L’última novel·la que he llegit, de moment

Amélie Nothomb, Fabienne Claire Nothomb, en realitat.

L’última novel·la que he llegit és “Estupor i tremolors”, de l’Amélie Nothomb, però d’això ja fa algunes setmanes. Després he tingut altres llibres entre les mans, però eren reculls de relats que permeten abandonar la lectura sense arribar al final del llibre en haver acabat algun dels contes. Efectivament, la lectura de “Suicidios ejemplares”, de Vila-Matas, “París era una fiesta”, de Hemingway o “Cuentos”, de Roberto Bolaño, es pot reprendre en qualsevol moment sense haver perdut el fil argumental, perquè cada història és independent de la següent i també de l’anterior. No passa el mateix amb els capítols que conformen una novel·la, que no tindrien sentit per si sols, ja que són o haurien de ser complementaris i absolutament imprescindibles perquè la trama global funcioni.

I no obstant aquesta última afirmació, la novel·la de la Nothomb no està dividida en capítols, sinó en blocs relativament curts sense títol ni numeració. Aquesta és una novel·la breu conformada per una narració cronològicament ordenada i contínua de cap a fi que ens explica un episodi de la vida de la protagonista, i és clarament autobiogràfica per més que l’autora s’hagi pres llicències literàries per a dramatitzar una experiència viscuda en primera persona, una etapa vital perfectament definida emmarcada en una experiència laboral al seu país nadiu.

Val a dir que l’Amélie Nothomb neix el 1966 a Kobe, al Japó, on el seu pare és ambaixador de Bèlgica, i que aprèn l’idioma essent molt petita encara, abans de marxar cap a la Xina amb 5 anys. Amb vint-i-tres anys, captivada encara pels records d’infantesa, torna al Japó a treballar com a intèrpret durant un any en una gran empresa multinacional nipona. En aquesta ocasió, però, l’experiència resulta tan desagradable que fa miques les evocacions de quan era una nena. I això és així perquè, malgrat la seva competència —a més de parlar les llengües nadiua i materna, domina l’anglès— un seguit de desafortunats malentesos fan que se la separi de la seva missió original i se la destini al departament de comptabilitat primer, i a servir cafès i a fer fotocòpies després, per acabar a càrrec dels lavabos, en una espiral absurda de degradació que ella descriurà anys més tard en aquest llibre per a denunciar el sistema altament jerarquitzat i paternalista japonès, on les dones no tenen cabuda. La Nothomb a més de dona és occidental, i això representa un doble hàndicap al Japó. Amélie-san —com li deien a Yumimoto, nom fictici de l’empresa— treballa fins a l’últim dia del seu contracte per evitar un conflicte diplomàtic i s’acomiada seguint les pautes de la cultura japonesa, agraint la “gran oportunitat que li ha estat concedida”. Això sí, contenint amb penes i treballs unes immenses ganes de riure, perquè no pot creure que ningú —ni tan sols un japonès— s’empassi la hipòcrita comèdia que està representant.

.oOo.

Amélie Nothomb —Fabienne Claire Nothomb, en realitat— és belga i escriu en francès, idioma en què es va publicar “Estupor i tremolors” per primer cop el 1999. Prestada per la Biblioteca Central d’Igualada pel seu posterior debat en un club de lectura que no s’ha pogut celebrar a causa de la pandèmia de coronavirus, jo he llegit la traducció al català, de 112 pàgines, que va fer l’Antoni Dalmau per l’editorial Labutxaca del Grup 62 i que es va publicar el 2017. Les valoraria —novel·la i traducció— amb un notable alt. També existeix una versió castellana publicada per l’Editorial Anagrama el 2015 amb una extensió de 224 pàgines i traducció de Sergi Pàmies.

Possiblement jo hauria dividit l’obra en capítols que haurien acabat amb cadascun dels incidents que originen la progressiva davallada de la protagonista a Yumimoto. Però aquesta és una qüestió irrellevant que no hauria afectat la seva essència, perquè amb capítols o sense, en tractar-se, d’una novel·la amb clares connotacions autobiogràfiques, com he dit, penso que l’hauria narrat com ho fa la seva protagonista, en primera persona i linealment. Quant a la llargària, crec que té la justa per a assolir l’objectiu de denunciar un sistema de vida obsolet —des del punt de vista occidental i dels drets humans—, absurdament jerarquitzat i molt masclista, on les dones —en general— són relegades a tasques de cura i satisfacció de l’home, menyspreades i humiliades, i estan sotmeses a un seguit de prejudicis ancestrals que les margina i les demonitza.

“Estupor i tremolors” m’ha descobert una societat que no coneixia. La Nothomb ho explica amb ironia i un fi sentit de l’humor, sense recórrer a excessos verbals en els quals hauria estat fàcil de caure i fent servir un llenguatge entenedor, a l’abast de qualsevol lector. Jo no he hagut de consultar el diccionari, cosa que agraeixo. I no és que pensi que una novel·la s’hagi de llegir sense necessitat de fer consultes, sinó que, encara que jo sempre tinc el diccionari a mà, penso que la majoria de coses es poden explicar sense gaires artificis i evitant paraules rares i, per tant, em molesta bastant haver de fer-lo servir sovint quan llegeixo una novel·la.

A banda de la narradora, l’altra protagonista principal és la seva cap, la Fabuki Mori, una dona singular perquè és molt més alta que la majoria dels homes japonesos. I molt intel·ligent, més que molts dels homes que l’envolten, fins al punt que és l’única dona de Yumimoto que ostenta un càrrec de responsabilitat. Al llarg de tot el llibre, la narradora en fa una completa descripció, tant física com de personalitat i es mostra tan particularment captivada per la perfecció de les seves faccions i hi posa tant d’èmfasi, que confesso que en algun passatge he cregut que n’estava enamorada. La resta de personatges són més secundaris i són descrits en la mesura necessària perquè s’entengui el paper que van representar en l’experiència de l’Amélie.

La novel·la acaba com va acabar la història real; no podia ser d’una altra manera. Malgrat que sembli que s’ho prenia força bé pel to de la narració, jo penso que la protagonista sofria i per això m’agrada el final, perquè acaba el seu patiment. M’he identificat amb ella i he sentit com a pròpies les injustícies i les vexacions de què va ser objecte. I indignació, perquè, per més que tinguin el seu origen en una concepció cultural oposada a la nostra, no deixen de ser humiliacions que cap ésser humà hauria de patir.

Jo, en el lloc de l’Amélie, no hauria acabat el contracte.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s