Algú que em resulta molt desagradable s’ha colat a casa meva.

Quan l’he trobat era a la terrassa i estava assegut en una butaca, tan tranquil, mentre tustava suaument una rajola del terra que es belluga amb la punta de la sabata.

Estranyat de la seva presència allà, jo me l’he mirat sense dir-hi res, no fos cas que es pensés que m’importava.

Després d’un llarg silenci ha arrencat a parlar-me en francès, com si sabés que feia una estona jo era al meu despatx fent una classe telemàtica amb la meva professora, una jove de Bordeus que s’esforça a ensenyar-me la seva llengua nadiua. I he de reconèixer que la parlava bé, el punyeter, i fluidament. O això em semblava a mi, perquè no entenia res més que alguna paraula solta, com em passa amb els francesos de veritat quan em parlen sense considerar que jo no ho sóc.

— És clar que això també pot ser una xerrameca sense sentit —he pensat—, dita en francès per a donar-se importància.

Aquest pensament encaixa tant a la perfecció amb l’arrogància que atribueixo a la persona que ara estava davant meu, que no he volgut tenir-la a casa meva ni un minut més i li he demanat educadament que marxés.

— Est ce que vous serait si gentil de quitter de ma maison, s’il vous plaît!

— D’accord, mais ne pensez pas que vous vous débarrasserez de moi si facilement. Maintenant, je vais vous envoyer un ministre pour gérer si bien le retour de la Catalogne qu’il a géré la pandémie!

Després de tan poètica amenaça, el fill de Sancho s’ha esvanit i jo m’he ficat al pis perquè era ben fosc, feia un fred que pelava i només duia el pijama.