La fruita del Mohamed

Sant Carles de La Ràpita.

Des d’un punt de vista urbanístic, Sant Carles de la Ràpita no té un interès especial. Per a mi, deixant a banda que es tracta del poble nadiu del meu sogre, cosa que per si mateixa ja implica un vincle sentimental, el seu atractiu principal rau en el lloc que ocupa en el mapa i el seu entorn.
La capital del Montsià des de la seva posició, a la banda dreta de la desembocadura de l’Ebre, domina la Badia dels Alfacs. Està ubicada al sud del Delta, un paradís natural, i protegida dels embats de la Mediterrània per un llarg i ample braç de sorra. És la Barra del Trabucador, molt maltractada per les últimes llevantades i actualment malmesa, encara.
Ara feia molts mesos que no hi veníem, des de l’estiu passat. No és que abans ens hi arribéssim massa sovint, perquè des de casa hi ha 180 km si venim per l’autopista, que és de pagament. Un parell d’hores, més si volem estalviar-nos els peatges, però si més no també veníem per Pasqua. Aquest any no ha estat possible a causa de la pandèmia i les conseqüències que ha comportat combatre-la, però ara, un cop tot Catalunya ja es troba en la fase de desconfinament que permet una mobilitat total pel territori i a les portes de l’aixecament de l’estat d’alarma nacional, ha arribat el moment de girar una visita al pis quina propietat encara conserva la família, per a comprovar el seu estat de manteniment després de tant de temps, i per a passar gairebé una setmana de vacances en un lloc de privilegi que, si el temps acompanya com sembla que farà, ofereix atractives possibilitats d’oci i descans, aprofitant que Sant Joan cau en dimecres.
Així que aquí estem, des d’ahir a mitja tarda. La mitja que ens restava fins a l’hora de sopar la vam dedicar a allò que en diem fer dissabte, que falta li feia al pis després de tant de temps deshabitat.
Una bona allisada, ens vam donar tots tres, que he vingut amb les dues Annes, mare i filla. Després, dutxa, sopar i sofà per acabar de sentir les notícies i mirar l’A P M. I en acabat, cap al llit ben d’hora, que estàvem tots tres tan baldats i relaxats que se’ns tancaven els ulls. Ni el partit del Barça vaig acabar de mirar; ahir jugava a Sevilla i va empatar a zero. Aquí no tenim internet, però el mirava pel mòbil.
L’Anna i jo ens hem llevat d’hora. Ara mentre escric, ella s’ha quedat endormiscada al sofà, en mig d’un gran silenci. Aquí tot està molt tranquil, més sent dissabte i sent d’hora. El dia està nuvolat i, si continua així, la passejada que tenim prevista pel mercat serà ben agradable. Quan som a la Ràpita, és tradició baixar cada dissabte al mercat ambulant que es munta, que és molt més gran que el d’Igualada, i hi ha de tot. Aquí estan en fase 3 de desconfinament des d’abans que a la Catalunya Central, i vull creure que n’hi haurà. Veurem.

Mercat ambulant, avui poc concorregut. Hi manquen els turistes.

No hem vist el mercat, no hi era als carrers habituals, i hem anat baixant fins a Lo Cafè del Barri, a esmorzar a la terrassa. Hem vingut a La Ràpita amb la idea de no entrar gaire a la cuina de casa i fer despesa en els establiments del poble. Ahir vam venir preparats des d’Igualada amb un sopar a base d’amanida de tomàquet, una mica de pernil i truita de patata que havia fet la sogra, però avui ja tocava començar el règim solidari. En el tros de l’avinguda de Catalunya que hem caminat ja són visibles els estralls que la pandèmia deixarà. Molts negocis tancats, molts locals amb cartells de es lloga o es ven. Jo no sóc expert, però pel que he vist des que vinc aquí regularment, per poc que ha sigut, La Ràpita no és un lloc fàcil pels negocis. Els mesos d’estiu hi ha molt d’ambient, molt turisme atret per les bondats de la cuina del país i els atractius naturals que ofereix. Molts aragonesos i bascos, sobretot, i gent del país omplen els carrers d’animació i les botigues funcionen. Però a l’hivern la història és diferent i el poble llangueix. Aquest estiu comença tard i amb restriccions i això serà el toc de gràcia per a molts negocis.
Després, hem fet un tomb pel poble que no ha fet més que confirmar aquests mals auguris. Hem comprat quatre coses que ens calien i fruita que feia molta patxoca a la Fruiteria Mohamed, al carrer de Sant Isidre que havia sigut la travessera de la nacional 340 al seu pas per aquí. Per cert, el Mohamed m’ha parlat en un català molt correcte. I quan ja tornàvem cap a casa debatent a quin restaurant aniríem a dinar, hem trobat el mercat.
Donant per fet que a causa de la situació excepcional no s’havia reprès encara, no se’ns ha acudit preguntar i només l’havien canviat d’ubicació. Ara ocupa l’espai que ocupaven les vies del tren del Val de Zafan, que, malgrat tot, mai no va arribar, com es pretenia, fins al port de Sant Carles. Era una línia d’ample ibèric que havia d’unir La Puebla de Híjar, a Terol, amb Tortosa i Sant Carles, un projecte d’estranya i conspirativa gènesi que mai va arribar a funcionar de manera regular.
Tornant al mercat, és evident que hi ha menys parades de les que són habituals, però déu-n’hi-do. Impossible no aturar-se un munt de vegades a saludar coneguts quan hom va acompanyat d’una persona vinculada de tants anys a aquest lloc. I a més, la sogra no se n’amaga i no deixa escapar cap ganxo, com diem a Igualada.
En fi, que tot anava bé i ja érem al portal de casa quan ens ha dit que pugéssim, que ella anava a saludar a la peixatera del costat. Girar-nos i sentir el patac ha sigut en el mateix instant. Havia caigut de bocaterrosa i rajava tot de sang. Sort del gel que ens ha subministrat l’amiga peixatera, que ha aconseguit deturar l’hemorràgia abans que arribessin els sanitaris del 061, que han vingut ràpidament. Els havia trucat un dels diversos transeünts que s’han aturat a socórrer-nos. L’aparatosa sangada ha acabat amb diversos punts de sutura a la part exterior del llavi superior i alguna dent esquinçada. Diu el metge que l’ha cosit que el tall és més gros encara per la part interior, però que allà dins tot es cura sol.
Ja es tractava d’ajudar a la reactivació econòmica del territori, però tampoc no calia haver d’anar a la farmàcia. Com és natural, allò d’anar de restaurant avui se n’ha anat en orris, i la resta de dies també, probablement.
Sort de la fuita del Mohamed, avui.

Els sanitaris del 061.

2 respostes a “La fruita del Mohamed

  1. Coi! Quin ensurt més inoportú, desitjar-li una prompta recuperació.

    Jo també en tinc vincles afectius amb Sant Carles de fet amb tota la comarca, molts anys baixant amb molta freqüència, la meua moto quan enfilava les costes del Garraf ja sabia el camí. M’encanta el sud, allà on comença el Principat.

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s