Prova

PCR

“Confirmar dades: Has introduït 34,3° C, és correcte?”

El senyor Poblet estava segur d’haver introduït el valor correcte a través del teclat tàctil del mòbil. I, no obstant això, mogut per l’inveterat costum de comptable de comprovar-ho tot, el senyor Poblet va tornar a mirar la minúscula pantalla del termòmetre amb què s’acabava de prendre la temperatura, per assegurar-se, abans de dir-li al terminal intel·ligent que continués amb el seu registre.

Tot havia començat uns dies abans, amb un malestar general indefinible compost de símptomes diversos. Era un d’aquells, em fa mal tot però no sé dir-te què, com quan el senyor Poblet de vegades ha agafat la grip, però més fluix. Se sentia cansat i tenia mal d’ossos, en particular a les articulacions. A estones li venien esgarrifances que li posaven la pell de gallina i els pèls de punta, calfreds que s’alternaven amb sufocacions intenses durant les quals sentia com la calor emergia de dintre seu per a apoderar-se de cada mil·límetre de la seva epidermis. I, de tant en tant, s’encaparrava de la mateixa manera com quan té mal de cap per culpa de la febre, però sense tenir-ne.

Així que, així estant, a última hora de diumenge, va seure davant de l’ordinador decidit a demanar hora al metge. Ja fa temps que el senyor Poblet fa tots els tràmits que pot per Internet, i demanar hora el metge és un d’ells. Normalment, només ho ha de fer un cop a l’any, quan la seva doctora li fa una visita rutinària de control. Però així i tot, tan bon punt com havia introduït el seu número d’identificació personal per accedir al servei, s’adonava que les coses ara ja no són com havien sigut. En comptes de presentar-li el calendari de disponibilitats de la seva metgessa de família, ara la pantalla el convidava a explicar els símptomes que presentava escrivint un màxim de dues-centes cinquanta paraules, i l’informava que els professionals de la salut contactarien amb ell tan aviat com els seria possible dintre dels horaris establerts. El senyor Poblet ja donava per descomptat que com aviat li trucarien a partir de les 8 de dilluns.

***

El senyor Poblet era al bany quan li va sonar el telèfon. Era d’hora al matí i era la doctora Sofia, que responia a la seva petició i li demanava que li expliqués què li passava un altre cop. El senyor Poblet ho va fer.

— Què pot venir a l’ambulatori, vostè?

— Ara, vol dir?

— Ara o quan li vingui bé…

— Sí, sí, i tant que puc venir! Acabo d’arreglar-me, em vesteixo i vinc.

— Perfecte, així ens quedarem tots més tranquils.

A la porta de l’edifici, dos xicots ben cepats acollien a qui arribava.

— Ascensor de la dreta, primera planta.

Obedient, el senyor Poblet va seguir les instruccions sense dir ni piu. Malgrat l’escassa distància que separa la recepció de l’ascensor, va ser a temps d’observar que els camins d’anada i tornada estaven perfectament delimitats i separats amb tanques. També hi havia fletxes enganxades a terra indicant el sentit de la marxa i a la porta de l’ascensor un rètol que deia que el seu ús era reservat a les persones grans o amb dificultats respiratòries. A la porta de l’ascensor de l’esquerra hi deia que era reservat als malalts de COVID-19.

A la primera planta no es veia a ningú, tot era desert. Seguint la seva lògica, el senyor Poblet va treure el cap per la porta del primer despatx que va trobar, oberta de bat a bat. Allà dintre hi havia una donassa que traginava. Anava vestida que recordava una astronauta. La infermera el va fer passar i seure. El senyor Poblet va haver d’explicar de nou succintament què li passava abans que la donassa li prengués les constants vitals.

— Ara no té febre —li va dir escaridament. I tot seguit—. Ara podrà esperar al doctor aquí a la sala. No tardarà.

Al cap de no gens, a la sala d’espera estant, el senyor Poblet va veure passar un home desendreçat que vestia bata blanca. Va entrar al despatx de la infermera i va intercanviar unes frases amb ella. En sortir, l’home de la bata blanca va demanar al senyor Poblet que el seguís fins a un altre dels quatre únics despatxos de la planta que eren oberts. Era un espai petit on hi havia una taula amb dues cadires enganxades de la banda de les visites i una altra pel professional que les rebia, una llitera i, adossat, un aparell de fer ecografies. També hi havia una pica per a rentar-se les mans i un armariet de paret on guardar alguns estris i materials. Tot estava molt amuntegat, allò semblava més aviat un traster.

Anant-hi fins allà al senyor Poblet ja va tenir una sensació estranya. Allà estant, semblava que l’home no sabia ben bé en quin ordre hi havien d’anar les coses, perquè va estar fent frenètiques estrebades al transductor de l’ecògraf fins que el senyor Poblet li va fer notar que no el podria alliberar mentre les rodes del carro de suport tinguessin travats els cables. Quan l’home desendreçat que vestia una bata blanca va ensopegar amb una de les cadires i va estar a punt de caure, el senyor Poblet ja va tenir la sensació d’estar tancat amb aquell home a la cabina dels Germans Marx i que qualsevol cosa seria possible.

— Això està resultant una mica accidentat —va dir, intentant recompondre la seva dignitat—.

A partir d’aquí no hi va haver més incidents. Sortosament, l’home desendreçat de la bata blanca va fer treure la samarreta al senyor Poblet abans d’aplicar-li el gel al transductor i el transductor a l’esquena, a l’altura dels pulmons. Com per a compensar, l’home de la bata blanca va fer una exploració molt exhaustiva tot comentant incidències inexistents.

— Els seus pulmons estan perfectament ventilats —va dir a tall de resum.

I va marxar deixant-li a les mans un munt de paper perquè s’eixugués el gel de l’esquena, però el senyor Poblet no s’hi arribava i va desistir. La samarreta se li enganxava, però finalment, va aconseguir posar-se-la a lloc.

No obstant tenir els pulmons perfectament ventilats, la donassa li va dir que, davant d’alguns símptomes com els descrits pel senyor Poblet, el protocol aconsella fer la prova PCR per a detectar la presència o no de coronavirus. I va introduir la vareta de mostres fins a la campaneta primer, i després fins al fons de tots dos narius

— En conseqüència, hauria d’aïllar-se a casa seva, si més no les pròximes 48 hores, a l’espera del resultat del laboratori. Si surt negatiu, ja estarà. Si sortís positiu, rebrà noves instruccions.

La donassa era dona de poques paraules, però justes i ajustades.

— Al fons a l’esquerra hi ha el despatx del meu company rastrejador —va afegir—.

El rastrejador hi era tot i era molt amable. De seguida van haver acabat, perquè el senyor Poblet viu sol i està jubilat i en les últimes 48 hores només s’havia relacionat amb la seva veïna i amiga, la Cassandra.

Continuarà.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s