls del cos. Per això estava convençut que tigres, lleons, cavalls, elefants, micos, foques i, en fi, tots els animals-artistes s’oposaven frontalment a la seva declaració d’amor. El lleó mascle en concret, devia estar fins i tot gelós, perquè feia molt mala cara, i rugia obrint desmesuradament la gargamella. Tot i la tosca que exhibia i la càries incipient visible en alguns molars, el ferotge felí mostrava una dentadura temible. I tanmateix, la noia el calmava amb una simple manyaga i tot seguit s’escolava amb destresa entre dos barrots i lliscava amb gràcia fins a terra, amb tan mala fortuna que trepitjava l’ull de poll de l’avi, que estava dempeus allà mateix, volent ajudar-la en el salt, esperant acollir-la entre els seus braços.

“L’avi s’havia enrogit de pur dolor. La noia s’havia enrojolat de pura vergonya. “Deu ser tímida”, pensava l’avi. Ella es mirava els peus. Les puntes eren l’única cosa que es veia de les sabates; l’avi no va entendre que la noia calcés sabates de taló d’agulla que es clavaven a la sorra per a donar menjar a les bèsties. I mentre mirava a terra, la noia enllaçava nerviosament els dits i els retorçava sense miraments, violentament fins i tot. I girava i es regirava els braços i les mans d’una manera que a l’avi li feia l’efecte que era inversemblant, si no impossible. Però ella no deia res i l’avi es pensava que li sabia greu haver-li clavat el taló just al mig de l’ull de poll, però que no sabia què dir. I mentre l’avi feia aquestes càbales, ella va aixecar la mirada, va esbossar una mena de lleu somriure i tot seguit va fugir fent saltirons i cabrioles. “Per cert, ¿com et dius?” va cridar l’avi, que encara no es podia moure a causa del dolor que sentia. I llavors ella es va girar i va respondre, però l’avi no la va sentir.

“La cridòria dels animals havia anat pujant de to i en aquell moment era tan eixordadora que havia esdevingut esgarrifosa.

IV

“Ara, amor meu, ha arribat el moment que et reveli que l’avi es deia Odisseu. Sí, ja sé, és un nom estrany per a un noi de terra endins, però el seu pare era tan llegit com podia ser-ho un home del seu temps en el lloc on vivia i xalava molt amb els poemes èpics. Feta aquesta digressió que de seguida comprendràs que era necessària, reprenc el fil de la història.

“L’avi es va acomiadar precipitadament de Philippa i Phil Flap. El matrimoni, desconsolat per la pèrdua del seu estimat fill adoptiu, no podia deixar de plorar i va haver de suspendre les funcions de putxinel·lis durant una setmana llarga. Mentrestant, l’Odisseu s’havia incorporat a la caravana del circ i perdia a cuitacorrents l’aversió, per  no dir por, que sentia vers els animals salvatges. Al Circ Òptimus l’oferta de treball era curta i va haver d’acceptar per força la feina descrita com a ajudant d’ensinistrador d’elefants. Un eufemisme, si hom té en compte que la seva ocupació es limitava a recollir les enormes bonyigues que aquells gegantins animals deixaven anar, i a mantenir-los nets i alimentats. Però aquella humil comesa li permetia estar prop de la seva estimada, i aquesta era la cosa que ell més desitjava en aquells moments.

“Algú va dir un dia que les casualitats no existeixen i devia tenir raó. Fixa’t! Aquella noieta rossa, de pell clara i expressió babaua que a l’avi li havia semblat un àngel es deia com la mítica Circe esmentada per Homer a l’Odissea, aquella que practicava encanteris i tenia la casa plena de bèsties salvatges que es comportaven com a mansos animals de companyia.

“Jo no sé si el pare de la Circe circense era tan llegit com el meu besavi. Ni si xalava amb els poemes èpics de l’antiguitat. I ni tan sols sé si havia batejat la seva filla pensant en la dona que havia enamorat a l’Odisseu de l’Odissea, el d’Homer. Però el cert és que les feres s’amansien al costat d’aquella dona i que l’avi Odisseu havia perdut la xaveta per ella. Seria tot plegat conseqüència d’algun sortilegi?

“Qui sap! Sigui com sigui, ara tots dos es veien cada dia i podien llimar les asprors de la primera trobada. De mica en mica, el flirteig es convertia en prometatge, l’avi es guanyava la confiança dels pares de Circe i era acceptat a la troupe com a membre de ple dret. Així l’Odisseu feia realitat el somni de treballar al costat de la seva estimada i es podia convertir en funàmbul, com tota la seva família. Amb ella, amb ells, va rebre moltes trompades als assajos abans d’estar en condicions de saltar als escenaris per a compartir els seus èxits.  Però l’avi no feia escarafalls del sofriment ni de l’esforç si la recompensa consistia a estar prop de la noia. Aleshores ja tot anava amb el vent en popa i l’Odisseu i la Circe, amb la benedicció dels seus pares, van decidir casar-se. I foren feliços i menjaren tants anissos que els van néixer tres fills, tots mascles. El meu pare va ser el primer. Li van posar Agri, un nom que, per cert, li esqueia. Amb els altres també van seguir el guió que havia escrit l’Homer i els van dir Llatí i Telègon. Quin parell de tocats de l’ala, els avis!

