Avancem

Clínica

Avui sí que hi ha hagut moviment per aquí. Jo dormia profundament quan ha entrat el primer infermer del dia. Eren dos quarts de set del matí i el José Luis era assegut a la butaca des d’unes hores abans.
Cada nit ha de llevar-se diverses vegades per anar al lavabo, però avui, després del segon cop, ha decidit estalviar-se el dolor que li provoquen els moviments que ha de fer per sortir del llit, i ha passat assegut a la butaca la resta de la nit.
El cirurgià que el va intervenir ha vingut a veure’l abans de començar a operar als seus pacients d’avui. Ell mateix li ha revisat les ferides i li ha tret tots els apòsits, excepte el de l’estèrnum, que li ha canviat després l’Antonio, un infermer jove, alt i prim, simpàtic, amable i eficient que ja en va tenir cura ahir. Aquesta ferida no pot quedar descoberta, encara. El doctor l’ha trobat molt bé i li ha dit que, si tot continua així, el pròxim dilluns podrà marxar cap a casa. Li ha recomanat que camini, que passegi pels passadissos; acompanyat, això sí, per si de cas. Que bufi en l’incentivador, que és un aparell que registra el volum d’aire que el malalt és capaç d’inhalar i l’incentiva -d’aquí el seu nom- a recuperar, a través del joc de superar el registre anterior cada vegada que xucla, la seva capacitat pulmonar, minvada ara a conseqüència de la intervenció. I que mengi, que ara no és moment de fer dieta sinó de recuperar-se, que comenci els àpats pel tall, que si es queda sense gana i ha de deixar-se res, que no sigui la proteïna, que és el que ajuda a cicatritzar.
El metge es diu Josep i és un xicot jove en comparació amb nosaltres dos. Deu tenir uns quaranta anys i és nascut a Igualada, casualment. M’ho deia dilluns mentre seguíem pels passadissos de l’hospital la llitera on anava el José Luis camí del quiròfan. És molt eixerit, correcte i agradable. I molt planer en les seves exposicions, capaç d’explicar coses tan complexes com la intervenció que li anava a fer al José Luis, de manera entenedora per a qui no sap res de cardiologia, en el poc temps que costa arribar des de l’habitació, on el va venir a buscar amb un portalliteres, fins a la porta dels quiròfans, on ens vam acomiadar. Emana seguretat i també té la gràcia d’infondre tranquil·litat al pacient i als seus familiars. Però tot i amb ser aquestes unes virtuts molt remarcables, la seva habilitat essencial és a les mans amb què opera.
A la tarda també ha vingut a veure’l la Raquel, coordinadora de quiròfan de l’equip que l’ha operat. Li portava l’incentivador i li ha ensenyat com fer-lo anar correctament. Ha dit que l’ecografia que li han fet al matí mostra que el cor està perfecte i l’ha felicitat per això. També li ha dut un dossier que és una mena de manual d’instruccions sobre què fer i què no fer després de la intervenció i sobre com fer el que pot fer per ajudar al seu cos a recuperar la normalitat.
La normalitat dintre d’una nova normalitat que no acaba de quallar. Fora d’aquestes quatre parets on estem confinats aquests dies, la situació de la pandèmia es complica a cada hora que passa i, lluny de millorar com es pretenia i de permetre que ens n’hi adaptem, sembla que ens abocarà a un nou confinament. Un altre, un més, per raons ben diferents.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s