Aflicció

“Mai no es poden fer afirmacions categòriques”, pensava el senyor Poblet, “i encara menys quan es tracta de jutjar el que pensen o senten les persones”.

La carretera dibuixava un traçat de moltes corbes. El senyor Poblet conduïa concentrat en mig d’un silenci que també semblava haver abduït els seus companys. Era d’hora, tot juts clarejava, com sempre que sortien d’excursió.

“Per a caminar, s’ha de matinar”, reblava el clau, de pensament. I no obstant estar convençut que només a aquelles hores primerenques hom pot admirar la màgia de la llum imposant-se a les tenebres, no era menys cert que enyorava la tebior dels llençols i la certesa del cos de la Cassandra adormit al seu costat. No deixa de ser un contrasentit que, ara que està jubilat i pot disposar com vulgui del seu temps, continuï llevant-se tan d’hora, vagi d’excursió o no. Però el cert és que sempre es desperta d’hora sense proposar-s’ho, sense haver de posar el despertador. També és cert que està avesat a matinar de tota la vida. En això, el senyor Poblet ha sortit al seu pare que sovint feia broma d’aquell hàbit seu i, jugant amb les paraules, deia que “no por mucho tempranar amanece más madrugue”. I moltes altres coses, deia el seu pare. Era una persona de molt caràcter, estricte, autoexigent, perfeccionista, inquiet… però, per sobre de totes les coses, era una bona persona, tenia certa cultura i era autodidacte.

I ara, conduint, embargat per una nostàlgia inexplicable i absoluta, recordava quant l’havia trobat a faltar després de mort. El senyor Poblet sempre ha cregut que la mort del seu pare va marcar la seva vida, però no en el sentit convencional que es dóna a aquesta expressió. És evident que la mort d’un progenitor sempre marca una creu amb tinta indeleble en la cronologia de la vida de qualsevol persona, però el senyor Poblet es referia a una cosa que va més enllà.

El senyor Poblet pensa que el moment i les circumstàncies en què es produí aquella mort van fer que ell madurés violentament, sense dilacions, i des d’aleshores té la sensació que aquest fet li va escamotejar bona part de l’adolescència i tota la joventut, que en aquell moment va caure sobre les seves espatlles el pes d’una responsabilitat que probablement resultava excessiva per a un caràcter en formació com era el seu i que ell es va fer gran de cop i volta, perquè al senyor Poblet aleshores ja el guarnia la virtut de no defugir la responsabilitat i no la va defugir malgrat la seva inexperiència. Per això està convençut que la mort del seu pare va conformar en bona part la personalitat austera i estricta que consolidaria en el futur.

I en totes aquestes coses pensava mentre conduïa anant cap a Montferri quan se li va acudir preguntar “Vosaltres dos, des de quan i de què us coneixeu?” La pregunta va desfermar el cadenat que fins aquell moment havia contingut una cascada de records adormits en els caps dels seus dos companys i el silenci ja no es restablí durant la resta del viatge. El senyor Poblet resseguia les ziga-zagues de la carretera mentre els escoltava, i sentia una gran enveja de l’amistat d’aquella colla que l’havia acollit d’un temps ençà, una amistat tan perdurable com ell mai abans no l’havia travat amb ningú. “Per a la meva manca d’habilitats socials, potser?”, es preguntava.

El senyor Poblet anava i venia per la seva vida, fluctuant entre el present i el passat. La veia passar davant els seus ulls com una pel·lícula accelerada. I mentrestant en feia balanç, i el balanç li era desfavorable, com sempre. Fruit de la insatisfacció que li produeixen determinats episodis de la seva vida, passatges que voldria ometre si pogués, sovint fa inventari. Però el senyor Poblet també sap que és molt rigorós amb tot i amb tothom, però particularment amb ell mateix i que, tot i que això no és una excusa per a no haver estat a l’altura que les circumstàncies requerien, no ha d’autoflagel·lar-se, que no serveix de res perquè el passat ja està escrit i no es pot esmenar.

I es consola una mica pensant que en les relacions personals la responsabilitat de l’èxit o del fracàs gairebé sempre és compartida i que la culpa no és tota seva, però està trist.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s