Títol per les entrades

Estranya desaparició d’un excursionista

Als amics del Quimet els va estranyar que no es presentés a l’hora convinguda. Ell  no fallava mai, menys encara si havia de ser el guia de l’excursió que es disposaven a fer.

Feia onze mesos que la gran pandèmia assotava la humanitat i les autoritats encara els tenien mig reclosos. En aquell moment no podien anar més enllà de la comarca, però ells, jubilats, així i tot ben animosos, no volien renunciar a les caminades. En les setmanes que feia que durava aquella situació, el Quimet ja havia dibuixat moltes rutes sobre el mapa per a fer-les amb els seus amics. Tot i que coneixia el servei gratuït de consultes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, si es tractava de l’entorn on vivia, el Quimet s’estimava més treballar sobre un plànol a escala que guardava des de feia anys a l’escriptori del seu petit pis de solter. El  Quimet era de la vella escola.

Alarmats perquè no responia a trucades ni a missatges, els seus amics van entrar al pis fent ús de la clau que els tenia confiada, però ell no hi era per enlloc; la seva motxilla, tanmateix, estava a punt de marxa a tocar de la porta. Un llum de flexo sobre la taula del menjador cremava il·luminant un plànol completament desplegat. El telèfon del Quimet era en un cantó del mapa i, al damunt, hi havia una gran lupa vençuda sobre un cercle vermell fet a mà amb retolador. Al mig del cercle, en caràcters petitíssims, hi deia:  Avenc de l’Escorniflaire.

Abocats en rotllana sobre el mapa, els amics del Quimet estaven astorats. Ningú coneixia aquell indret ni el seu amic els n’havia parlat mai de la seva descoberta, però sobretot es preguntaven què volia dit tot allò que estava passant. En mig d’un silenci tan profund com s’havia fet, algú sentia una veu llunyana. “Demana auxili a crits”, va dir. La resta parava esment sense èxit i van acabar consensuant una conclusió: el seu amic havia desaparegut en estranyes circumstàncies.

Quan els Mossos d’Esquadra qüestionaven burletes la veracitat de la història i, finalment, els deien que havien de passar més hores perquè poguessin intervenir, els amics del Quimet es van posar en marxa moguts per una inquietant intuïció. Després de tres hores de camí, havien localitzat l’Avenc de l’Escorniflaire i a dins al Quimet sa i estalvi, però amb símptomes d’hipotèrmia: duia posats el pijama i les sabatilles. Quan els seus amics l’interrogaren, els va dir:

— No em creureu, però el mapa m’ha xuclat. Feia setmanes que notava la seva atracció quan m’acotava a consultar-lo. Si oferia resistència, el paper tremolava com si volgués venir cap a mi. Però si em retirava, la succió cessava, així que em vaig proveir d’una lent d’augment prou gran que em permetés consultar els detalls des d’una distància segura. Ja m’havia acostumat a evitar aquest enutjós inconvenient quan anit, volent donar un últim cop d’ull a l’itinerari que havíem de seguir avui, vaig descobrir una inscripció tan menuda que m’obligava a acostar-me tot i interposar la lupa. Estava tan intrigat que no vaig pensar gens en l’inconvenient de la succió, i tot d’una vaig aparèixer aquí sense saber com. És l’Avenc de l’Escorniflaire, suposo.

— Efectivament -li van respondre-, és allà on diu el mapa.

Una resposta a “Estranya desaparició d’un excursionista

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s