Macs

Vegetació sobre roca conglomerada
Vegetació sobre roca conglomerada

Avui operen a la Montse. Els he trucat per a desitjar-los que tot vagi bé i el José Luis m’ha dit estan tan tranquils com poden estar, a punt de marxar cap a la clínica. No permeten més que un acompanyant i no admeten visites, de manera que haurem d’esperar notícies.

Fa un dia lleig, de suposada treva, però els núvols no paren quiets i el sol no acaba de lluir. Però no està previst que plogui avui. Demà sí, demà plourà des de primera hora, segons les dues aplicacions del temps que tinc instal·lades al meu mòbil. El Ramon diu que no, que plourà a partir de migdia, i insisteix a anar a fer un tomb per la Serra de Rubió. És una excursió que ell ha fet recentment, però diu que vol gravar-la i documentar-se per a compartir-la com cal amb altres usuaris d’aplicacions de muntanya. De moment, s’hi han apuntat el Càndid i el Jaume; el Nico no pot perquè encara es refà de l’estada a l’hospital, i el Pere encara no ho sap. Al Ramon li fa il·lusió que els acompanyi, perquè diu que és un itinerari molt bonic que li agradaria ensenyar-me, però jo no li ho podré assegurar fins a última hora de la tarda.

Ahir tornava a jugar el Barça, a casa contra el Leganés, i va tornar a guanyar, aquest cop per dos a zero. Això ara serà un no parar per a recuperar el temps perdut pel confinament. Jo vaig decidir no mirar el partit i compartir sofà amb l’Anna per a veure un nou episodi de Jèssica Jones. Ja anem per la tercera i, de moment, última temporada. És una sèrie que s’ha de mirar sense perdre de vista en cap moment que la protagonista és la superheroïna d’un còmic de la factoria Marvel. Si s’aconsegueix superar aquesta premissa, considero que la sèrie no està malament, ja que, malgrat els alts i baixos que evidencia el guió en alguns moments, ens mostra una dona que es debat permanentment en el mar de dubtes que li provoca el suposat privilegi d’estar dotada d’un poder sobrehumà. Jèssica no se sent còmoda en el paper de salvadora de la humanitat que se li suposa, i aquest conflicte li fa tornar agre el caràcter i complica la seva relació amb els altres.

Fa dos dies que he abandonat la sala de control de la nau i he tornat a instal·lar-me en la meva cabina. De vegades, a la Paula també li agrada posar-se a estudiar a la taula del menjador. Allà pot escampar tot de llibres i llibretes i fulls d’apunts al voltant de l’ordinador. Sembla que era ahir que li regalàvem aquest MacBook perquè anava a començar la carrera i ja l’està acabant. Déu meu, com passa els temps!

El fet és que aquí, al meu despatxet, també em trobo a gust; és el meu racó, el lloc on vaig començar a escriure aquest diari d’un aprenent. Aviat farà tres anys, ja. I recordo que estava llegint Vila-Matas, Mac y su cantratiempo, concretament. Avui va de macs, això; ja ho veig! No ha sigut buscat en absolut, el que escric és una total improvisació i per això em resulta tan sorprenent que hagi passat d’un mac a l’altre quan tan poc tenen a veure. L’única connexió que podria haver-hi seria molt agafada per les fulles, com el rave, i consistiria en la meva secreta aspiració que, quan sigui gran, més gran encara del que ja sóc, voldria tenir un MacBook. Potser m’ajudaria a escriure un Mac y su contratiempo propi. Perquè la idea d’anar confegint el diari d’un aprenent rau en aquella novel·la. Mac acaba de perdre la feina i passeja cada dia pel barri de Barcelona on viu. Està molest amb un veí seu perquè l’ignora. Aquest veí és un escriptor famós i reconegut i Mac, que sempre ha volgut escriure, s’obsessiona amb la idea de millorar l’òpera prima del seu veí, un relat que, pel que Mac sent que li diu a una llibretera, el seu veí repudia.

Ara, l’Anna ja és a la feina, el Nil amb son pare i la Paula ha anat a fer el cafè amb una amiga. Jo, per la meva banda, acabo d’escurar el meu i em sembla que també he acabat el meu exercici d’avui. Estic sol a casa i em sento l’amo del meu destí. El sol espeternega de ple a la finestra de la meva cabina. Sortiré a la sala de comandament, seuré en una de les butaques d’observació i llegiré mentre escodrinyo l’espai exterior i espero notícies de ma cunyada.

John Rebus i Edimburg m’esperen.

3 respostes a “Macs

  1. Tres anys de bloc? No em surten els números, crec recordar que ens vàrem conèixer allà pels voltants de 2012/13, potser n’estic parlant d’un altre projecte, és possible?

    M'agrada

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s