Títol per les entrades

Vallhonesta

Les últimes setmanes el senyor Poblet ha estat dispers i ha abandonat alguns dels seus hàbits més arrelats per a dedicar una part important del seu temps a cohesionar i animar un grup de gent nova que ha conegut. És una activitat que l’estimula, que li agrada i no ho nega, i deu ser per això que ha estat disposat a deixar de banda, temporalment, una afició com l’escriptura, que l’apassiona.

També és cert, i no menys important, que la pandèmia hi ha influït en aquest abandó. Efectivament, de manera successiva, diverses persones del seu entorn proper o relativament proper, com seria el cas del Petit Comitè de Caminadors, han estat en risc d’haver contret el coronavirus o l’han contret, i tant el senyor Poblet com el seu entorn proper o relativament proper, han hagut de fer més bondat de la que ja feien, per precaució, i han suspès dràsticament les seves trobades per sortir junts a caminar per aquestes muntanyes que déu va posar a Catalunya. I en conseqüència, la manca d’activitat caminadora —i d’altres, que hi ha moltes coses que abans es feien que ara no es poden fer i les que es poden fer s’han de fer amb mascareta—, ha reclòs al senyor Poblet durant unes setmanes entre les quatre parets del seu piset, mig confinat —condemnat, diria ell— i obligat a dur a terme una vida gairebé ascètica, monacal, que és bastant avorrida i no gens narrable, diu ell.

Però ara ja fa uns quinze dies que, dissipada qualsevol sospita de malaltia, una part del Petit Comitè es va retrobar per a reprendre l’activitat, i ara està sortint regularment dos cops per setmana, amb molta il·lusió i moltes ganes. De manera que com si es tractés d’un bou a qui els mossos deixen anar pel correbou, surten cada dimarts i dijous a menjar-se el món, a omplir els pulmons d’aire pur i a espargir la boira. I com més indrets exploren, més en volen descobrir. Ells en diuen ganes de viure, ganes de sadollar l’ànsia de nous racons i bells paratges.

Així que el senyor Poblet ja està agafant la forma i avui estava content de com ha pujat fins a l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta i les restes de l’hostatgeria que allà hi va haver. Són al capdamunt del Serrat dels Crostons, en el Camí Ral que unia Barcelona i Manresa, 167 m de desnivell en 2 km que el senyor Poblet ha pujat sense aturar-se ni un sol cop. I estava content de la seva gesta, perquè només ell sap com pateix a les pujades. I content ha explorat amb els companys les ruïnes de l’antiga hostatgeria. I ha fet fotos de record, i ha entrat a l’ermita, ben conservada pels voluntaris del Pont de Vilomara —que segons diuen pugen cada dia a obrir-la per a qui vulgui visitar-la, i tenen una llibreta en la qual anoten les temperatures que troben en arribar i registren les visites de cada dia—. El senyor Poblet, que estava content, com dic, ha escrit en la llibreta que “cinc igualadins han visitat aquest indret i han quedat sorpresos en descobrir la seva grandesa i en imaginar la bellesa del conjunt en el seu moment de màxima esplendor”, o alguna cosa semblant.

I allà han esmorzat els cinc igualadins, ben acomodats en les bancades de la terrassa-mirador d’estiu que la gent que habitava la casa principal tenia habilitada orientada al nord.

I tot anava bé, però el camí ha seguit pujant fins al Coll de Gipó. Després la carena, un territori més o menys pla amb vistes espectaculars amb boira inclosa a banda i banda, fins a arribar a la falda del Puigsoler, un turonet de 525 m que forma part de l’inventari de 100 cims de la F C E E, quina ascensió ha baldat al senyor Poblet. Però cofoi per haver superat la dificultat, ha posat amb un somriure per a la instantània que havia d’immortalitzar la fita aconseguida, content —encara ho estava— també perquè a partir d’allà s’acabaria el seu patiment.

I tot anava bé fins que, després d’un bon tros de baixada, s’ha creuat en el camí el Puigsoler Petit, un pujol 50 m més baix que el germà gran, que també s’havia de pujar perquè la ruta passava per allà. La desolació s’ha apoderat del senyor Poblet que a punt ha estat de muntar una rebel·lió a l’estil del motí del Bounty, aquell vaixell de l’armada britànica de sa majestat que va inspirar la pel·lícula de 1962 titulada “Motí a la Bounty”, quan ha descobert que hi havia un camí que planant per la falda salvava l’obstacle.

L’excursió, bonica perquè sí, acaba a pocs metres de l’ermita de Sant Pere de Vallhonesta i el refugi annex de Cal Campaner, un punt d’interès que també val la pena visitar.

El senyor Poblet avui s’ha regalat doble ració de migdiada.

PE: El senyor Poblet em prega encaridament que no ometi el detall que, finalment, el desnivell acumulat ha sigut de 377 m.

Un pensament sobre “Vallhonesta”

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s