L’últim disbarat de Magnífic Cigró

Només si hom considera que els senyors Cigró eren uns autèntics sorneguers s’explicaria que decidissin posar al seu fill un nom de pila com Magnífic. Que no s’adonessin de les facècies que provocaria tan fatal associació de nom i cognom hauria sigut imperdonable i, en el supòsit que l’hi haguessin triat confiant que el seu fill es convertiria en un colós, resulta evident que la van errar de ple, perquè Magnífic sempre ha sigut com un cigronet, rabassut i baixet.

En el moment present, el protagonista d’aquesta història és un oficinista gris, de poca presència i de prop de seixanta anys, que intenta amagar una esplèndida calba amb els escassos pèls rossos que li creixen als parietals. També llueix bigoti i barba de dos dies amb els quals pretén donar-se un aire d’intel·lectual despistat. Les ulleres que li compensen la miopia completen el quadre.

Sempre ha sigut objecte de befa. La rancúnia acumulada a causa del patiment dels anys d’escola i institut va adquirir unes proporcions tan grans que, quan es va adonar que estava sol i no tenia ningú a qui poder confiar les seves cuites, ja era un adult entrat en anys absolutament refractari a l’amistat. Els esforços que ha fet per a apropar-se als altres des del moment que en va prendre consciència han resultat debades; confegir una aparença física que ell suposa més agradable tampoc ha aconseguit trencar l’aïllament. I és que, tret del periple estudiantil, mai ningú li ha parat la més mínima atenció. Ara, els companys de feina defugen la seva companyia i només s’hi relacionen quan és inevitable. I, no obstant els seus problemes de relació, Magnífic és un bon empleat. És puntual i sempre du a terme les tasques a satisfacció de qui li encomana i aquesta eficiència seva fa que, a hores d’ara, ningú hagi de supervisar la feina que fa.

Tanmateix, per altra banda, coneguda la seva proverbial falta d’aptitud per treballar en equip, la direcció el manté apartat de la resta d’empleats, per evitar que es repeteixin situacions que ha protagonitzat en el passat que formen part de l’antologia dels disbarats més majúsculs de l’empresa. Perquè Magnífic, a més de rodanxó i solitari, és ocell de mal averany i per això és l’únic empleat sense rang que disposa de despatx propi. I, contràriament al que es podria esperar, la resta de la plantilla no se sent perjudicada per aquesta flagrant discriminació.

Magnífic passa les jornades en la més absoluta soledat. Rarament rep visites, però qui entra al seu despatx sempre troba la taula endreçada i neta. En els trenta-nou anys que fa que treballa per la seva institució, ningú ha pogut afirmar mai que hagi vist sobre la seva taula cap pila de papers, o alguna cosa que no sigui l’expedient de l’assumpte que està tractant en aquell moment. A banda de l’ordinador, un marc amb la fotografia dels seus pares, la carpeta de taula que ells li van regalar quan començava, un rellotge de sobretaula, una grapadora, un trepant i un pot amb dos bolígrafs i un llapis, és tot el que es veu, perfectament disposat sobre una superfície netíssima. L’estilogràfica que li va regalar la xicota, la guarda al calaix de l’escriptori, perquè és un record sentimental, una debilitat que conserva per amor, però amagada, per no veure-la, perquè si la veu plora desconsoladament evocant el dia en què ella el va fer florir esperant-la inútilment al peu de l’altar. Magnífic és també, com es veu, un maniàtic de l’ordre i de la netedat. I un sentimental, a la seva manera.

Després de la feina, acaba el dia al seu xalet, on viu acompanyat del canari que es va comprar perquè el distragués amb les seves melodies. El pobre animal, però, no ha tornat a cantar des del dia que va entrar en aquella casa. Abans, Magnífic vivia a la capital, però va optar per canviar d’aires, cansat de barallar-se amb els altres propietaris de la comunitat on vivia. Ell es vanta de dir sempre el que pensa, però aquesta virtut li provocava moltes discussions amb el veïnat, perquè el seu parer rarament coincideix amb el de la resta de mortals, i aquestes discrepàncies van constituir la raó per la qual va decidir començar una nova vida en una petita població de l’interior del país, lluny dels veïns. Tanmateix sembla que mudar de domicili no ha canviat gens la seva vida, sempre a contracorrent.

