Recepta

Recepta

“Els meus amics deuen creure que m’ha passat alguna cosa”, pensava. I no li faltava raó, acostumats com els tenia a una entrada gairebé cada dia, el fet de no haver publicat ni una paraula des del Sant Jordi emmascarat de feia més d’una setmana, els devia tenir preocupats. O això li agradava creure.

Havia sigut un Sant Jordi ben atípic. La pandèmia que els assotava des de mitjan març, quan van haver de confinar-se per a contenir la seva expansió inevitable, no havia permès la celebració tradicional del Dia del Llibre i de la Rosa tan arrelada al país. Confiant que les coses haurien canviat a l’estiu, s’havia proposat de celebrar la diada tres mesos després, i només la voluntat de llibreters i floristes, així com la convicció dels lectors, van aconseguir que fos possible. Una celebració, sens dubte exitosa, però molt, moltíssim més minoritària i amb formats diversos segons cada lloc.

Allà on viu el mussol, a Aqualata, s’havia organitzat una nit de llibres i flors al passeig orgull de la vila que segons les cròniques oficials va ser tot un èxit. El mussol s’havia passejat amunt i avall un parell de cops traient el cap a les parades, mirant portades a l’espera que alguna el captivés i, finalment, es va decidir per Les amistats traïdes, que ja des del principi li havia cridat l’atenció.

Aquell dia ja feia temps que el mussol pensava que havia de fer alguna cosa per a canviar el rumb. Un cop de timó, prendre una decisió que afavorís la seva creativitat, que estimulés la seva imaginació i el fes capaç de trobar arguments amb els quals ordir una trama per a construir un relat. A falta d’idees, bé estava escriure una mica cada dia, per a mantenir les neurones flexibles i en forma, però el Diari d’un aprenent s’havia demostrat insuficient, perquè les idees no arribaven.

El dia de Sant Jordi emmascarat el mussol va tenir una trobada il·lusionant amb algú que li va proposar de col·laborar en un projecte. Per ell va resultar sorprenent ser reconegut per algú a qui no coneixia personalment, i li va semblar que, poc o molt, aquest algú coneixia el seu blog i havia llegit alguna cosa seva. I que algun valor devia donar al que havia llegit. I aquesta trobada va provocar la seva decisió de no preocupar-se tant d’escriure cada dia com de llegir tant com pogués i seguir buscant arguments.

El dia abans a aquestes cuites, el mussol havia vist a la televisió l’última versió de Donetes, la de 2019, el mateix any de la Covid, pel·lícula que va renovar la seva admiració per tota la gent que és capaç de narrar una història. Li va agradar molt tant per les interpretacions com per la realització, però sobretot perquè, tot i que el llenguatge cinematogràfic disposa de més recursos que la literatura per a fer-se entendre i això juga a favor seu, li va fascinar l’adaptació de la novel·la de Louisa May Alcott  que va fer la directora Greta Gerwig, una altra dona.

I aquesta experiència televisiva va tenir sobre el mussol l’efecte de fer-lo seure de nou davant l’ordinador, per a continuar escrivint el seu diari si més no, però ara canviant la perspectiva presentant-se com a un personatge de ficció vist per un observador aliè.

La nit del Sant Jordi emmascarat, el mussol va somiar que havia trobat una història que valdria la pena d’escriure. Un cop despert, no recordava més que en el somni s’esforçava per a no oblidar el nom compost d’un animal que, pel que sembla era fonamental en la trama. I que aparcava el seu cotxe en un xamfrà, a sobre de la vorera, i que passava una bona estona col·locant-lo i tornant a col·locar-lo de manera que molestés tan poc com fos possible als vianants. I que, un cop satisfet, però neguitós per la consciència d’estar fent una cosa prohibida, entrava en un petit supermercat on sorprenia una negociació entre la caixera i una clienta, totes dues amb fesomies que li eren familiars, pel pagament d’un deute acumulat a còpia de compres anteriors. I que no es posaven d’acord i la conversa pujava de to i que la caixera es negava a permetre que la clienta es dugués a casa seva el contingut del carro que, a causa del forcejament, acabava escampat per terra.

Avui ha decidit anar a la platja i ha baixat al garatge, al soterrani del bloc on viu. Ha deixat la bossa, la gandula i l’ombrel·la al maleter i s’ha assegut al volant per a posar-se en marxa. Ha sigut aleshores que ha vist un paper atrapat entre el parabrisa i l’escombreta neteja-vidre. Una multa de cinquanta euros per aparcar a sobre la vorera en un xamfrà de la placeta de Sant Ximplet, davant del Supermercat del Barri estesa per l’agent Martí Salta Martí.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s