Mollera

La Mollera d’Escalarre

Els antecedents castellans del senyor Poblet feien que associés mollera a clepsa o closca. A casa seva deien que una persona era dura de mollera quan volien dir que era dura de clepsa. Per això, el senyor Poblet es pensava que mollera era una paraula castellana i que, en aquell cas concret, mollera era el nom d’un indret, d’algun accident geogràfic de la localitat on anaven. Una muntanya, per exemple. Una muntanya singular, això sí —inferia, ignorant de l’orografia pirinenca—, aïllada de la resta, quina base ells circumdarien anant per camins de poc desnivell.

I era per tot això que, des del moment que li van parlar de La volta a la Mollera d’Escalarre, la imatge del primer flam de sorra humida amb què tots els infants del món comencen a construir el castell dels seus somnis a la vora del mar un dia d’estiu, va romandre associada al títol de l’excursió que anava a fer un divendres festiu de 2020, el mateix divendres  que se celebrava la Diada Nacional de Catalunya, amb alguns components més del petit comitè ampliat pels dissabtes, fins que, un dia o dos abans, il grande píccolo capitano, il capo, per fer-ho ras i curt, va passar el recorregut de l’excursió a tots els integrants de l’expedició.

Es tracta d’una interessant, completa i documentada aportació a la comunitat caminadora mundial feta a través de Wikiloc, de la qual il capo se sent francament —i justament, cal dir-ho— orgullós, tant pel nombre de visites que rep, com per les descàrregues que se’n fan. El document conté belles fotografies dels punts d’interès que ofereix el camí, i va ser veient aquestes imatges que la teoria del senyor Poblet va començar a trontollar, perquè aquells aguaits a tocar de l’aigua que sortien en alguna instantània insinuaven la presència d’aigua i d’animals aquàtics. I, per deducció, que el lloc on anaven devia ser una zona humida: aigua, moll, aiguamoll, mollera… seqüenciava el senyor Poblet. Però, contràriament al que és habitual en ell, en aquesta ocasió no va fer consultes a Internet que el traguessin de dubtes i, ves a saber per què, es va esperar a estar caminant ja amb tota la colla el dia mateix de l’excursió per a fer la gran pregunta.

—Què vol dir mollera?

I quan les veus del discret home de sort, la del colós, la de l’home tranquil i, en fi, les de la majoria de la resta van respondre a l’uníson que volia dir aiguamoll i que mollera és la manera habitual de referir-s’hi que tenen els pallaresos, el senyor Poblet es va sentir satisfet i orgullós de la seva capacitat deductiva.

La Mollera d’Escalarre

La Mollera d’Escalarre constitueix una de les poques zones humides d’aigües tranquil·les del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Actualment és la cua del Pantà de la Torrassa, però ja existia abans. Malgrat l’alteració dels hàbitats vegetals que va suposar aquesta obra d’enginyeria probablement necessària per al benestar humà, la Mollera continua tenint un gran interès ecològic, en especial per les aus.

També hi ha pesca, i hi van a pescar aficionats d’arreu, com va poder constatar el més càndid de la colla quan li preguntava a un pescador a qui l’aigua arribava ja als baixos, però que encara estava a l’abast de la seva veu:

—Que es pesquen peixos molt grossos, aquí?

Je suis désolé, mais je ne vous comprends pas.

Sant Martí d’Escalarre

A aquelles alçades de la ruta, el petit comitè ampliat pels dissabtes ja havia esmorzat, a tocar de l’ermita romànica de Sant Martí, on el professor que s’estima les pedres havia posat a disposició dels altres tots els coneixements que sobre l’indret havia sigut capaç de reunit el dia abans. I és que el professor que s’estima les pedres s’ha convertit en un gran aficionat a l’art romànic i aviat, sens dubte, en serà un expert.

El camí discorre plàcid pel marge esquerre del Noguera Pallaresa i ofereix la possibilitat de visitar diversos emplaçaments defensius de la Guerra Civil. Els aficionats a la fotografia tenen aquí infinitat de possibilitats de bones captures gràcies als reflexos sobre la superfície de l’aigua de les muntanyes que circumden el paratge. És, realment, un lloc molt bonic, ideal per a passar un bon dia en família o en companyia d’amics. Una mica lluny d’Igualada, això sí, gairebé 200 km que comporten dues hores i mitja de viatge per a caminar-ne poc més de 10 en el mateix temps. I després encara falta comptar la tornada després d’un bon dinar reparador de les forces perdudes.

Abans d’arribar al Pont de Badia, on l’excursió travessa el riu per a començar a tornar a l’origen, el senyor Poblet, que es va trobar bé i va passar un bon dia, va desplegar una estelada per a celebrar la Diada posant un toc de color patriòtic a la inevitable fotografia de grup. Després d’algunes provatures amb el sol i les ombres dels arbres i de superar alguns entrebancs tècnics, il capo i el professor van aconseguir immortalitzar el moment.

Esterri d’Àneu

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s