A Vila-Llangor de Riu Sec, Magnífic continua duent una existència metòdica i ordenada, sense sobresalts. Al cap de poques setmanes d’haver-s’hi instal·lat, ja s’havia acostumat als grunyits dels nous companys. Val a dir que no va haver de canviar de feina, sinó de destí, perquè l’empresa on treballa té sucursals arreu del país. Adaptar-se al nou entorn no li va representar cap esforç perquè tothom de l’organització el coneix i ja sap de quin peu calça.

Tampoc va trigar gens a adonar-se que havia encertat la ciutat on havia anat a parar. Que fos avorrida era un requisit sense el qual mai hauria triat Vila Llangor: considerava que l’ensopiment del lloc on visqués li facilitaria no destacar, que és el que sempre ha desitjat amb més vehemència, com és fàcil d’entendre donats els seus antecedents. Quan anava a l’institut ja intentava passar desapercebut; a hores d’ara, encara no escasseja esforços per tal d’aconseguir-ho.

El nostre protagonista és avorrit, però no fins al punt de no saber apreciar els fets estimulants que li ofereix la vida. Sense amics ni família des que van morir els seus pares, el seu contacte amb el món es redueix a la feina i a la correspondència, i aquesta es limita a la propaganda que li envien desinteressadament els partits polítics en període electoral per a demanar-li el vot. I, no obstant això, cada dia després de la feina, Magnífic obre la bústia que té instal·lada a la tanca del terreny. I, ves per on, avui fa tot just una setmana que va trobar-hi una targeta del servei de correus que l’informava que el carter havia trucat dues vegades a fi de lliurar-li un certificat amb avís de rebuda, i que li havia resultat impossible fer-li a mans donada la seva evident absència; que si volia recollir el document, hauria d’anar a buscar-lo personalment a partir de les 4 de la tarda, d’acord amb l’horari que s’especificava al dors. La lletra del carter que havia trucat dos cops era fatal, però li va semblar entendre que el certificat el remetia el Departament de Justícia.

Magnífic estava il·lusionat per aquella novetat que alterava la seva rutina de dimecres i li animava una tarda que es presentava com cada tarda de cada dia de cada setmana. Així que, decidit a decidir què fer, va romandre palplantat al mig del caminet que condueix fins a la casa a través del jardí, per a analitzar a fons la seva situació. “Deixar de patir la incertesa que em rosega és més important que canviar l’aigua al canari”, va concloure i, sense pensar-s’ho més, va fer mitja volta i se n’hi va anar cap a correus.

Va recollir el certificat en una oficina descolorida i trista. Hi havia una llarga fila de gent amb la qual es va mimetitzar col·locant-se l’últim. Mentre esperava el seu torn, la necessitat de saber què deia el certificat el mantenia en un estat d’alerta que li era desconegut i li resultava agradable, de manera que va fruir dels quaranta-cinc minuts que va haver d’esperar que li lliuressin un sobre que no li van entregar abans d’haver-li demanat que facilités les seves dades personals i que ensenyés el document d’identitat per a verificar-les. També li van demanar que recités sense cap oblit la llista de tots els reis gots i, després, que firmés dos cops, en un paper i en una pantalla petita.

Magnífic va obrir el sobre quan ja era al carrer. Era una citació per a un judici, però no va poder esbrinar què o a qui s’anava a jutjar ni per a què es considerava necessària la seva presència. En el paper figurava un número d’actuació que curiosament coincidia amb el número del seu carnet d’identitat precedit d’un 2016/, però aquesta informació no li aclaria res. I, no obstant estar segur que l’havien citat per error, va decidir no posar-se nerviós i esperar fins al dia assenyalat per a la vista, per a informar-se’n directament a les dependències del jutjat i posar-se a disposició del jutge, si era el cas: “Dimecres sortiré ben d’hora de casa per anar a la capital”. Així i tot, ho vulgui o no, Magnífic es posa nerviós quan afronta un imprevist.

