Títol per les entrades

El dia del judici

És evident que els senyors Cigró eren uns autèntics sorneguers; només així s’explica que decidissin pel seu fill un nom de pila com Magnífic. I, en el cas que l’haguessin triat sense adonar-se de les facècies que provocaria l’associació amb un cognom tan singular, el que resulta palmari és que la van errar de ple, perquè Magnífic ha sigut sempre baixet i rabassut, com un cigronet.

— . —

En el moment present, el protagonista d’aquesta història és un oficinista gris, de poca presència i cinquanta-set anys, que cobreix una esplèndida calvície amb els escassos i allargassats pèls rossos que es deixa créixer als parietals. També llueix un bigotet i una barba de dos dies amb els quals pretén donar-se un cert aire d’intel·lectual mesuradament despistat que arrodoneix amb les ulleres que ha de portar per a compensar la miopia.

Magnífic Cigró sempre ha sigut objecte de befa, sobretot quan anava a escola i a l’institut. La rancúnia que va acumular al llarg d’aquell període va adquirir unes proporcions tan immenses que, quan es va adonar que estava sol i no tenia ningú a qui poder confiar les seves cuites, ja era un adult entrat en anys absolutament refractari a l’amistat. Els esforços que fa des d’aquell moment per a dissimular l’aversió que sent pels altres, i sobretot per evitar la tírria que els altres li manifesten, resulten debades: confegir una aparença física més agradable com la que suposadament ofereix ara no ha aconseguit trencar el seu aïllament.

Magnífic mai ha sigut simpàtic a ningú. I, tret del seu periple estudiantil, ningú li ha parat mai la més mínima atenció. Ara, els seus companys d’oficina eviten la seva companyia tant com poden, i només es relacionen amb ell quan algun assumpte fa inevitable la seva participació i no els queda altre remei. I, no obstant aquesta mala relació, Magnífic és puntualíssim sempre i, en el que toca a la feina, du a terme les tasques que se li encomanen a la plena satisfacció del supervisor més exigent que es pugui imaginar. És tan bo i tan eficient en la seva comesa que a hores d’ara ja ningú supervisa ni posa en qüestió la feina que fa. Però, per altra banda, coneguda la seva proverbial falta d’aptitud per treballar en equip, la direcció el manté apartat de la resta d’empleats per evitar que es repeteixin situacions que ha protagonitzat en el passat que ja formen part de l’antologia dels disbarats més majúsculs de l’empresa. Perquè Magnífic, a més de rodanxó i solitari, és també ocell de mal averany i és per això que és l’únic empleat sense rang que disposa de despatx propi. I tanmateix, la resta de la plantilla no se sent perjudicada per aquesta flagrant discriminació com es podria esperar, sinó que es mostra encantada.

Magnífic passa les jornades de treball en la més absoluta soledat. Rarament rep visites al seu despatx, però qui hi entra sempre troba la taula endreçada i neta. En els trenta-nou anys que fa que presta els seus serveis a la institució on treballa, mai hi ha hagut ningú que pogués afirmar que ha vist sobre aquella taula cap monticle o muntanya o pila de papers com és habitual en el cas dels seus col·legues, o simplement alguna cosa més que no sigui un únic expedient, el de l’assumpte que està tractant en aquell moment. Un marc amb la fotografia dels seus pares, la carpeta de taula de pell que ells li van regalar quan va començar a treballar, un rellotge de sobretaula, una grapadora, un trepant i un pot amb dos bolígrafs —un de vermell i un de blau— col·locats amb la punta cap amunt perquè la tinta no faci bola, un llapis amb la punta ben afilada posat cap per avall per a no punxar-se amb ella, una maquineta i una goma d’esborrar per si de cas —diu que no la fa servir perquè ell no s’equivoca mai—, és tot el que es veu, perfectament disposat sobre una superfície netíssima i ben polida.

L’estilogràfica que li va regalar l’única xicota amb què ha sortit en la seva vida, la guarda al calaix de la dreta de l’escriptori. És un record sentimental que no fa servir mai, una debilitat que conserva per amor, però amagada, per no veure-la, perquè si la veu plora desconsoladament i ho posa tot perdut evocant el dia en què ella el va fer florir esperant-la inútilment a peu d’altar. Magnífic és, com es veu, un maniàtic de l’ordre i de la netedat. I també un sentimental, a la seva manera.

