Beck

Beck

Per fi una alegria. El Barça ahir va guanyar jugant bé a Vila-real (1-4). Probablement és massa tard per a assolir una lliga que han perdut els blaugranes més que no ha guanyat el Madrid —sembla que amb la inestimable ajuda dels àrbitres que governen el sistema de revisió de jugades—, però si més no ahir els aficionats vam gaudir d’un partit entretingut i amb gols. Fa pocs dies també reflectia aquí les meves impressions futbolístiques. Aleshores feia crítica del joc del meu equip i de les transmissions dels partits que fan a Catalunya Ràdio. El Jaume pensa com jo que la narració dels partits per a la ràdio no és el que hauria de ser, i em deia que m’havia deixat de parlar del VAR.

Bé, no hi entraré en profunditat, però amb relació al VAR sí que diré que em sembla absurd que esdevingui valorativa la informació que faciliten els elements tecnològics que s’ha introduït per a impartir justícia, resolent els problemes que ocasionen les limitacions apreciatives dels àrbitres en algunes situacions. És absurd que dues jugades idèntiques es puguin fallar de dues maneres diferents, segons qui sigui que les valori o quin sigui el color de la samarreta d’algun contrincant.

M’agradaria llegir una estona, però sé que si ho faig m’adormiré. Em sento cansat, amb son. Espero que sigui la calor, que m’abat. La calor que fa fora, el temps, vull dir, perquè a dins de casa, amb la penombra i el ventilador no en fa, de calor. S’hi està bé i rarament cal engegar l’aparell d’aire condicionat que tenim d’uns anys ençà. És el que hi havia al local de Sweets quan el vam llogar, insuficient per a refredar una cafeteria amb gent consumint dolços a dintre. Hi vam fer posar una bona instal·lació que refredés a tot arreu, obrador inclòs, que al costat dels forns es passa molta calor. I el que hi havia allà, el vam fer posar al menjador de casa.

He desistit, doncs, de llegir i m’he posat a fer coses amb les quals no pugui abaltir-me. He copiat a l’ordinador les pistes del CD de la lectura de francès que la Carme i jo ens hem compromès a fer aquest estiu. A cent anys, coteta verda!(1) Ara que estic jubilat he de fer els quaderns d’estiu que ni existien quan era infant i anava a escola! Tinc deures, sí senyor. Segons que diu la Judith, és una mica més complexa que la que hem fet durant el curs, d’un nivell de francès més elevat, però no ha de ser cap problema… si m’hi poso i sóc disciplinat i faig una mica cada dia. Així que ja he començat a treballar, passant el CD a l’ordinador per a rellegir el que llegeixi en primera instància, sentint com es pronuncia ben pronunciat. I ho he posat al núvol per a tenir-lo disponible en qualsevol lloc que tingui cobertura.

He començat a llegir Roseanna.

El matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö va concebre una sèrie de novel·les que tenien a una brigada de policia com a protagonista. Abans de posar-se a treballar van definir les línies mestres del projecte i, quan s’hi van posar, no s’hi van apartar ni un mil·límetre. El resultat, deu novel·les de trenta capítols cada una que serien publicades a raó d’una per any. Van titular la sèrie com La història d’un crim (en singular). Cada novel·la es basaria en un crim, i totes plegades conformarien la descripció d’un gran crim. Tots dos consideraven que la socialdemocràcia sueca traïa la classe treballadora. I ho volien denunciar d’aquesta manera, i criticant, alhora, la falsa imatge bucòlica i paradisíaca que tenia Suècia en la dècada dels seixanta.

Sjöwall i Wahlöö, ens ofereixen una visió més realista de la tasca investigadora. Deixant de banda el detectiu a qui no se li resisteix cap enigma, tracten la feina policial com a una tasca d’equip, i aquest equip, de vegades, falla. Diuen els que hi entenen que si la literatura negra escandinava actual té l’estatus que té és degut, sens dubte, a aquesta singular parella que es va convertir en un referent del gènere a Europa.

Roseanna és la primera de la sèrie i té a l’inspector Martin Beck com a protagonista central.

(1) Impropi de l’edat (PERRAMON 1979). La cota és un vestit usat antigament i també la bata que duien els escolans. El refrany al·ludeix al ridícul que fan aquelles persones que actuen de manera impròpia de la seva edat (GIMENO 1989).

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s