Misteri

Ja ha passat el 12 d’octubre. A Madrid, els pilots dels avions de la Patrulla Àguila es van lluir equivocant els color de la bandera d’Espanya i, amb les seves traces van dibuixar la d’un país que no existeix en aquest món. Va ser durant els fastos que l’estat espanyol fa cada any per a commemorar el dia de la Hispanidad.

El senyor Poblet, que havia compartit un record de fa tres anys a Facebook en el qual criticava aquesta commemoració i recordava al seu pare, va respondre un comentari del seu germà dient-li que ell també se l’estima molt. És veritat que s’estimen, però probablement és la primera vegada a la vida que s’ho han dit, i això no hauria de ser així.

El senyor Poblet va assistir a la celebració del 22è aniversari de la filla de la Cassandra, una reduïda reunió familiar que no complia ben bé al cent per cent les recomanacions oficials dictades per a contenir la pandèmia, però déu-n’hi-do. I hi va passar una bona estona en companyia d’una petita part de la família de la seva estimada. La Cassandra té bona mà per a la rebosteria i havia fet un pastís de pastanaga per a homenatjar la Paula que estava per a llepar-se els dits. La Paula i el seu xicot, havien arribat de la Cerdanya a primera hora de la tarda, de passar el cap de setmana llarg d’escapada en un allotjament rural que ell li havia regalat; passejant per la muntanya i collint bolets, segons deien. La Cassandra també va fer i va decorar unes galetes en forma de “L”, d’inexpert, com la que portaran ben aviat el Nil i la seva xicota, que s’han tret el carnet de conduir aquesta setmana passada, tots dos al mateix temps. Se’ns han fet grans!

Avui, ja dimecres, a les portes de noves restriccions, esperant que entrin en vigor les noves disposicions del Govern que intentaran contenir l’avanç d’una segona onada de la pandèmia, el senyor Poblet ha acabat de llegir el primer dels llibres que havia de llegir pels seus clubs de lectura, la novel·la negra. Com que falten molts dies per la cita, per a no oblidar l’argument ha escrit un resum. El senyor Poblet sempre que seu a escriure ho fa sobretot per a no oblidar.

Ha aparegut una noia morta a un abocador de la Seu d’Urgell, però els Mossos d’Esquadra s’adonen que ha arribat fins allà des d’Andorra, a la caixa d’un camió, enterrada entre la runa que transportava, i la investigació de la seva mort recau sobre la Policia Criminal del principat. Més concretament sobre l’Andreu Boix, un oficial que acaba d’incorporar-se a la feina després d’una baixa llarga i dolorosa, conseqüència d’un greu accident de trànsit en el qual va morir la seva dona. L’Andreu ha rebut l’alta mèdica, però encara no ha superat del tot les seqüeles psíquiques i de vegades encara plora d’amagat la mort de la Mònica.

El comissari Tarrés és el superior jeràrquic de l’Andreu i qui l’ha posat al capdavant de la investigació. No és mala persona, però té fama de ser molt hàbil espolsant-se els problemes de sobre i, al mateix temps, cobrir-se les espatlles per si les coses surten malament.

La investigació es presenta complicada perquè fa tot l’aspecte de ser un d’aquells crims que no es podrà resoldre. I no obstant això, només 24 h després de la troballa, la col·laboració d’ambdues policies ja ha permès esbrinar que la noia es deia Cinta, que era d’Amposta i que no feia gaire que s’havia instal·lat a viure a Andorra, en un apartament de lloguer. Els pares de la noia es desplacen a la Seu i confirmen que és la Cinta.

L’Andreu, mentre els esperava, ha donat gràcies al cel per no haver hagut de ser ell qui els donés la notícia, no ho hauria pogut suportar.

