John

John Rebus
Ken Scott encarna a John Rebus a la televisió.

Aquesta nit, John Rebus m’increpava en somnis.

— M’has abandonat just quan estic més amoïnat!

I jo:

— No, John, no m’he oblidat de tu. És només que ma sogra ha pres mal i aquests dies hem d’estar per ella. I això em resta temps per a llegir, però et prometo que trobaré la manera de seguir les teves cuites.

Tot i el silenci que ha seguit, en John no semblava conforme. Finalment, ha tornat a parlar.

— És que, és clar, vas començar a llegir les primeres pàgines titubejant, fins que li vas trobar el punt al narrador, i després vas agafar un ritme de lectura que nosaltres vam haver de seguir, tant si ens agradava com si no. I quan l’acció ja està ben llençada, funcionant a ple rendiment, com si fos un mecanisme de rellotgeria suïssa, vas i t’atures de cop i volta i nosaltres ens refredem. I així, amb aquestes aturades, no es pot treballar. És com si aturessis a mitja cursa una marató que estàs mirant perquè has d’anar a fer un riu. Els corredors es refredarien i els costaria d’agafar el ritme de nou. Als personatges d’una novel·la ens passa el mateix, el cos se’ns refreda i els diàlegs que hem de recitar i les accions que hem d’executar perden la continuïtat i el ritme i ens costa de reprendre’ls. Vaja, dit ras i curt, que perdem l’oremus i ja no sabem per on anem. Però això us passa a vosaltres també, als lectors, que amb el pas de les hores oblideu detalls de la trama, alguns importants, i perdeu el fil. O no t’ha passat mai, que per a recuperar el fil de la història has hagut de reprendre la lectura en algun punt anterior d’on l’havies abandonat?

— Però John —he replicat jo— tu ets un personatge de ficció i no tens vida pròpia. Tu fas sempre el mateix, allò que l’autor va decidir i res més. I això cada vegada que una persona diferent llegeix la novel·la.

— Ha! —he fet en John, un riure sardònic— M’agradaria que et sentís l’Ian. Pregunta-li, pregunta-li a ell si no tinc vida pròpia! Ja veuràs què et contestarà. ¿Per què et penses que sóc un bevedor empedreït, perquè ell ho ha volgut o perquè jo ho vaig decidir, vist com va fer el meu esbós? Innocent aprenent d’escriptor! Això és el que ets, un aprenent innocent que encara mai s’ha hagut d’enfrontar a la força dels seus personatges.

— Ara m’has tocat la fibra sensible, John! —li he deixat anar jo, enfadat—. Jo mai m’he posat amb tu, mai t’he retret els defectes que penso que tens. Ets una bona persona, John, i t’estimes la justícia i t’agrada tant la feina que fas, que t’ha costat el matrimoni i la família. Ara ets descregut i solitari, espantes la gent que t’envolta perquè estàs desencisat amb la vida i amb el món, i ofegues la teva frustració en la beguda. I no obstant això, jo t’entenc, John, i t’aprecio i per això mai no et retrec el que fas que no m’agrada. Ara, si actués com ho fas tu, faria un comentari sarcàstic i feridor i donaria per acabada la conversa. Faria mitja volta i tornaria a posar-me a dormir. Però no ho faré perquè seria tant com donar-te la raó i et posaries insuportable en el futur. No, continuarem discutint, si és el que vols. A més, ja sé que dorms poc, fins i tot quan vas begut, i ara no em deixaràs tranquil.

Aquí he fet una pausa breu, per a ordenar les meves idees, i he seguit.

— El que jo volia dir és que als personatges literaris tant us hauria de fer la continuïtat amb què us llegeixin. El vostre paper és sempre el mateix, el vostre destí està escrit i no el podeu canviar, us heu de limitar a repetir el mateix un cop i un altre, tants cops com algú decideixi llegir el llibre de quina història en formeu part.

— Sí, però pel lector la història que explica un llibre sempre és nova. A menys que hi torni, més endavant. I així i tot, sempre trobarà matisos nous, aspectes que li resultaran desconeguts, que li havien passat per alt o, simplement, que ha oblidat. Però el més important d’aquesta conversa, allò que vull que entenguis com a lector, és que els personatges d’una novel·la no som res si ningú ens llegeix. Nosaltres som, existim, en funció que algú ens doni vida llegint la novel·la en què apareixem, encara que aquesta vida nostra vingui predeterminada pel caprici de l’escriptor.

I, abans d’esvanir-se, encara ha dit:

-— Aquestes són les grandeses del lector. Sense ell, no existiria la literatura. Ningú escriu per a no ser llegit. I per altra banda, el lector té la inestimable capacitat de donar vida, als personatges.

Però jo ja no he dormit.

3 respostes a “John

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s