Les últimes setmanes el senyor Poblet ha estat dispers i ha abandonat alguns dels seus hàbits més arrelats per a dedicar una part important del seu temps a cohesionar i animar un grup de gent nova que ha conegut. És una activitat que l’estimula, que li agrada i no ho nega, i deu ser per això que ha estat disposat a deixar de banda, temporalment, una afició com l’escriptura, que l’apassiona.

També és cert, i no menys important, que la pandèmia hi ha influït en aquest abandó. Efectivament, de manera successiva, diverses persones del seu entorn proper o relativament proper, com seria el cas del Petit Comitè de Caminadors, han estat en risc d’haver contret el coronavirus o l’han contret, i tant el senyor Poblet com el seu entorn proper o relativament proper, han hagut de fer més bondat de la que ja feien, per precaució, i han suspès dràsticament les seves trobades per sortir junts a caminar per aquestes muntanyes que déu va posar a Catalunya. I en conseqüència, la manca d’activitat caminadora —i d’altres, que hi ha moltes coses que abans es feien que ara no es poden fer i les que es poden fer s’han de fer amb mascareta—, ha reclòs al senyor Poblet durant unes setmanes entre les quatre parets del seu piset, mig confinat —condemnat, diria ell— i obligat a dur a terme una vida gairebé ascètica, monacal, que és bastant avorrida i no gens narrable, diu ell.

Però ara ja fa uns quinze dies que, dissipada qualsevol sospita de malaltia, una part del Petit Comitè es va retrobar per a reprendre l’activitat, i ara està sortint regularment dos cops per setmana, amb molta il·lusió i moltes ganes. De manera que com si es tractés d’un bou a qui els mossos deixen anar pel correbou, surten cada dimarts i dijous a menjar-se el món, a omplir els pulmons d’aire pur i a espargir la boira. I com més indrets exploren, més en volen descobrir. Ells en diuen ganes de viure, ganes de sadollar l’ànsia de nous racons i bells paratges.

Així que el senyor Poblet ja està agafant la forma i avui estava content de com ha pujat fins a l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta i les restes de l’hostatgeria que allà hi va haver. Són al capdamunt del Serrat dels Crostons, en el Camí Ral que unia Barcelona i Manresa, 167 m de desnivell en 2 km que el senyor Poblet ha pujat sense aturar-se ni un sol cop. I estava content de la seva gesta, perquè només ell sap com pateix a les pujades. I content ha explorat amb els companys les ruïnes de l’antiga hostatgeria. I ha fet fotos de record, i ha entrat a l’ermita, ben conservada pels voluntaris del Pont de Vilomara —que segons diuen pugen cada dia a obrir-la per a qui vulgui visitar-la, i tenen una llibreta en la qual anoten les temperatures que troben en arribar i registren les visites de cada dia—. El senyor Poblet, que estava content, com dic, ha escrit en la llibreta que “cinc igualadins han visitat aquest indret i han quedat sorpresos en descobrir la seva grandesa i en imaginar la bellesa del conjunt en el seu moment de màxima esplendor”, o alguna cosa semblant.

I allà han esmorzat els cinc igualadins, ben acomodats en les bancades de la terrassa-mirador d’estiu que la gent que habitava la casa principal tenia habilitada orientada al nord.

I tot anava bé, però el camí ha seguit pujant fins al Coll de Gipó. Després la carena, un territori més o menys pla amb vistes espectaculars amb boira inclosa a banda i banda, fins a arribar a la falda del Puigsoler, un turonet de 525 m que forma part de l’inventari de 100 cims de la F C E E, quina ascensió ha baldat al senyor Poblet. Però cofoi per haver superat la dificultat, ha posat amb un somriure per a la instantània que havia d’immortalitzar la fita aconseguida, content —encara ho estava— també perquè a partir d’allà s’acabaria el seu patiment.

I tot anava bé fins que, després d’un bon tros de baixada, s’ha creuat en el camí el Puigsoler Petit, un pujol 50 m més baix que el germà gran, que també s’havia de pujar perquè la ruta passava per allà. La desolació s’ha apoderat del senyor Poblet que a punt ha estat de muntar una rebel·lió a l’estil del motí del Bounty, aquell vaixell de l’armada britànica de sa majestat que va inspirar la pel·lícula de 1962 titulada “Motí a la Bounty”, quan ha descobert que hi havia un camí que planant per la falda salvava l’obstacle.

L’excursió, bonica perquè sí, acaba a pocs metres de l’ermita de Sant Pere de Vallhonesta i el refugi annex de Cal Campaner, un punt d’interès que també val la pena visitar.

El senyor Poblet avui s’ha regalat doble ració de migdiada.

PE: El senyor Poblet em prega encaridament que no ometi el detall que, finalment, el desnivell acumulat ha sigut de 377 m.