“En fi, així van anar les coses, segons les explicava l’avi. Però no acaben aquí les cuites. Encara n’hi ha més, perquè la seva vida sembla de fulletó. Seguint la rutina i la bohèmia i la bonhomia de la vida del circ, tot va anar bé fins que, passats els anys, un mal dia aquella maga pàl·lida d’expressió distreta anomenada Circe es va plantar davant de l’avi i li va deixar anar que ella havia gaudit molt fent equilibris, però que ja n’estava tipa d’una vida tan sacrificada i erràtica. Que es feia gran i ja no era ni tan àgil ni tan flexible com ho havia sigut. Que se li acabava el temps per a intentar ser feliç al seu aire i que volia retirar-se a fer vida contemplativa. Que això és el que li havien aconsellat de fer les ànimes dels seus ancestres a través d’una epifania que havia tingut unes setmanes abans mentre dormia. Que ho havia meditat molt mentre feia contorsions i tombarelles. I que també ho havia consultat amb el coixí, a les nits, al llit, quan feia veure que dormia per a no preocupar-lo. I, finalment, li va dir que era una decisió tan irrevocable com la dimissió d’un ministre. Però, a diferència del que passa sempre amb els ministres, que ho diuen, però no ho fan, l’àvia ho havia dit i ho va fer. Va marxar immediatament, deixant a l’avi amb les tres criatures i un pam de nas. El circ també va quedar en una delicada situació perquè les bèsties més espaordidores que tenia en nòmina van seguir mansament l’estela de l’àvia. Ningú n’ha sabut mai res més, ni de Circe ni dels animals”.

V

Menuda havia irromput cavalcant com una autèntica cavalleressa a lloms d’un esplèndid corser. El color atzabeja de la cavalcadura contrastava a meravella amb la nívia pell que la dona lluïa sense cobertura. Des que havia arribat parlava sense aturador, com posseïda, i es dirigia al seu xicot.

Magnífic estava atordit pel disgust i molt ebri per l’alcohol. Després d’esperar la núvia inútilment dues hores a peu d’altar, havia decidit no suspendre el convit. “Ja que he fet la despesa…”, raonava. Així que allà estaven tots, als meravellosos jardins del famós restaurant “Allò que no mata engreixa”. Tot i que la situació era d’allò més incòmoda, els cent cinquanta convidats al casori no s’havien tallat ni un pèl i no paraven de menjar ni de beure.

En l’ambient imperava una estranya eufòria, etílica i desenfrenada. D’amagatotis, els convidats es reien de Magnífic perquè el seu casament havia aixecat una gran expectació, per inversemblant. Ell no era persona grata a ningú i tothom sabia que a Menuda li faltava un bull, de manera que quan Magnífic havia perdut ja tota esperança i, malgrat tot, convidava als convidats al convit, a l’església es produïa un gens dissimulat trànsit de diners que passaven d’unes butxaques a altres perquè en els dies previs s’havien creuat mil apostes i acabaven de guanyar aquells que dubtaven que el matrimoni arribés a celebrar-se.

Ara, als jardins del restaurant, després del rebombori a causa de la sorpresa inicial, la surrealista arribada de Menuda havia provocat el silenci més clamorós. Allà no piulaven ni els pardals i, mentre ella parlava, ningú no s’atrevia a moure’s. Era talment com si s’hagués aturat la vida. La veu de la noia retrunyia amb una reverberació estremidora i arribava als més recòndits racons del jardí.

Magnífic havia fet en debades diversos intents de parlar. Menuda era com un cicló que ho arrasa tot i cada cop que el seu xicot feia intenció d’anar a dir alguna cosa, ella ho impedia amb un esguard fulminant i un “calla!”, sec i imperatiu. Semblava a la mercè d’algun esperit maligne. I Magnífic, callava, com sempre. Estava acostumat a callar, fins i tot quan Menuda no semblava posseïda d’un esperit maligne, perquè ella li ho demanava sovint.

Assedegada, Menuda anava a humitejar-se la gola i Magnífic intentava parlar de nou. Sense èxit, altra vegada, perquè Menuda tornava a la càrrega, reeixida després d’empassar-se un whisky doble d’una glopada. Deia que ja acabava, que només li faltava fer les al·legacions finals i es disposava a fer-les.

“L’àvia ha aparegut a la meva cambra quan anava a posar-me el vestit de núvia i hem tingut una llarga conversa. En resum, m’ha dit que aquest no és el meu destí i he vingut a dir-t’ho. Me’n vaig, et deixo!”

I, fent cabrioles i contorsions a lloms del cavall al trot, ha marxat, efectivament.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s