La barberia

D’uns mesos ençà, el senyor Poblet va a la barberia un cop cada quinze dies. Li agrada dur la barba curta, de manera que arreglar la seva no representa cap complicació. I com que els cabells que li queden al cap són escassos, el barber no li cobra el que en resultaria de sumar els preus que consten a la seva tarifa per cada un d’aquests serveis, sinó que li fa un capmàs que el senyor Poblet troba més que raonable, sobretot si considera la qualitat del servei que rep i la discreció de qui li dóna.

Però no és només pel bon preu que el senyor Poblet va a arreglar-se els cabells a aquesta barberia que ha descobert no fa gaire.

Ell no és persona entesa en matèria de modes i estils, però creu estar segur que la barba tan curosament arreglada que lluu el seu nou barber és d’inspiració hipster. És molt més espessa i llarga que la seva. Al cap, en canvi, aquest xicot —cal dir que el perruquer és molt més jove que el nostre protagonista—, també hi té pocs cabells. És l’amo del negoci i treballa sol, i el seu establiment ocupa un local sense pretensions i no gaire gran que resulta molt lluminós pel gran finestral que té, que dóna al carrer, i perquè les parets estan totes pintades de blanc. A més, el fígaro el manté molt net i sempre en ordre, perquè és meticulós i sistemàtic en totes les coses que fa, aspectes tots dos que agraden molt al seu nou client, qui també té un alt concepte de l’eficiència que se’n deriva d’aquestes virtuts, cosa que creu saber per la seva pròpia experiència.

No caldria afegir, doncs, que el senyor Poblet sent cap al seu nou barber la inevitable simpatia que li genera haver descobert a un dels seus.

El barber sempre té l’agenda plena i només atén amb cita concertada prèviament. El senyor Poblet creu que això és una prova inqüestionable que el negoci marxa bé  i ho té constatat des del principi d’anar-hi, quan encara li trucava per a demanar-li hora. Ara ja s’ha acostumat a reservar les seves visites per Internet. Ell ho troba més còmode que el telèfon: pot veure en pantalla les disponibilitats i triar tranquil·lament. I, per a assegurar-se el dia i hora que més li convenen, també s’ha acostumat a reservar-los tan bon punt com arriba a casa de tornada de la barberia.

Un altre avantatge que troba és la calma que regna al local mentre l’atén, adobada per la remor relaxant de la música suau que se sent de fons. El senyor Poblet pensa que el fígaro és home de poques paraules i molt discret. I també té la sensació, gairebé el convenciment, que ha cursat algun màster en relacions públiques, ja que només així pot entendre l’habilitat que mostra en mantenir-se en silenci o en adaptar la conversa al gust del client, donant resposta a allò que a aquest li interessa sense caure en la tafaneria.

Al nostre protagonista no li han agradat mai els xivarris que regnen en altres establiments del ram, aquelles converses insubstancials, sovint grolleres, sobre temes trillats que es donen entre parroquians i barbers, que sempre acaben transcendint el diàleg per a convertir-se en debats en els quals tots els presents diuen la seva. Tafaneries o sermons que abans havia d’aguantar tant si volia com si no. Contràriament, ara el senyor Poblet rarament veu ningú assegut al sofà o a la butaca que hi ha al local per esperar-se, perquè tots els clients hi van amb l’hora concertada. Com a molt coincideix amb aquells parroquians excessivament puntuals que arriben al final del seu servei. Només uns minuts, perquè el perruquer aconsegueix enllestir sempre la seva feina amb una puntualitat i una precisió de rellotge suís. Acomiada un client i n’acull un altre. I així tot el dia.

I és aquest benestar que sent quan es troba allà el que propicia que el nostre home es lliuri amb plaer a l’evocació del temps de la seva infantesa, quan els seus pares el duien al barber del barri, i acluqui els ulls. Mai li havia agradat com li tallava els cabells aquell home rodanxó, ben curt i amb un serrell que a penes li cobria el front, tal com el pare ho volia, però ell es delia per anar-hi perquè li agradava molt la sensació que li produïen al cap la pinta i els dits de l’home quan atrapava les clenxes de cabells que a continuació tallaria amb les tisores.

—.—

Quan reservava el servei d’avui, a més de la tallada de cabells, el senyor Poblet es va demanar un afaitat definitiu.

Mai havia vist l’afaitat definitiu a la carta de serveis, però tot i no saber ben bé en què consistia, se’l va demanar perquè feia temps que meditava la possibilitat de treure’s la barba. Sempre es resistia a prendre una decisió tan dràstica perquè pensava que no se’n sabria avenir al seu nou aspecte, que es veuria estrany després de tants anys de dur-ne. Hi trobava, a més, l’inconvenient d’haver de tornar a afaitar-se cada dia. O sovint, i li feia mandra. Però, quinze dies enrere, en anar a reservar l’hora i trobar inesperadament la possibilitat que li tragués i que, a més, fos de forma definitiva, ho va interpretar com un bon auguri que dissipava tots els seus dubtes i sense vacil·lar-ne gens va clicar aquesta opció del menú. Sorprenentment, un cop cursada la seva petició, l’ordinador li va respondre que pel servei que sol·licitava es requeria un temps lliure del qual no es disposava en aquella data i, tot seguit, li suggeria que triés la que més s’ajustés als seus desitjos d’entre algunes que li presentava en pantalla.

I ell havia triat avui.

El senyor Poblet és el primer client del matí i ja és assegut a la butaca, disposat a gaudir intensament del moment. Ha tancat els ulls, com fa habitualment tan bon punt com el barber comença la seva feina. Li agrada descobrir les seves maniobres a partir de l’oïda i el tacte. L’olfacte hi intervindrà després, quan li aplicarà les pólvores de talc i la loció per a després de l’afaitat, però, de moment, concentra tota la seva atenció en els sons que fan els diferents estris que li aplica el barber per a tallar-li els cabells i igualar-los. Ara ja sent com brunz la navalla en lliscar suaument sobre la pell perfilant el clatell.

Normalment aquesta és l’última operació, un cop arreglada la barba, però sap que avui no tot serà com sempre. “Ja ha acabat amb el cabell —pensa—, aviat començarà amb la barba”. L’esquilador ha fet pujar la cadira i l’ha reclinada per a treballar més còmode. El senyor Poblet sent com esmola la fulla de la navalla, però passa l’estona i no nota que li posi els panys calents a la cara, com faria normalment abans d’afaitar-lo. I aleshores mig obre els ulls esperant descobrir l’origen de la tardança i veu el barber brandant una destral per sobre el cap i com la deixa caure tot seguit. I nota com la fulla li talla el coll, i sent com el cap rebota a terra dos cops abans de retopar contra la paret i aturar-se en un racó. I com que les connexions neuronals són molt ràpides i en casos com el que ens ocupa encara es mantenen actives durant uns segons, el senyor Poblet és a temps de preguntar:

― Què li dec, jove?

Revisió d’un text de 4 d’agost de 2018

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s