Títol per les entrades

Oh, capità, el meu capità!

Des que un dia va evocar la frase “Oh, capità, el meu capità!” li diuen capità. No li agrada gaire al senyor Poblet aquesta definició per la connotació militar que té, però tampoc no s’hi ha oposat mai perquè no troba cap altra per a substituir-la que s’adapti més bé al seu rol en el grup. Després de tot “capità” s’escau a qui es posa al capdavant d’un col·lectiu i, des de la seva posició de lideratge, proposa iniciatives, accepta propostes d’altres i planifica i organitza les activitats, conscient com és de la seva privilegiada condició de jubilat que li atorga una disponibilitat de temps única entre els membres de la colla, que la resta encara treballa.

El primer cop que el senyor Poblet va sentir l’expressió “Oh, capità, el meu capità!” va ser fa molts anys, veient la pel·lícula “El club dels poetes morts”, protagonitzada, entre d’altres, pel finat Robin Williams, en el paper de John Keating, un professor acabat d’arribar a la Welton Academy de la qual havia estat alumne. L’esperit vital i optimista de Keating és com un corrent d’aire fresc que s’escola per les escletxes de Welton per a renovar l’ambient reclòs i opressiu que és propi d’aquella conservadora institució. Keating enalteix la poesia i defensa amb passió la necessitat de viure el moment present amb intensitat. “Carpe diem!”, diu als seus alumnes. I aquesta concepció del professor cala en els seus deixebles, tots ells fills de famílies benestants nord-americanes. I aquests adolescents que tot just comencen a descobrir la vida, ressusciten “El club dels poetes morts”, del que Keating n’havia format part en la seva època d’alumne de Welton, i s’escapen de les seves habitacions algunes nits per a reunir-se a llegir poesia en una cova pròxima a l’escola. Però la felicitat i la plenitud de què gaudeixen els poetes morts no dura gaire. Els pares, retrògrads i castradors, posen fi a les ànsies de viure i a les il·lusions dels seus fills i tot acaba de la pitjor manera amb el suïcidi d’un dels nois.

Keating és assenyalat com a responsable indirecte i és expulsat del centre. I en el moment que marxa, després d’haver replegat les seves pertinences del despatx contigu a la classe, on en director de l’escola l’està substituint en aquell moment, es produeix la rebel·lió. L’alumne més tímid i vulnerable de tots, el qui més problemes tenia abans de l’arribada del mestre, però qui més ha madurat sota el seu guiatge, vencent els seus fantasmes, s’aixeca i s’enfila a la cadira i diu: “Oh, capità, el meu capità!” en homenatge al seu mentor.

És un moment molt emotiu que encara emociona al senyor Poblet i fa que les llàgrimes li desbordin els ulls, com ara, quan assegut al seu escriptori evoca l’escena i es documenta per escriure. Alguns altres alumnes segueixen l’exemple i s’enfilen també a les seves cadires i reten homenatge a Keating, girant l’esquena al director que fora de si els crida a l’ordre.

“Gràcies, nois!”, diu Keating. I marxa, abatut però digne.

“O capità, el meu capità!” és un poema de Walt Whitman escrit el 1865, una metàfora sobre la mort d’Abraham Lincoln, president dels Estats Units.

“El club dels poetes morts” és una pel·lícula de 1989 dirigida per Peter Weir que va obtenir diversos guardons.

Una resposta a “Oh, capità, el meu capità!

  1. Oh! Una de les meves pel·lícules preferides. Una lliçó de vida.

    Tots hem tingut molts professors, jo només recordo als pocs mestres, aquells que em van ensenyar més enllà d’un temari.

    Una abraçada

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s