L’endemà a primera hora, es va presentar al despatx del director de la sucursal. El va sorprendre abraçat al seu secretari, fent-li un petó apassionat i amb llengua. Va fer com que no els veia i els amants el van ignorar, com era habitual. Quan van haver acabat, Magnífic li va parlar al director de la citació i de la seva sospita que es tractava d’un error. “I, malgrat això, em veig obligat a presentar-me, no fos cas que caigués sobre mi el pes de la llei”. I tot seguit li va demanar permís per absentar-se de la feina el dia del judici. El director, posant-li una mà a l’espatlla, li va dir: “Naturalment, naturalment. Vagi vostè tranquil, amic meu. Prengui’s el temps que li calgui!”. I ja es disposava a sortir quan el director va afegir: “I, si per casualitat caigués sobre vostè el pes de la llei, no pateixi. Un simple whatsapp des del calabós serà prou per a justificar la seva absència”.

Magnífic va estar tota la setmana suportant els retrets del canari per haver-lo abandonat d’aquella manera tan miserable. Amb els nervis a flor de pell a causa del judici, passava les nits sense aclucar els ulls, imaginant les preguntes que li podrien fer i assajant les respostes que donaria. Però, finalment, després de tanta i tan extraordinària agitació, va arribar el dia del judici.

Magnífic ha matinat per a dur a terme el pla que havia dissenyat. Com fa cada dia en llevar-se, consulta l’agenda i hi veu el recordatori del judici i, a més, un esdeveniment que no tenia present: “També és mala sort que tot hagi de ser el mateix dia —es lamenta—, però no puc defugir aquest enterrament; hi he d’assistir tant sí com no”. Es resisteix a renunciar a l’al·licient que representa assistir a un judici de veritat, al qual, per altra banda, la llei l’obliga a assistir. Després de pensar-hi una mica i de fer quatre càlculs, es convenç que, si tot va com ha d’anar, pot arribar a temps al funeral després de comparèixer a la vista, de manera que decideix no alterar el seu programa i, una hora després de sortir de casa, està passant el control de seguretat del Complex de la Justícia.

Mai hi havia estat anteriorment i, abans de dirigir-se al jutjat, perd uns minuts contemplant meravellat la magnificència d’aquell conjunt d’edificis interconnectats. Plantat enmig del hall, que no és sinó un enorme celobert, observa bocabadat la gentada que deambula per aquell espai immens i, finalment, es dirigeix cap als ascensors del sector on hi ha el jutjat.

Ara roman encantat davant les portes dels elevadors intentant esbrinar el funcionament de les botoneres. “A quina planta va?” —diu una veu a la seva esquena. És una dona que aixafa contra el seu pitram un voluminós expedient que estreny com abraçaria al seu amant més enyorat. La dona prem la tecla número 6, i Magnífic veu com una pantalla li diu que l’ascensor H li portarà on vol anar. Ja al jutjat, una altra dona li diu que ha de dirigir-se a la sala número 999. “Però, escolti, si ni tan sols ha mirat la citació!” Sense retirar l’atenció dels seus assumptes, la funcionària replica calmosament: “És que no em cal perquè m’ho sé de memòria. Vostè vagi tranquil. Recordi, sala 999, planta novena.” I desapareix sota una muntanya de carpetes, lligalls, expedients, actuacions, citacions i boles de paper d’alumini dels entrepans de tres anys o més.

