Context

Pont de Fàtima sobre el Torrent de l'Espelt
Pont de Fàtima sobre el Torrent de l’Espelt

Avui he començat a escriure a la terrassa. Feia un dia lleugerament ventós, però la temperatura era agradable i no s’estava malament a l’exterior. De tant en tant passaven ramats de núvols d’aspecte sinistre, que amenaçaven de deixar-nos algun xàfec.

Les circumstàncies.

Avui és dia de classe de francès. Les últimes setmanes la fem molt d’hora, de manera que a dos quarts de deu ja havíem acabat. Després, mentre esmorzava, he recordat una escapada a Carcassona amb l’Anna, fa un parell d’anys. Hi vam anar amb el nostre cotxe, i de tornada, van fer parada a Foix, per girar-li una breu visita i per dinar. Ens vam ficar en un restaurant petit que ens feia bona pinta. Em penso que jo em vaig demanar la cassolet, plat típic d’Occitània, però no n’estic segur. El que sí que recordo és la sensació agradable d’haver dinat bé i d’haver quedat satisfets amb la qualitat del menjar. I quan ja esperàvem les postres, de la cuina va sortir un pastís amb espelmes enceses i una cohort de gent que cantava Joyeux anniversaire a un dels comensals de la taula del costat. Aquest record ha acudit al meu cap tan aviat com, casualment, he sabut pel Facebook que avui era l’aniversari de la Carme, amb qui acabava de fer la classe, i se m’ha acudit felicitar-la en francès, per a practicar: Joyeux anniversaire, Carme!

Acabar la classe de francès tan d’hora em permet disposar de temps lliure per ben aprofitar el matí.

I, si és dia de francès, vol dir que és divendres i que l’Halyna arriba a dos quarts d’onze. Quan l’Halyna és a casa, jo m’estimo més no posar-me pel mig, per a no destorbar el seu sistemàtic quefer. Mai li he preguntat l’edat que té —deu em guardi de preguntar-li una cosa així a una dama—, però tot i que no és fadrina, és molt més jove que jo, i penso que ben bé podria ser filla meva, o gairebé. És d’aspecte saludable i caràcter rialler i desborda d’energia. En tot el temps que fa que la conec, mai l’he vist de mal humor. I treballant, res no l’atura. És com una piconadora que, en tres hores, deixa el pis en perfecte estat de revista després d’haver-lo posat sencer potes enlaire. Per això, quan ella hi és, aprofito per a fer encàrrecs i quan he acabat de fer-los i torno a casa i ella encara hi és, si no plou, m’estimo més sortir a la terrassa i deixar-li via lliure. De vegades llegeixo, de vegades escric, com avui, que ja tenia matèria per a començar a redactar les impressions del dia.

Això era abans de dinar.

Ara ja és a primera hora de la tarda i ja sóc al menjador, en el meu lloc habitual dels últims dies, assegut de cara a la balconera controlant que no plogui, que tornem a tenir el jovent a casa i això vol dir que a casa hi ha vida i roba estesa. Veig com el sol va i ve i com el vent sacseja a estones les branques dels arbres.

Al mateix temps que m’assabentava de l’aniversari de la Carme, he vist que una amistat de Facebook compartia la ressenya d’un llibre que havia fet dies enrere una altra usuària. Es tracta de la novel·la d’Andreu Martín que va rebre el Premi de Narrativa Ciutat de Vila-real 2018. És una novel·la negra —Andreu Martín és especialista— titulada Tothom et recordarà. L’autora de la ressenya diu, literalment, «Trobarem referències a la situació de Catalunya com un complement de l’argument…» i, de manera immediata, la frase m’ha cridat l’atenció perquè fa dies que jo no faig cap referència a la situació de Catalunya. I hi pensava, els últims dies, quan m’adonava que ni tan sols segueixo les notícies més que al vespre i molt per sobre, ara al Carles Costa, que substitueix temporalment al Toni Cruanyes. I també reflexionava sobre el fet que, si això és el diari d’un aprenent i l’aprenent viu en un context sociopolític determinat, fer-ne alguna referència tindria cabuda en el seu diari.

Però no, no ho faré. I és que estic molt cansat, perquè sempre tot és el mateix i aquí no passa mai res i, per més que ens robin i ens enganyin, continuem mantenint a una banda de corruptes i d’inútils que no donen pal a l’aigua i representa que ens representen al més alt nivell, perquè els hem triat o perquè són la família del cap de l’estat del país veí. I de la justícia no cal parlar-ne, perquè és indignant el que fa.

Prou n’hi ha que, de tant en tant, ens hàgim d’entristir per la mort de persones que sí que han fet coses que han valgut la pena, com ha passat dos cops aquesta setmana. Ahir va morir la Rosa Maria Sardà. Per més que els últims temps estigués ideològicament molt distant, cal reconèixer la seva grandesa, de manera que tot el que deia fa dos dies pel Pau Donés val també per la Sardà.

No, ja està bé com ho estic fent. Si contextualitzés el que escric estaria sempre de mal humor, i no vull.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s