Títol per les entrades

L’amic homònim

El dia de Nadal d’aquest malaurat 2020, el senyor Poblet ha començat a llegir “Zirkus”, que és un recull il·lustrat de contes tan minúsculs com ho serien les puces del domador del circ imaginari que els acull i els inspira.

Els qui coneixen al senyor Poblet o segueixen els seus fets saben que, llevat de complicacions estranyes, surt a caminar amb el Petit Comitè els dimarts i els dijous. Petit Comitè és com el senyor Poblet anomena a un reduït grup de caminadors amics seus, tan reduït que fins i tot compleix sense proposar-s’ho les restrictives normes de reunió que les autoritats han dictat a causa de la pandèmia que assota al món des de fa mesos.

Arribats a aquest punt, convé que el narrador expliqui que el malaurat 2020 el dia abans de Nadal s’esqueia en dijous i que, per tant, al senyor Poblet li tocava anar d’excursió amb els seus amics. L’atzar —o el destí, vagi el lector a saber— va fer que el Ramon  proposés una excursió per la Serra Morena que complia tots els requisits que podia aspirar a complir. Per una banda, no calia sortir de la comarca com demanen les autoritats, perquè la Serra Morena és una petita carena que s’estén de nord a sud separant els termes de Copons i Rubió, a l’Anoia. I, en segon lloc, la caminada tenia un traçat i un perfil ajustats a la condició física del veterà comitè: 300 m de desnivell i 10 km de recorregut que, curiosament, acabava a les portes de la casa familiar del Jordi a Copons. I, com que és un perfeccionista, el Ramon encara se les va empescar perquè el Jordi obrís les portes de casa seva. En dia tan assenyalat calia celebrar Nadal com déu mana i el Petit Comitè va menjar coca i va beure cava a l’empara de l’hospitalitat de l’amfitrió. Es podria ben dir que la matinal va ser rodona, més que circular.

Però, perquè es comprengui la història, també és convenient que el cronista dels fets expliqui altres coses. A Sant Pere de Copons els caminadors van trobar una inscripció. Clavada a la façana d’una de les poques cases que envolten l’ermita, era escrita en un plafó de llates de fusta. Als amics els va sorprendre el que deia: “Sulpici Tardà funambuleja sense por per la malsegura corda. El pànic li ve de matinada quan serpeja pel relliscós filferro de la vida amb pas etílic”.

Aquestes frases van tenir un efecte hipnòtic sobre el senyor Poblet, que es va sentir transportat instantàniament a un món al qual ell mai no hi ha estat avesat. Potser és per això que el món del circ li sembla màgic i misteriós alhora. Inevitablement, el seu amic, aquell amic amb qui comparteix el nom i l’afició per l’escriptura, aquell que fa de cuiner i és escriptor a temps parcial, va venir al seu pensament. Aquell a qui al senyor Poblet no coneix prou, però de qui creu que probablement també li agradaria ser pallasso, o forçut, o malabarista en circs somiats o imaginats, se li va fer present perquè el Sulpici Tardà de la inscripció viu una tragèdia i només l’amic homònim del senyor Poblet podia expressar-la de manera tan senzilla i tan poètica.

A partir de Sant Pere els caminadors van trobar una boira espessa com la fumarada i la pluja de confeti que provocaria el canó d’un home bala en la carpa d’un circ. Tan espessa era, que el senyor Poblet tenia la impressió d’estar-se endinsant en un món irreal, una realitat màgica que cal descobrir a cada passa, segons s’avança, una dimensió desconeguda, en la que es perden els companys abans de retrobar-los uns quants metres més enllà i en la que habiten gegants de potes de ferro d’aire trist i gest congelat.

Però tot va anar bé i finalment el Petit Comitè va retrobar la realitat coneguda dels contorns ben definits i, d’acord amb el que estava previst, els sis amics van localitzar l’Alzina del Guix, el Pi del Quildo i els altres punts d’interès de la ruta, i van arribar a casa del Jordi passant primer pels Gorgs del Nafre.

*

D’un temps ençà sembla que al senyor Poblet l’entreté força retocar les fotografies que fa abans de compartir-les a les xarxes socials. No és gran cosa, però les hi dóna més intensitat i lluentor de colors i les redreça i les enquadra fins que en queda satisfet. Però la seva inclinació per les imatges no és nova, i, no obstant això, aquesta dedicació dels últims temps fa que sembli que hagi deixat una mica de banda l’escriptura, però no és així perquè la seva devoció per la paraula escrita continua tan intacta com sempre. Ni més ni menys.

En tot cas, sí que es podria dir que s’ha proposat un repte i que sembla decidit a fer un pas més i a intentar donar als seus escrits un aspecte i un contingut més literari, més elaborat. És un repte que implica ser capaç de mirar la realitat amb altres ulls per explicar-la de manera diferent. O, altrament, ser capaç d’inventar una realitat inexistent, i és per això que el senyor Poblet escriu menys, o no tan sovint perquè el desafiament no li resulta gens fàcil.

**

En realitat, el senyor Poblet no sap per què el sent com a amic seu, perquè el cert és que no s’han tractat gens, més enllà de les quatre o cinc trobades fortuïtes en les quals han coincidit, sempre amb la literatura com a raó de fons; un concurs de contes, una presentació, una diada de Sant Jordi… Però, des del dia en què el va conèixer, sent simpatia per ell i li agrada com escriu. Tan poc s’han tractat que ni recordava que el seu amic homònim li havia dit on vivia en certa ocasió.

De manera que, el dia de Nadal d’aquest malaurat 2020, el senyor Poblet ha començat a llegir “Zirkus”, perquè el dia abans, sense saber-ho, havia passat per davant de casa seva, a Sant Pere de Copons. El seu amic homònim li ha fet saber en veure les fotografies que el senyor Poblet ha compartit a les xarxes socials i a més li ha explicat que aquelles frases del plafó són el germen d’un micro conte de “Zirkus”.

***

“Zirkus” és un recull il·lustrat de contes que els autors han pogut publicar gràcies a un munt d’aportacions voluntàries que han finançat el projecte. El senyor Poblet havia rebut alguns exemplars com a compensació de la seva.

Una resposta a “L’amic homònim

  1. Senyor Poblet.
    Amic Ricard.
    Moltes gràcies per les teves paraules.
    De tot el que ens expliques en aquesta crònica -trufada de poesia, cal dir- em quedo d’una manera molt especial amb la proposta de repte que et fas, aquest pas més enllà en l’escriptura, que no dubto assoliràs amb nota. Tinc la certesa que aviat en seràs addicte perquè l’estima per les lletres et corre per les venes i perquè la imaginació no té límits. Espero coincidir sovint en aquest terreny i compartir moltes complicitats.
    Una abraçada
    Salut i lletres!
    Ricard Closa

    Liked by 2 people

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s