Títol per les entrades

La broma

No li ha agradat “La broma” al senyor Poblet, li ha resultat pesada i se li ha entravessat i sovint li ha costat avançar. N’ha fet una lectura erràtica, discontínua, interrompuda tantes vegades i per tants dies que sovint ha semblat que la tenia abandonada, o gairebé. I si ha arribat fins al final, ha sigut ben bé perquè s’ha obligat a acabar-la per a poder assistir al club de lectura —quan toqui i si és que es pot per la pandèmia— a parlar-ne amb coneixement de causa.

I no obstant això, s’ha interessat per saber més i ha buscat informació a Internet. I s’ha sorprès de veure que discrepava de la sinopsi que ha trobat repetida fil per randa en totes les editorials que han publicat el llibre, de manera que, basada en l’estructura d’aquest resum que sembla l’oficial, el senyor Poblet ha escrit la seva pròpia…

SINOPSI:

Ludvik Jahn és un jove estudiant universitari i actiu membre del Partit Comunista txec que durant l’estiu envia una postal a una companya de classe amb qui està sortint. En aquesta postal, despitós perquè ella ha decidit marxar a un curs del partit just els quinze únics dies lliures que ell disposa i que pensava dedicar a fer un pas més enllà en la seva relació “que fins llavors es limitava a passejades, xerrades i alguns petonets”, “per ferir-la, per colpir-la i confondre-la”, enalteix Trotski i ironitza sobre l’optimisme ideològic imperant en el partit escrivint: “L’optimisme és l’opi del gènere humà. L’esperit sa put d’estupidesa! Visca Trotski!”

Aquesta broma irònica no fa la més mínima gràcia als dirigents, que expulsen Ludvik de la universitat i del partit i el condemnen a treballar a les mines d’Ostrava, després d’un judici sumari. En caure en desgràcia, Ludvik descobreix un món que li és desconegut i es troba atrapat entre el seu amor per Lucie, tendre i desesperat, i la venjança contra el responsable del seu ostracisme que perpetra seduint, sotmetent i posseint sense amor a la seva esposa. Ludvik va d’errada en errada, transformant la seva vida en un cúmul de despropòsits, de situacions a quina més grotesca i risible que, amb el pas el temps, la converteixen en una immensa broma pesada de la qual ja no podrà culpar el destí sinó a si mateix.

El senyor Poblet també ha cercat opinions i ha trobat alguns blogs que parlen de “La broma” i del seu autor en els quals ha llegit que…

LA BROMA:

és la primera novel·la de Milan Kundera, autor txec. Fou escrita el 1965 —Kundera tenia trenta-quatre anys i era un absolut desconegut— i publicada dos anys més tard, després d’una intensa brega amb la censura. La novel·la va ser un èxit tan clamorós que en tres reedicions successives va aconseguir de vendre 120 mil exemplars al seu país.

Kundera contaria molt més tard que: “Un any després (de la publicació), la invasió soviètica ho va capgirar tot. Com a resultat d’una llarga campanya de premsa, ‘La broma’ va ser objecte d’acusacions injurioses i va ser prohibida i retirada de les biblioteques públiques”. I no obstant això, una còpia clandestina va sortir de Praga, i va arribar a França on va ser prologada per Louis Aragon, comunista que ajudava a escriptors de l’Europa Oriental. La traducció era molt deficient, però gràcies a ella “La broma” i el seu autor van ser coneguts a Occident.

Diuen els cronistes que Kundera és un etern candidat al Nobel i que fa anys que viu els seus dies reclòs en un pis de París, immers en la seva obra, aliè a les distraccions mundanes i que, amb “La broma” es va guanyar el reconeixement dels seus primers lectors i l’atenció de la crítica. A la novel·la, els personatges apareixen i desapareixen segons convé al narrador, fan salts en el temps i en l’espai contribuint a generar la sensació de desordre i caos que mou al protagonista.

També diuen els que diuen saber que a “La broma” ja hi apareix l’ideal de l’autor de fondre fons i forma en un tot compacte i també que Kundera assaja una manera d’abordar la narració que serà característica de la seva obra. En diuen la novel·la-assaig, que és un gènere que a més d’explicar les històries viscudes pels personatges aprofundeix en la seva psique. Però aquesta dissecció psicològica Kundera no la fa des de la simple descripció sinó a partir de divagacions i metàfores escrites amb un llenguatge més propi de la filosofia, de l’assaig o de la poesia que de la novel·la.

També diuen els cronistes que en aquesta novel·la hi ha molt de l’experiència personal de l’autor, perseguit ideològicament per la seva actitud crítica amb el partit comunista que controlava el país —d’aquí el seu posterior exili voluntari a França—, i que la seva lectura és imprescindible per a entendre unes circumstàncies que van canviar la comprensió del món a Europa.

I en tots aquests aspectes el senyor Poblet es creu als cronistes i no resta cap mèrit a Milan Kundera, que de ben segur que l’hi té, però continua sense entendre per què cal donar tantes voltes a les coses que hom vol explicar i allargassar-les.

El senyor Poblet també ha sabut que…

MILAN KUNDERA:

després d’instal·lar-se a París va aconseguir la gran eclosió dels seus escrits i que es va convertir en una de les veus més reclamades en la dècada dels vuitanta, especialment després que publiqués la seva obra cabdal: “La insuportable lleugeresa de l’ésser”, novel·la “filosòfica” que no va ser coneguda a l’actual República Txeca fins al 2006 per molt inversemblant que sembli.

.oOo.

I per acabar cal que digui que el senyor Poblet ha dictat tot el que precedeix per a no oblidar-lo.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s