Seguim

Hospital

Aquí el dia comença d’hora. M’he despertat a les sis i he posat els peus a terra sense aixecar-me del llit. El meu germà dormia plàcidament, encara i m’he estat allà quiet, en la penombra d’aquella hora, recuperant la consciència, després d’una nit tranquil·la.
Amb les vistes tan boniques que hi ha a les habitacions exteriors, el José Luis ha tornat a tenir mala sort aquest cop i també li ha tocat una habitació que dóna a l’ampli pati interior de l’edifici on som. Aquí l’única cosa que es veu a través de la finestra són finestres d’altres habitacions i el pont grua i la góndola que es fan servir per a netejar els vidres des de fora.
Al cap de poc han arribat els infermers i l’han despertat per a prendre-li les constants. Estava bé de tot el que li han mesurat i ha demanat de seure ja a la butaca. Així que l’han llevat i, al seu tron estant, ha començat una nova jornada, una més de recuperació i una menys per a tornar a casa.
Fa un dia gris, avui, a Barcelona. Des d’aquest vessant de Collserola hi ha una àmplia i bonica vista sobre la ciutat i el mar, avui del color de la plata, cobert encara de núvols amenaçadors com els que han deixat anar la pluja d’aquesta nit, segons donen a entendre les gotes que encara ara regalimen vidres avall de les baranes de les terrasses de la planta.
A l’habitació on estem no se sent res, així que és possible que hi hagi hagut tempesta i nosaltres no ho hàgim sentit. Això és com un món de silenci que només trenquen els sanitaris quan entren a guarir el malalt o les nostres veus quan xarrem. Però tret d’això, aquesta ala de la planta és molt tranquil·la i hi ha poc moviment.
I no obstant això, aquesta calma és només aparent o, si més no, no extensiva a tot l’edifici, ja que hi ha alguna planta de l’hospital on diuen que ja hi ha malalts de coronavirus, i les seves famílies i el personal que els atén no deuen estar tan tranquils com ho estem a la tercera planta. Són rumors que ens han arribat per camins diferents.
El personal ha vingut i ha endreçat l’habitació i li han procurat totes les atencions que prescriu el protocol de recuperació del seu mal, electrocardiograma inclòs, i ara ja hem esmorzat tots dos.
El meu germà es va refent de manera gairebé imperceptible. El José Luis avui ja s’atreveix a anar al bany tot sol. Camina amb passes vacil·lants encara i jo el vigilo a distància prudent, com és natural, però ja va sol, que és important perquè indica bona disposició que és el primer requisit imprescindible per a recuperar-se.
Ara, fatigat de tot l’atrafegament anterior, descansa una mica abaltit.
Les hores van a poc a poc en un hospital, però passen. El temps sempre acaba fugint, malgrat tot. I no en n’adonarem que ja serem a casa, d’aquí a pocs dies.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s