El temps i la política

Pluja

Les notícies van arribar cap al tard, però eren bones. Tot va anar bé i la Montse ja es recupera amb normalitat a l’habitació.

Cap al tard també, un cop es van esvair les raons que m’impedien d’anar a l’excursió que promovia el Ramon, li’n vaig confirmar l’assistència. Només uns minuts més tard, el Ramon passava la logística pel xat del grup i jo preparava l’entrepà i la motxilla. Tot estava a punt tot i que jo continuava dubtant que poguéssim sortir per culpa de les previsions del temps que havia consultat.

Encara no havia acabat el Telenotícies, que el Ramon activava un pla alternatiu que consistia, a saber, a anar a fer l’entrepà a recer d’algun bar conegut de la rodalia. Finalment, en sentir que el Tomàs Molina confirmava el que jo venia dient al respecte, es donava per vençut i acceptava que plouria ja des d’abans de bon matí, com així ha sigut, i ens emplaçava a trobar-nos als mateixos llocs però més tard.

La Montse ha passat bona nit.

Encara que no calia, m’he despertat com si hagués d’anar d’excursió i ja no he pogut dormir. Efectivament plovia i assegut al sofà he avançat un parell de capítols en la investigació de John Rebus. Black & Blue és una novel·la de trama complexa. Hi surten molts personatges, cosa que em complica la vida, més quan, com és normal, tots tenen noms i cognoms anglesos, que em costen més de retenir. L’acció també es desenvolupa en llocs de diverses ciutats escoceses, que ens són desconegudes, no com Nova York o Washington o Chicago que surten a la majoria de les pel·lícules americanes que ens posen tothora a la televisió i ja les coneixem gairebé com si hi haguéssim estat. Encara gràcies que tinc recent l’estada a Edimburg i puc reconèixer llocs com Waverley Station o Cockburn Street i imaginar les escenes que hi tenen lloc. L’obra és meritòria per la claredat amb què Ian Rankin ens explica la complexitat de la situació en què es troba el seu personatge. L’inspector Rebus porta a terme dues investigacions simultànies, la dels crims d’un assassí en sèrie que recorda moltíssim a un altre de vint-i-cinc anys enrere que mai va ser descobert, i la de la mort en estranyes circumstàncies d’un empleat de manteniment d’una plataforma petroliera del Mar del Nord. I, per si dos mals de cap no fossin prou, una investigació interna ve a provocar-li un altre i el seu futur com a policia es pot veure afectat per la revisió d’un cas en què ell havia participat a les ordres del seu mentor, ja retirat, que acaba de suïcidar-se. Segur que aquesta novel·la va ser una justa guanyadora del Premi Vázquez Montalban que va obtenir el 2010.

Anant cap a Òdena, el Ramon remugava per tanta aigua com està caient aquesta primavera i ens explicava les raons de tanta inestabilitat. Si no ho he entès malament, que és molt més que probable, la culpa d’un juny tan inestable i fresc és de l’anticicló de les Açores que no acaba d’imposar-se a les depressions de l’Atlàntic nord, que ens empenyen l’aire que recullen al casquet àrtic. Donant per fet que té raó i que les raons tècniques són les que ens ha donat i que no puc rebatre perquè no hi entenc i, insisteixo, no estic segur que siguin les que he reproduït, per a mi la pregunta a fer-se en aquests moments és ¿quin grau de responsabilitat té en aquesta alteració de la normalitat el confinament i la conseqüent davallada de l’activitat humana? Ell es mostra escèptic perquè diu que tres mesos és un període molt curt per a una afectació d’aquest tipus, però jo penso que és una pregunta pertinent, que té sentit.

Ja entaulats, no hem aconseguit arreglar el món. És difícil això d’arribar a consensos, i això que tots els presents som de la mateixa corda. Però els matisos que ens separen semblen irreconciliables i no hi ha hagut manera de posar-se d’acord en relació amb el futur del nostre país. L’escepticisme de què fem gal·la és d’una intensitat tan diversa que no hem tingut la flexibilitat necessària per a acostar posicions. Ni tan sols hem pogut arribar a un pacte de mínims, un d’aquells pactes que recull els punts en què les parts estan d’acord, un pacte que ens permeti, si més no, avançar cap a l’objectiu comú que sembla que tots plegats tenim. Però està clar que el nostre objectiu, avui, era esmorzar plegats, només. I també està clar que el món no s’arregla esmorzant en un bar amb els amics, sinó en els parlaments, que per això vivim en democràcia (?) i elegim els nostres representants.

Arreglar el món és cosa dels polítics, que per això els votem i per això cobren. La nostra responsabilitat es limita, i no és poca cosa, a elegir-los en consciència, i evitar que ens robin a mans plenes com fan ara.

A la clínica, tot segueix el seu curs satisfactòriament.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s