En Peremiquel Serra, és sotsoficial de la Policia Criminal d’Andorra i el col·lega amb qui més s’hi avé l’Andreu. El comissari Tarrés ho sap i li assigna com a col·laborador en el cas. De la banda dels Mossos d’Esquadra, la designada per a ajudar-los és la sergent Alícia Povedilla . L’Andreu i el Peremiquel la coneixen quan baixen a la Seu per a entrevistar-se amb els pares de la Cinta. És una entrevista dura que no aporta informació que pugui ajudar a resoldre el crim. La Cinta era una noia independent, un cul inquiet que havia marxat a estudiar Belles Arts a Barcelona així que va poder. I després, a treballar com a restauradora a Brussel·les i a Dresden. De mica en mica, els contactes s’havien fet més esporàdics i la distància amb els seus amics de sempre més gran.

A més de protagonista, l’Andreu és el narrador de la història, i té molta traça fent-ho. La investigació avança feixugament i, a mesura que ens l’explica, l’Andreu ens fa saber coses de la seva vida, del que pensa i del que sent. I és en aquest punt de la història que també ens dóna a entendre que hi ha sintonia entre la sergent Alícia i ell.

L’Alícia ha fet venir la companya de pis que la Cinta havia tingut a Barcelona. A la seu de la Policia Criminal andorrana, l’Andreu, el Peremiquel i l’Alícia tenen una llarga conversa amb la Isabel. La informació que els facilita no sembla útil però un petit detall que ha deixat anar fa pensar a l’Andreu, hores després, que la Cinta, abans d’instal·lar-s’hi, ja devia haver estat a Andorra en altres ocasions per a trobar-se amb algú. ¿Un amant secret del qual ni tan sols havia parlat a la seva amiga? La Isabel no havia coincidit mai al pis amb ell, però la Cinta li havia parlat d’un home que l’havia visitada en un parell d’ocasions, i no n’estava segura però li semblava recordar que era andorrà.

El típic i tòpic rastreig policíac d’extractes bancaris, pagaments amb targeta de crèdit, trucades telefòniques, els condueix a saber que la Cinta s’havia inscrit en una cursa d’esquí tradicional a Andorra i l’Andreu pensa que no devia estar sola. Investiga les inscripcions, els dorsals anteriors i els posteriors al seu i resulta que un d’ells correspon a un jove i ric personatge andorrà. Es diu Maurici Vilanova, té trenta anys i tot i que és casat de fa poc, és un conegut faldiller. Cal establir la relació entre tots dos, si hi era.

La soledat i l’enyorança fan que a l’Andreu la casa li caigui al damunt, sobretot els caps de setmana. Intuint que la nit de dissabte en Maurici sortirà de festa, decideix fer-li un seguiment. Està convençut que veient-li l’expressió sabrà si és culpable o no. És una mena d’habilitat que creu tenir. Per seguir-lo, demana ajuda als seus amics. El Miquel és banquer; l’Antoni és bander (una mena de guarda forestal), i l’Elies té una botiga de vins i esperits. Són amics de sempre i juguen a la botifarra cada dijous al vespre.

Després d’una llarga nit amunt i avall, l’Andreu aconsegueix veure de prop la cara del seu sospitós als serveis d’una discoteca. En veure aquells ulls grisos de mirada gèlida, l’Andreu té gairebé la certesa que el Maurici és l’assassí. No sap per què, perquè no té proves, però està tan segur que és ell, que decideix posar-se immediatament a buscar-les.

Aconsegueix establir la relació entre la Cinta i el Maurici a través de qui havia sigut la mà dreta d’aquest, l’ase de tots els cops. El Maurici l’havia abandonat quan venien mal dades, i està tan ressentit que no li importa informar a la policia quan aquesta li pregunta. Però encara no és suficient per a incriminar al nen malcriat que s’ha acabat convertint en un home perillós.