El nostre home, després de la feina, acaba el dia a l’habitatge unifamiliar on viu des de fa quinze anys. Per a no sentir-se tan sol es va comprar un canari perquè el distragués amb les seves melodies, però el pobre animal no ha tornat a cantar des del dia que va entrar en aquella casa. Abans, Magnífic vivia a la capital, però va optar per canviar d’aires, cansat d’haver d’enfrontar-se sempre a les  absurdes pretensions dels copropietaris de la comunitat on vivia. Ell es vanta de dir sempre el que pensa, però el seu parer rarament coincideix amb el de la resta de mortals i aquesta virtut que té li provocava moltes discussions i molts disgustos amb el veïnat que li havia tocat en dissort. Aquesta és la raó per la qual va decidir prescindir dels veïns i deixar la ciutat per a començar una nova vida, aïllat en una petita població de l’interior del país.

Vila-Llangor de Riu Sec va ser el seu destí, però mudar de domicili no sembla que hagi canviat la seva insípida existència, sempre a contracorrent.

— . —

A Vila-Llangor de Riu Sec, Magnífic continua fent una vida metòdica i ordenada, sense sobresalts. Al cap de poques setmanes d’haver-s’hi instal·lat, ja s’havia acostumat als grunyits dels nous companys de feina. A alguns ja els coneixia per haver coincidit amb ells en les convencions que l’empresa convoca periòdicament. Val a dir que l’empresa on treballa Magnífic té sucursals distribuïdes per tot el país i que és per això que no va haver de canviar de feina, sinó de destí només. Per a ell va ser una sort arribar al nou lloc de treball precedit de l’aurèola que sempre l’acompanya; tothom sap de quin peu calça i adaptar-se al nou entorn no li va representar cap esforç.

Magnífic tampoc va trigar gens a adonar-se que havia encertat amb ciutat on havia anat a parar. Que fos avorrida era un requisit que havia de reunir necessàriament el lloc que buscava per canviar d’aires, un requisit sense el qual mai hauria triat Vila Llangor: considerava que l’ensopiment de la vila on visqués li facilitaria no destacar. Convé que el lector sàpiga que, a conseqüència del cruel comportament dels seus companys d’estudis, passar desapercebut allà on sigui és el que el nostre protagonista desitja amb més vehemència. Quan anava a l’institut ja intentava no fer-se notar i a hores d’ara, molts anys després, encara no escasseja esforços per tal aconseguir-ho. En aquest sentit, ja al principi de viure-hi, Magnífic va renunciar a formar part del col·lectiu “No ets de Vila-Llangor de Riu Sec si…” i, sense anar tan enllà, fa uns dies només que acaba de desestimar una invitació que ha rebut a donar-se d’alta en un popular grup de Facebook anomenat “Me pillas en un momento de la vida en que lo que más me mola es no ser nadie“. Precisament per això, per passar inadvertit i no ser ningú per a ningú, ni tan sols per als que no volen ser ningú.

El nostre home és avorrit, però no fins al punt de no saber apreciar els fets estimulants que de tant en tant li ofereix la vida. Sense amics, com queda dit, ni cap família des que van morir els seus pares, si deixem de banda la feina, el seu contacte amb el món es redueix a la correspondència, i aquesta, al seu torn, es limita a la propaganda que li envien desinteressadament els partits polítics en període electoral per a demanar-li el vot. I, malgrat tot, per si de cas, cada dia el nostre homenet obre la bústia que té instal·lada a la tanca del terreny. I, ves per on, ara fa una setmana, en arribar a casa després de la feina, Magnífic va trobar-hi una targeta del servei de correus que l’informava que el carter havia trucat dues vegades a la seva porta a fi de lliurar un certificat amb avís de rebuda, i que li havia resultat impossible fer-lo a mans del destinatari donada l’evident absència de la persona en qüestió; que si volia recollir el document, hauria d’anar a buscar-lo personalment a les oficines del servei a partir de les 4 de la tarda d’aquell mateix dia, d’acord amb l’horari que s’especificava al dors. La lletra del carter que havia trucat dos cops era pitjor que la del seu metge de capçalera, però a Magnífic li va semblar entendre que el certificat el remetia el Departament de Justícia.