Magnífic s’espera en un passadís de la planta novena, davant la porta indicada. Assegut en un banc dissenyat expressament per a trencar l’esquena dels contorsionistes més ben entrenats, espera pacientment i veu com arriba l’hora. I com passa un quart d’hora de l’hora, primer, i mitja hora, després. Espera fins a una hora i mitja més enllà de l’hora convinguda. I, mentre espera, mata el temps com pot i veu com confraternitzen procuradors, testimonis, acusadors, acusats i lletrats. Fins i tot veu a alguns advocats jugant-se a pedra, paper o tisores la sort dels seus representats per no haver d’esperar més i poder marxar a casa o on sigui que hi han d’anar.

Veu per fi que s’obre la porta de la sala 999 i que apareix al seu llindar la mateixa dona que l’hi ha enviat. Fa la veu pausada d’abans, però ara sembla més dolça i retruny per tot i se sent amb una nitidesa inexplicable per sobre de la forta remor de les converses que es desenvolupen en el passadís. “Magnífic Cigró, passi a la sala, si us plau!”. La dona no pot evitar somriure al seu pas quan ell entra a la sala. Aquell jutjat no s’assembla gens al que havia imaginat en somnis ni a cap que hagi vist a la televisió. Allà tot és immaculadament blanc i lluminós. Per arreu s’estén una claror tan pura que fa mal als ulls en els primers moments de ser-hi. No li fan jurar sobre la Bíblia, però això no li importa gens perquè, responsable com no hi ha més com és, està disposat a dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat pesi a qui pesi. I, amb els ànims ben amunt, seu com li demana el jutge de la toga blanca.

— Així que tu ets Magnífic! —li diu un home gran d’aspecte bondadós que sembla estar de bon humor. Un halo segueix tots els seus moviments i li remarca la silueta.

— Sí, senyoria! —respon Magnífic, respectuós.

— Oh, no, no, no! —replica l’home amb un somriure que es dibuixa enmig d’una abundosa barba blanca—. No em diguis senyoria, si et plau! Digues-me “Pare”, simplement. Vull que estiguis tranquil i que et sentis com a casa… Et trobes bé, fill? T’has posat molt pàl·lid.

Sobreposant-se al mareig que sent, Magnífic assegura que es troba bé amb tota l’energia que és capaç de reunir en aquell moment tan sublim. Un desconegut —un jutge— vol que se senti com a casa! Que algú es preocupi per ell és tan inusual que s’ha emocionat i està tan a la vora del plor que no pot concentrar-se en les preguntes que venen a continuació i les contesta a la babalà, de manera que en tres minuts i mig acaba la seva participació en un judici que mai no sabrà de què anava.

Baixa els nou pisos a peu coix. Se sent eufòric i no li ve de gust fer cua per a esperar un ascensor. Quan arriba a la planta baixa no vol resistir la temptació de veure funcionar de nou les botoneres que tant l’han meravellat. El desig de teclejar la Successió de Fibonacci que havia memoritzat llegint “El codi Da Vinci”, li ha crescut a les entranyes mentre baixava les escales i no el reprimeix. 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21… després del vuitè terme, ja no pot continuar-la, no hi ha prou botons, però tant hi fa, perquè a aquelles hores Fibonacci ja ha col·lapsat el sistema i els ascensors de tot l’edifici deixen de funcionar mentre el nostre protagonista marxa despreocupat cap a l’aparcament.

Magnífic troba una retenció a la carretera a causa d’un accident i arriba tard al tanatori de Vila-Llangor. A la sala de vetlla no hi ha ningú i roman palplantat davant del sofà pensant com ha pogut passar-li una cosa així a ell, que mai ha arribat tard enlloc. Abatut i pensarós, sense entendre-ho, s’asseu a tocar de la taula del racó sobre la qual hi ha un telèfon que comença a sonar. Molts cops de timbre després, Magnífic despenja.

— Digui! — diu.

A través de l’auricular sent la veu càlida, greu i reverberant del jutge:

— Fill meu, ho sento. No hem pogut esperar més i hem començat sense tu. Només he trucat per a informar-te que ara la teva ànima errarà en pena tota l’eternitat. Clinc. Tut, tut, tut…

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s