Epístola

Edimburg
Edimburg

Avui he respost la Mar, que ahir em mencionava en la seva entrada. Després de saludar-la educadament, li deia:

«Tinc per costum fer alguna lectura relacionada amb els llocs als quals vull anar abans de visitar-los. De vegades el que faig és prendre el llibre per a llegir-lo o acabar de llegir-lo in situ, i això és el que vaig fer el Cap d’Any passat, quan l’Anna i jo vàrem viatjar a Edimburg a fer allà el canvi d’any. Com és natural, prèviament, jo m’havia documentat, tant sobre la ciutat com sobre la lectura més adient.

«Pel que fa a la lectura, després de molt dubtar, em vaig decantar per la primera novel·la en què apareix John Rebus. Es titula Nudos y cruces i no està traduïda al català. Les raons de la meva elecció? Jo no ho sabia abans d’aquella tasca de documentació, però va resultar que l’Ian Rankin és a hores d’ara un dels autors contemporanis escocesos més exitosos, la novel·la és de lladres i serenos —vaig tenir un professor d’escriptura creativa que em deia que així és com es diu aquest gènere en català—, que és un tipus de lectura que m’agrada i em distreu, i a més està ambientada a Edimburg.

«L’elecció no era fàcil perquè l’oferta és àmplia. No en va Edimburg fou la primera Ciutat de la Literatura de les 20 que ara existeixen declarades per la UNESCO, entre altres coses perquè Escòcia i la mateixa Edimburg han sigut, de sempre, bressol d’escriptors de reconegut prestigi que no enumeraré aquí perquè la llista és molt llarga i no fa al cas.

«Mira, Mar, com seria de gran i de fonda la llacuna que tenia en la memòria en relació amb aquest autor i el seu personatge que, després de tan sols uns pocs mesos d’haver-los conegut, no recordava tenir un llibre seu i molt menys haver-lo llegit quan aquests dies li buscava un substitut a Murakami. Però tampoc no vull fer-ne un gra massa, perquè aquestes coses passen de vegades i, tot i que tenen una explicació, aquesta no és aparent ni coneguda per nosaltres. Així que abans de donar pàbul a altres teories més sinistres, m’estimo més considerar que el lapsus és a causa d’una memòria curta i sobrepassada com la meva.

«Pel que fa al tema de la cura dels llibres, suposo que no se t’escapa que estic tocat per un toc —trastorn obsessiu compulsiu— que mai m’he tractat perquè no arriba a ocasionar-me problemes en la meva vida diària. Deu ser, per tant, un toc de baixa intensitat. Jo no sé si el teu germà, a banda de conservar bé els llibres, manifesta altres símptomes, però jo he de tornar sobre les meves passes per a deixar els commutadors de la llum de cada extrem del passadís de casa en la seva posició —diguem-ne— normal, per exemple. Són petits detalls relacionats amb l’harmonia còsmica que el cervell em diu que haurien de tenir i mantenir les coses del meu entorn, però no són greus i, ni de bon tros, perilloses per a la integritat física dels que ens envolten. A última hora, vist des de segons quina perspectiva, el teu germà i jo i tots els que són com nosaltres, som precursors d’un intercanvi i reciclatge de llibres com cal, sense anotacions ni dibuixets que s’hagin d’esborrar abans de llegir-los o fer-los servir com a llibres de text.

«I pel que fa al teu professor de música, fer-li notar que jo no guixava els llibres i estudiava i que no ho feia malament. No era brillant, però treia bones notes i sempre ho aprovava tot. De petit, jo era un nen molt obedient que sempre creia als seus pares. I també era molt tímid i poruc. Recordo que m’aterria no saber-me la lliçó si aquell professor de dits com botifarrons em feia sortir a la pissarra i em preguntava. Si et pegava, la mà et quedava marcada a la cuixa, si et picava a la cuixa, perquè a més d’un li havia fet sang en haver-li colpejat a la cara. Em feia tanta por, que era capaç de renunciar al joc i a l’esbarjo amb els amics al carrer, que era com ens distrèiem abans, per assegurar-me que havia memoritzat la lliçó amb tots els seus ets i uts. I així i tot, havia rebut, com tots, que de vegades la cosa no anava ni tan sols de saber-se la lliçó sinó de l’humor o les copes que duia a sobre el maleït mestre quan arribava a l’escola.

«En fi, Mar, espero que aquestes línies t’hagin il·lustrat una mica més sobre la meva vida i miracles i que, sobretot, hagis passat una estona distreta amb les meves històries, que no són res de l’altre món, ni tan sols inventades.

2 respostes a “Epístola

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s