Magnífic estava intrigat pel contingut del certificat. I també estava il·lusionat per aquella novetat que alterava i animava la seva rutina de dimecres a mitja tarda, rutina que era, de fet, la mateixa de cada mitja tarda de cada dia de cada setmana. Així que, decidit a decidir què fer, Magnífic va romandre palplantat al mig del caminet que conduïa fins a la casa a través del jardí, per a analitzar a fons la seva situació. “Deixar de patir aquesta incertesa que em rosega és més important que canviar l’aigua al canari”, va concloure. De manera que, sense pensar-s’ho més ni haver posat la clau al pany, va fer mitja volta i se n’hi va anar cap a Correus.

Magnífic va recollir el certificat en una oficina sense encís, descolorida, desmaiada, avorrida. Fora de cues ingents de gent que esperava el seu torn, per no haver-hi, no hi havia ni fil musical. Però això a Magnífic no li importava gens, ja que se sentia com peix a l’aigua en aquell ambient tan anodí. Confós amb l’entorn, observava amb tanta curiositat i tanta atenció els tristos semblants d’aquells funcionaris, que al cap de pocs minuts de ser-hi ja es compadia d’ells: “Pobres, sembla que arrosseguin cadenes”.

La necessitat de saber què deia el certificat el mantenia en un estat d’alerta que li era tan desconegut que li resultava agradable. Va fruir com no recordava haver-ho fet mai dels quaranta-cinc minuts que va haver d’esperar que li lliuressin un sobre, que no li van entregar abans d’haver-li demanat que facilités les seves dades personals i que ensenyés el document d’identitat per a verificar-les. També li van demanar que recités sense cap oblit la llista de tots els reis gots i, finalment, que firmés dos cops, en un paper i en una petita pantalla.

Magnífic va obrir el sobre quan ja era al carrer. Era una citació per un judici. Però, per molt que la va llegir i rellegir, no va poder esbrinar què o a qui s’anava a jutjar ni per a què es considerava necessària la seva presència. En el paper figurava un número d’actuació que curiosament coincidia amb el número del seu carnet d’identitat, inclosa la lletra final, i tot plegat precedit d’un 2016/. Però aquesta informació no li aclaria res i, no obstant estar segur que l’havien citat per error, va decidir no posar-se nerviós i esperar fins al dia assenyalat per a la vista, per a informar-se’n directament a les dependències del jutjat i posar-se a disposició del jutge, si era el cas: “Dimecres sortiré ben d’hora de casa per anar a la capital”.

Però, ho vulgui o no, Magnífic es posa nerviós sempre que s’enfronta a un imprevist.

— . —

L’endemà a primera hora, el nostre heroi es va presentar al despatx del director de la seva sucursal. El va sorprendre abraçat al seu secretari, fent-li un petó apassionat i amb llengua. Magnífic va fer com que no els veia i els amants el van ignorar com era habitual i van continuar amb les seves coses. Quan director i secretari van haver acabat, esbufegaven. Enrojolats, van recuperar les maneres parsimoniosament.

Al director, el senyor Nicanor, que està a punt de jubilar-se, tant se li’n fotia tot, però a l’Hilari, el secretari,  la situació el torbava  i, quan intentava fer mutis discretament, encara duia els pantalons a l’alçada dels turmells i va caure de lloros. Per la seva banda, el director, va remetre feixugament els faldons de la camisa dins dels pantalons, i finalment, després de diversos intents, va aconseguir pujar la cremallera de la bragueta, que se li encallava tota l’estona. Aleshores, com si no hagués passat res, va dir: “Home, Magnífic, no sé veure’l fora del seu despatx! A què es deu la seva inesperada i, per què no dir-ho, inoportuna aparició?”

Magnífic li va parlar de la citació i de la seva sospita que es tractava d’un error. “I, malgrat aquesta probabilitat —va afegir—, em veig obligat a presentar-me, no fos cas que caigués sobre mi el pes de la llei”. I tot seguit li va demanar permís per absentar-se de la feina el dia del judici. El senyor Nicanor li va posar una mà fofa a l’espatlla i mel·lífluament li va dir: “Naturalment, naturalment. Vagi vostè tranquil, amic meu. Prengui’s el temps que li calgui!”. Magnífic li va donar les gràcies i ja es disposava a sortir quan el senyor Nicanor va afegir: “I si per una casualitat caigués sobre vostè tot el pes de la llei, no es preocupi, amb un simple what’s up des del calabós n’hi haurà prou per a justificar la seva absència”.

