Títol per les entrades

Dilluns

Som dilluns a primera hora de la tarda. Acabo d’instal·lar-me a la sala de control, l’ordinador damunt la taula del menjador, la balconera desplegada davant meu, com si es tractés del parabrisa d’una nau espacial de pel·lícula futurista, pendent de l’evolució del temps, que amenaça pluja, a estones. Aquest matí he anat d’excursió i ara, que ja hem dinat i hem reposat i l’Anna se n’ha tornat a la feina i la Paula és estudiant a la seva habitació i jo ja m’he quedat sol al comandament de la nau, estic fent una bugada de roba de color.

Acabo de veure que el bloc ja depassa les 30.000 visites. Renoi, estic content!

Ahir no vaig fer cap entrada. Em penso que és el primer cop des que ens van confinar el 12 de març —cal no oblidar que aquí, a la Conca d’Òdena vam ser els primers de tots— que passen 24 hores sense que escrigui res. Però és que ahir va ser un dia dedicat íntegrament a la família en les seves diverses combinacions i no vaig disposar ni del temps ni de la tranquil·litat i silenci que em són necessaris per a escriure. Però haver trencat un ratxa tan llarga, no em sap gens de greu, perquè vaig passar unes bones estones com feia temps que no passava. Cap al vespre, vàrem fer dues partides d’un d’aquells jocs de taula que s’ha d’encertar preguntes o el que l’altre et vol dir fent mímica o un dibuix, contra la Paula i el Nil i les respectives parelles, i vam riure molt.

Ja he estès la roba. Segons com, sembla que aguantarà sense ploure.

Avui hem caminat pel terme de Castellolí. Anàvem a la Barraca (de pedra seca) dels Emboscats, quina localització alguns dels meus companys habituals havien intentat en un parell d’ocasions sense èxit. Avui sí, avui el Ramon, el Lluís, el Pere i jo, guiats per un expert en els camins d’aquell país com és l’Antoni Brugues —també veterà de la UEC—, que hi és nascut, no hem fallat i hem trobat el que va ser refugi d’alguns joves del poble que no van voler incorporar-se a files durant la Guerra Civil. A fe de déu que era difícil que els trobés ningú en aquell indret tan retirat, amagat i solitari si no és que els denunciava algun veí del poble que coneixia el seu parador. Algun rival polític, és clar, o algun llepaculs que per fer mèrits efectivament ho va fer tan aviat com se li va presentar una ocasió propícia, quan ja les coses s’estaven decantant clarament a favor del bàndol guanyador. Una pena, perquè alguns d’aquells joves van morir poques setmanes abans d’acabar el conflicte quan tenien encara tota una vida per viure.

Ara la Paula ha sortit a estudiar a la terrassa i sembla l’estrella més brillant de la galàxia.

És enriquidor caminar al costat d’una persona del país. T’assabentes d’històries que no són escrites en llibres i arribes a llocs que no figuren als mapes. Cal Muset sí que surt als mapes i té moltes històries. El Toni ens n’ha explicat algunes quan hi hem passat, com hem passat pel que queda del Castell de Castellolí, que existeix, almenys, des de mitjan S. X i, com és natural, ha viscut moltes peripècies. I, després, ja de baixada cap a Castellolí, hem passat ben a prop de Cal Jaume Bruguers, el magnífic mas on va néixer el nostre guia, ara a cura de son germà.

A estones bufa el vent i sacseja el tendal, però no plou.

És una excursió molt bonica, per camins i corriols molt emboscats i frescos, curulls de flors silvestres que alegren la vista, farcits de romaní, farigola, espígol o sajolida, segons els trams, que, gentils, alliberen les seves aromes al pas dels caminadors. A més, cal comptar la benedicció de l’aigua que corre generosa i incessant per rieres i torrents després de les pluges d’aquesta primavera. Una ruta d’11,5 km i 376 m de desnivell acumulat que ha posat a prova els meus peus i les meves cames. Encara que no han desaparegut absolutament, les molèsties han millorat molt. Bé és cert que acabo més baldat que cansat, sobretot de genolls i turmells, però ara aquest baldament em dura només una estona i em recupero molt més aviat que no abans de començar les meves visites a l’Elena.

Demà torna a tocar visitar-la. I la rutina de seure al banc de la porta de l’escola i llegir la Mar.

Cal Jaume Bruguers des de les ruïnes del Castell de Castellolí
Cal Jaume Bruguers des de les ruïnes del Castell de Castellolí. Al fons, a la dreta, Igualada.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s