Pardals

Pardal comú

El senyor Poblet ha acabat de dinar. Ja ha desparat taula i ha recollit la cuina i, com cada dia, amb la cistelleta del pa a la mà, es disposa a baixar al pati a deixar les llesques que li han sobrat perquè se les mengin els pardals.

Des que viu en aquests baixos, sempre han vingut pardals al seu pati, però el senyor Poblet mai no havia vist tants, ni tan agosarats, com aquest any, l’any de la gran pandèmia que va aconseguir aturar el món i encara el té a mig gas i als humans amb l’ai al cor.

Pel que fa a Catalunya, sembla un fet que els mesos de confinament humà han permès a la natura recuperar-se una mica del deteriorament que li provoca la mà de l’home. I això ha agradat al senyor Poblet fins al punt d’afirmar, sempre que té ocasió i la conversa ho permet, que no caldria que tornéssim a viure com abans de la industrialització, sinó que, si com a espècie fóssim capaços d’abaixar el ritme de la nostra activitat global i respectéssim algunes poques normes de sentit comú, probablement li donaríem al planeta l’oportunitat de recuperar-se. El planeta és casa nostra, pensa, i si conservéssim en bon estat el lloc on vivim estaríem treballant per a nosaltres i pel nostre futur, per a les generacions que ens han de succeir.

Tant que diem que ens estimem els fills!, s’exclama contrariat. Els anys han convertit en un escèptic al senyor Poblet i, si bé és cert que celebra sincerament la recuperació natural i el fet d’haver vist animalons que mai abans havien gosat acostar-se tant als llocs habitats per l’home, també està convençut que aquest idil·li que tothom sembla celebrar tant com ell durarà el que tardi a recuperar-se la normalitat. La nova normalitat, com li diuen les autoritats.

De fet, en aquests moments, el senyor Poblet i la ciutat on habita, deslliurats de la gravetat que la situació va arribar a tenir, ja estan vivint una anòmala nova normalitat de gent sense rostre pels carrers i cues a les portes d’alguns establiments; tothom, o gairebé tothom, amatent a que la situació no es descontroli i es tornin a repetir les dantesques escenes que es van viure. En la nova normalitat, el silenci que regnava els mesos precedents als carrers i, més important, l’escassetat del trànsit rodat que el propiciava, són el record llunyà d’un malson i el preàmbul del nou desastre. Salvada l’economia a còpia de la pèrdua de moltes vides i de molts llocs de treball, passat l’estiu tornarem a la casella de sortida i el món continuarà girant —mai no ha deixat de fer-ho— i els rics es faran més rics encara i els pobres ho seran més i seran més.

El fet és que, durant la reclusió, els pardals han acudit en més gran nombre que mai al pati del senyor Poblet i que a ell li fa feliç tenir algú de qui ocupar-se, i els baixa cada dia les restes del pa que no es menja. I el distreu mirar des de darrere les cortines com aterren i com guaiten de cua d’ull, entre saltirons, qualsevol amenaça, inexistent allà. I com s’enlairen, després, amb el bec carregat per alimentar els pollets.

Però avui, havent dinat, ha baixat com cada dia i ha vist que els pardals no havien tocat la menja d’ahir. Després de la criança, deuen haver migrat, cap a terres més propicies, ha pensat amb tristesa.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s