Magnífic va passar tota la setmana suportant els retrets del canari per haver-lo abandonat d’aquella manera tan miserable. A Magnífic li agrada molt el canal de National Geographic i l’animal havia après a imitar els gralls d’un corb en un documental que versava sobre la influència dels còrvids en l’obra d’Edgar Allan Poe. Amb els nervis a flor de pell, Magnífic passava les nits sense aclucar els ulls, imaginant preguntes del jutge, del fiscal i dels advocats i assajant les respostes que els donaria a un i als altres.

Però, encara que sembla que tarden, els grans dies arriben sempre i, quan arriben, passen sense remei i tan ràpidament que el protagonista gairebé no se n’adona, de tant com corre el temps. Després de tanta i tan extraordinària agitació, el dia del judici ha arribat i Magnífic ha matinat per a dur a terme el pla que havia dissenyat. Com fa cada dia en llevar-se, consulta l’agenda del telèfon mòbil i hi veu el recordatori del judici i un esdeveniment que no recordava haver anotat: “Aquest no el puc defugir, hi he d’anar tant sí com no —diu. I afegeix—. També és mala sort que el tingui el mateix dia del judici!”

Interiorment, Magnífic es resisteix a renunciar a l’al·licient que representa assistir a un judici de veritat, al qual, per altra banda, la llei l’obliga a assistir. Després de pensar-hi una mica i de fer quatre càlculs, es convenç que, si tot va com ha d’anar, pot arribar al funeral sense problemes després comparèixer al judici, de manera que decideix no alterar el seu programa i, una hora després de sortir de casa, està passant el control de seguretat de l‘extraordinari Complex de la Justícia.

Magnífic mai havia estat allà anteriorment, i abans de dirigir-se al jutjat per informar-se, perd uns minuts contemplant meravellat la magnificència d’aquell conjunt d’edificis interconnectats. Plantat enmig d’aquell hall que no és sinó un enorme celobert, també observa bocabadat la gentada que deambula segons una lògica que li resulta incomprensible per aquell espai immens. Superat l’enlluernament inicial, es dirigeix cap als ascensors del sector C, on hi ha el jutjat, segons diu la citació.

Magnífic, ara, roman encantat davant les portes dels ascensors intentant esbrinar el funcionament d’aquelles botoneres. “A quina planta va?”— diu una veu a la seva esquena. És una dona que aixafa contra el seu pitram un no menys voluminós expedient ple de papers, al que abraça com si es tractés del seu amant més enyorat. La dona prem la tecla número 6 d’entre les 24 que hi ha. El sisè és el pis al qual ell li ha dit que va, i Magnífic veu com tot seguit la pantalla que hi ha damunt de les tecles li diu que l’ascensor H li portarà fins allà.

Ja al jutjat, una altra dona li diu que ha de dirigir-se a la sala número 1403. “Però, escolti —diu Magnífic, enfadat—, si ni tan sols ha vist la citació!” Sense aixecar la mirada dels assumptes que l’ocupen, la funcionària replica resignada i condescendent: “És que no em cal, és la mateixa història de cada dia. Vostè vagi, vagi tranquil. Recordi, sala 1403, planta catorzena d’aquest mateix sector!” I torna a desaparèixer sota una muntanya de carpetes, lligalls, expedients, actuacions, citacions i un munt de boles de paper d’alumini dels entrepans de tres anys, almenys.

— . —

Magnífic espera al passadís de la planta catorzena, davant una porta amb un rètol que diu 1403 escrit a mà sobre un DIN-A4 enganxat amb cinta adhesiva. Espera assegut en un banc de disseny pensat per trencar l’esquena dels contorsionistes més flexibles. Espera pacientment i veu sense alterar-se com arriba l’hora. I com passa un quart d’hora de l’hora, primer. I mitja hora, després. I així —sense alterar-se—, espera fins a una hora i mitja més enllà de l’hora convinguda. I, mentre espera, Magnífic mata el temps com pot i és testimoni de com procuradors, testimonis, acusadors, acusats i els seus lletrats confraternitzen sense complexos. I fins té temps de veure a alguns dels advocats jugant-se a pedra, paper o tisores la sort dels seus representats per no haver d’esperar més i poder anar-se’n a casa o on sigui que hi han d’anar.