Frustrat, al seu despatx estant, amb la mirada perduda més enllà de la finestra, l’Andreu s’adona que tots els camions que porten runa cap a la Seu van coberts amb una lona ben tensa. És una imposició de les autoritats catalanes perquè no deixin anar tanta polseguera. Se li torna a encendre la llumeta i investiga: tots els camions, un cop carregats, corren la lona encara que no marxin avall fins a l’endemà o fins dilluns, si és divendres. La lona s’estira activada per un mecanisme que es controla des de la cabina. ¿És que el xofer havia deixat la cabina oberta tot el cap de setmana, accidentalment o voluntàriament, permetent així que algú la pogués descórrer per posar un cadàver a la caixa del camió? ¿Estava conxorxat amb l’assassí? ¿L’havien subornat? Eren preguntes que requerien respostes del camioner. Encara que ja l’havien interrogat a la Seu arran de la troballa del cos de la Cinta, l’Andreu i el Peremiquel el fan buscar per a interrogar-lo de nou.

Si alguna cosa té clara l’Andreu en aquesta vida, és la inseguretat que sent davant de nombroses situacions a les quals s’ha d’enfrontar encara que no li agradi. Interrogar sospitosos o testimonis és una d’aquestes situacions. No li agrada, se sent incòmode, però és conscient que aquesta vegada no pot escapolir-se. Com a responsable de la investigació, ha de prendre la iniciativa i ha de ser ell qui interrogui al xofer. Malgrat totes les seves reserves, fa un interrogatori impecable i l’home acaba confessant que havia treballat temps enrere pel Maurici i que ara l’havia subornat perquè deixés les claus del camió en un lloc on ell les pogués recollir.

Ara l’Andreu i el Peremiquel tenen prou elements sòlids per a imputar al Maurici com a principal sospitós i, amb el vistiplau de la superioritat, que no pot posar objeccions encara que li agradaria, munten un operatiu per anar a buscar-lo i comunicar-li les sospites que recauen sobre ell. No arriben a temps. A la boca del túnel del grau de la Sabata, el trànsit està tallat en tots dos sentits per un accident. Ambulàncies, bombers i tot el desplegament material i humà necessari per a treure una persona atrapada entre la ferralla en què s’ha convertit el seu BMW. És el Maurici Vilanova.

¿L’ha avisat algú des de la batllia o des de la mateixa policia que anaven per ell, i en la fugida ha perdut el control del vehicle dins del túnel? No se sabrà mai.

Encara que havien pogut establir la relació entre ells dos, a la policia li faltava saber el mòbil pel qual el Maurici hauria volgut assassinar la Cinta. L’Andreu i el Peremiquel esperaven haver-ho esbrinat en interrogar-lo, però ja no podrà ser i ara tot quedarà reduït al terreny de les suposicions, càbales sense possibilitat de demostració.

La màxima autoritat del cos, la ministra, els ordena tancar el cas, que no remenin més la merda i que s’oblidin de tot. Però l’Andreu té un cuquet dintre seu que l’impulsa a rebel·lar-se, a no obeir i a continuar investigant encara que sigui extraoficialment i jugant-se la feina. I fa coses que no hauria de fer a partir d’un expedient buit retolat com a Consell de la Terra que havien trobat dintre de l’expedient del Maurici quan l’havien consultat. Perquè en Maurici era una bona peça des de jovenet i tenia antecedents policials. Poca cosa, de fet. Algunes multes de trànsit i advertiments per conductes esbojarrades. L’Andreu suposava que les infraccions més grosses ja s’havia encarregat la família d’amagar-les.

L’Andreu, que no havia sentit mai parlar del Consell de la Terra, investigant aquí i allà, arriba a saber que era una organització de 6 membres, un per cada parròquia d’Andorra, joves utòpics que somiaven a preservar el mode de vida tradicional i característic del principat davant allò que consideraven la invasió d’usos i costums forans. Mai es va saber que el Consell fes res de remarcable. De fet, a tots els efectes, mai no va existir. Ni un manifest, ni un pamflet. I això que semblava que al principi havien de fundar un partir per a presentar-se a les eleccions. Un dels 6 joves utòpics era l’avi del Maurici.

L’Andreu continua rascant tot el que troba i descobreix un secret que no pot revelar ni qui escriu aquesta ressenya, que només afegirà que la novel·la es titula “Blau de Prússia” perquè aquest pigment permet desvelar un secret dintre del primer secret, i que qui presta la ploma a l’Andreu és l’Albert Villaró.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s