Títol per les entrades

Una jornada memorable

Feia molts dies que el senyor Poblet no treia el cap per les pàgines del blog del Mussol. De fet, estava decidit a no fer-ho mai més, almenys no com a cronista de les proeses excursionistes del Petit Comitè del qual en forma part, però en aquesta ocasió, empès per la singularitat i la bellesa del repte superat ahir i, sobretot, per la insistència dels seus amics, que li diuen que troben a faltar les seves cròniques, ha decidit fer una excepció i avui ha segut davant el teclat del seu flamant ordinador i s’ha posat a escriure.

I és que ahir va ser un dia especial perquè, per una banda, per primer cop des de fa algunes setmanes —la memòria del senyor Poblet ja no pot precisar quantes— el grup ha pogut traspassar les fronteres de la comarca per a dur a terme la seva activitat esportiva preferida. Si han de ser honestos, els integrants del Petit Comitè han de reconèixer que van fer trampa, perquè les autoritats sanitàries que administren els permisos de mobilitat pel territori havien decretat l’aixecament del confinament comarcal sempre que en el mateix vehicle hi anessin persones que pertanyin a una mateixa bombolla de convivència. Bombolla, quina paraula tan popular, ara! Qui li ho havia de dir! En fi, escriu el senyor Poblet, el cas és que la situació estimula la picaresca i el Petit Comitè, que no deixa de ser una bombolla de convivència intermitent dimarts i dijous de cada setmana, va considerar convenient desplaçar-se en binomis a Manresa —binomi, quina altra paraula, també de moda a partir dels fets de l’octubre de 2017— fent-se passar per monjos de Montserrat que anaven a buscar herbes remeieres, si els paraven els Mossos d’Esquadra en algun control. Era una justificació no gens creïble, però més versemblant que confessar-se parella de fet, que era l’altra excusa que la seva declinant imaginació havia sigut capaç de confegir. Així, disposats a traspassar fronteres i a superar els obstacles administratius que es poguessin interposar en el seu camí, marxaven ben d’hora d’Igualada. Prou d’hora per poder començar a caminar a les 8 del matí a Balsareny. Al final va resultar inútil escalfar-se el cap buscant raons per justificar-se perquè no van trobar cap binomi uniformat a la carretera.

Manresa o Balsareny? Sembla que el senyor Poblet s’ha begut l’enteniment, oi? Doncs no, no se l’ha pas begut, perquè el Petit Comitè ahir va resseguir la Séquia de Manresa des del seu origen a Balsareny fins al Parc de l’Agulla de la capital bagenca, on aboca la seva aigua.

El senyor Poblet es grata el cap. No es considera poeta i no li resulta gens fàcil descriure els paisatges vists. Considera que la bellesa és un concepte abstracte i tan subjectiu que depèn de la sensibilitat de cada persona. I és en coherència amb aquest punt de vista que decideix guardar per a si mateix les imatges que li han quedat gravades a la retina i les sensacions sentides al costat dels seus companys de viatge, i renuncia a fer descripcions del que va veure. Potser així també estimularà la curiositat d’aquells que el puguin llegir i fer-los decidir a seguir les passes del Petit Comitè.

Les fotografies sempre les tindrà i amb elles podrà reviure el dia quan la memòria no li abasti, però de moment ningú podrà arrabassar-li ja la felicitat d’haver-se sentit viu un dia més, apreciant com a un regal la gelor del vent de primera hora a la pell. O d’haver vist les parelles d’ànecs festejant sobre les aigües tranquil·les de la séquia o aixecant el vol quan ells se’ls acostaven. O de caminar en companyia a través de boscs ombrívols o a camp obert, alegre, rialler, veient sempre la silueta de Montserrat retallada sobre el fons blau d’un cel que asserenava l’ànima, com el nord d’una brúixola, innecessària no obstant en un camí sense pèrdua.

De manera que es limita a buscar ressenyes sobre el camí i les reescriu amb brevetat: La Séquia és una obra cabdal de l’enginyeria medieval dissenyada a mitjans del segle XIV pel mestre d’obres Guillem Catà. En transformar els conreus, el paisatge i la vida de les persones, el pas de la Séquia va canviar per sempre el pla de Bages i va permetre a Manresa un creixement que no hauria pogut tenir mai sense la seva aigua. Seguir el camí que voreja els 26 km del seu recorregut amb un mínim desnivell, constitueix una experiència agradable que ajuda a entendre les arrels d’aquest territori de l’interior de Catalunya. La Séquia travessa camps de regadiu, aiguamolls, boscos de ribera, i alzinars i rouredes d’alt interès paisatgístic. El camí de la Séquia també és un camí a través de la història perquè passa per un conjunt d’esglésies i masies, a més del poblat ibèric del Cogulló de Sallent i el castell medieval de Balsareny, que ens recorden com aquest territori va viure l’època feudal i el mateix naixement de Catalunya.

Per l’altra banda, ahir també va ser un dia especial perquè un dels membres del Petit Comitè va anunciar a la resta que seria avi per tercera vegada. I estava tan content de poder-ho fer, que va ser capaç d’arrossegar mig camí la motxilla a l’esquena carregada amb dues ampolles de cava, amb les pertinents fundes tèrmiques per a mantenir-lo fresc, i una capsa de galetes Birba, per a celebrar-ho amb els seus amics.

Un dia de celebració de la vida, com es veu. Un dia culminat per l’èxit en la superació del repte proposat i tancat amb un bon dinar de cloenda al Berenador del Parc de l’Agulla.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s