Magnífic veu per fi com s’obre la porta de la sala 1403 i com apareix al seu llindar la dona que no ha aixecat el cap, la que l’ha enviat allà on és. Evidentment, la dona té la mateixa veu pausada d’abans, però a Magnífic, ara, li sembla més dolça i que retruny estranyament per tot i que se sent amb una nitidesa inexplicable per sobre de la forta remor de totes les converses que es desenvolupen en aquell passadís. “Magnífic Cigró, passi a la sala, si us plau!”. La dona no pot evitar pixar-se de tant riure i, quan cessen les seves estentòries riallades, deixa el pas de la porta franc i ell hi entra. Aquell jutjat no s’assembla gens al que Magnífic havia imaginat en somnis les últimes nits, ni a cap jutjat que hagi vist a la televisió. Allà dins tot és immaculadament blanc i molt lluminós. Per arreu s’estén una claror tan pura que fa mal als ulls en els primers moments de ser-hi. No li fan jurar que dirà la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, com ha vist a les pel·lícules —sembla que allà no calgui—, però a ell això no li importa gens perquè, responsable com no hi ha més com és, està disposat a dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat pesi a qui pesi. I, amb els ànims ben amunt, seu com li demana el jutge de la toga blanca.

— Així que tu ets Magnífic? — li pregunta, potser amb sornegueria.

És un home gran d’aspecte bondadós. Sembla que està de bon humor. Un halo li destaca la silueta i segueix tots els seus moviments.

— Sí, senyoria! —respon Magnífic, respectuós.

— Oh, no, no, no! —replica el jutge de barba blanca amb un somriure—. No em diguis senyoria, si et plau! Digues-me pare, simplement. Vull que estiguis tranquil i que et sentis com a casa. Et trobes bé, fill? T’has posat tan pàl·lid que gairebé et transparentes.

Sobreposant-se al mareig que sent, Magnífic assegura a la sala que es troba bé amb tota l’energia que és capaç de reunir en aquell moment tan sublim de la seva vida. Un desconegut, jutge per més senyes, el tracta amablement i es preocupa per ell! És una cosa tan poc freqüent que no li passava des que havien mort els seus pares, quan tothom li donava el condol i li desitjava que s’animés. Està tan emocionat i tan a la vora del plor que no pot concentrar-se en les preguntes que vénen a continuació i les contesta a la babalà i en tres minuts i quaranta-dos segons ha acabat la seva participació estel·lar en un judici que mai no sabrà de què anava.

Magnífic baixa els 14 pisos a peu coix. Està entusiasmat i no li ve de gust fer cua per a esperar un ascensor. Quan arriba eufòric a la planta baixa no vol resistir la temptació de veure funcionar de nou les botoneres que tant l’havien meravellat. El desig de teclejar la seqüència: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21… li ha crescut a les entranyes mentre baixava les escales. És una Successió de Fibonacci que havia memoritzat llegint “El codi Da Vinci”. Després del vuitè terme, ja no hi ha botons per continuar-la, però tant hi fa, perquè a aquelles hores Fibonacci i Magnífic ja han col·lapsat el sistema i els ascensors de tot l’edifici han deixat de funcionar. Fibonacci s’ha esvanit amb la mateixa discreció com ha aparegut del no-res. Magnífic, per la seva banda, marxa satisfet i despreocupat cap a l’aparcament, perquè no és conscient del desastre que acaba de provocar.

— . —

Magnífic arriba tard al tanatori. A la sala de vetlla no hi ha ningú i es queda dret i immòbil davant del sofà pensant com ha pogut passar-li una cosa així a ell, que mai ha arribat tard enlloc. Abatut i pensarós, sense entendre-ho, s’asseu en un extrem del sofà, a tocar de la taula del racó. Sobre la taula hi ha un telèfon i el telèfon comença a sonar. Molts cops de timbre després, Magnífic despenja.

— Digui! — diu.

A través de l’auricular sent la veu càlida, greu i reverberant del jutge:

— Hem hagut de començar el teu enterrament sense tu; ara la teva ànima haurà d’errar en pena la resta de l’eternitat.

Tut, tut, tut…

— . —

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s