Memòria

20200611_071652572_iOS

Deducció errònia! Segons avançava la lectura dels primers capítols, he vist que sí, que havia llegit aquest llibre. Algunes coses ja em resultaven familiars des del principi, però el dubte que arrossegava ha desaparegut quan el narrador ha insinuat que una víctima treballava en una plataforma petroliera del Mar del Nord. Però, així i tot, continuo sense recordar l’estructura de fets i personatges sobre la qual es construeix la novel·la. Avui parlo de l’argument amb plena consciència del que vol dir. Si he copiat la definició, és perquè em quedi gravada a la memòria.

Abans de continuar, convé que deixi constància de la mala passada que ahir em jugava el subconscient. El llibre de Ian Rankin que protagonitza l’inspector Rebus no es titula Black & White sinó Black & Blue, una confusió de colors inexplicable en algú que ni sap anglès ni està afectat de daltonisme.

D’altra banda, reprenent el fil de les raons que em van conduir a una deducció errònia, hi ha el fet que realment el llibre està tan impecable com si l’acabés de comprar a la meva llibreria de confiança. A simple vista, no sembla que ningú l’hagi llegit mai, cosa que confirmaria que sóc extremament curós amb els llibres. En general, sóc curós amb totes les coses però amb els llibres particularment. No m’agrada trobar-ne ni anotacions ni subratllats; ni tan sols els plecs que algunes persones fan al cantó superior de les pàgines per a marcar el punt on han deixat la lectura. No els suporto, i quan els trobo en els llibres prestats per les biblioteques que fem servir per als clubs de lectura, em dedico a desfer-los curosament a mesura que els el vaig trobant.

Així que, vist l’èxit, hauré de deixar que sigui l’inspector Rebus qui es dediqui a l’art de la deducció, tan ennoblit pel gran Sherlock Holmes, i dedicar-me jo a una altra cosa que sàpiga fer. Reconec humilment que els anys no passen en va. Com més gran em faig, més ocupat tinc el disc dur. Els coneixements adquirits i els records dels fets viscuts ocupen més lloc cada dia que passa i acaben desbordant la capacitat de les golfes i el traster del meu cervell, que ja no ha sigut mai massa capaç, la veritat sigui dita. Inevitablement, per a poder emmagatzemar la saviesa més recentment adquirida i fer lloc a tota la informació dels fets més nous que em permetrà evocar-los en el futur, cal netejar, buidar, desfragmentar i compactar el disc dur on rau la memòria. El meu cervell ja se n’ocupa, suposo, que aquesta és una tasca programada que ja ve incorporada de sèrie. Però el fet és que a mi mai no m’ha preguntat què ha de conservar ni què ha d’eliminar i, de vegades, com en aquesta ocasió, el buit que es crea és tan gran i absolut que tinc la sensació que mai abans havia tingut a les mans un llibre que segur he comprat jo mateix. Vaja, dit en poques paraules, que estic perdent facultats! I és que, com diu la dita, No hi ha memòria que duri cent anys. O no era així?

No és que hagi de servir-me de consol, però avui mateix he constatat que no sóc l’únic a qui li passa. Una colla de nou caminadors ha anat a Santa Maria de Miralles, a fer una passejada i a esmorzar a Cal Pere Grau que, per cert, no surt en els mapes perquè ningú pugui ubicar-la i presentar-se d’improvís sense haver estat convidat prèviament. Érem els mateixos que dissabte celebràvem el 80è aniversari de l’Antoni, excepció feta de l’Isidre que no ha pogut venir perquè encara treballa per a mantenir el pressupost de la inqualificable Casa Real Española. Doncs bé, entre nosaltres hi havia qui ja no recordava que havíem esmorzat a Ca l’Andorrà i es pensava que havíem estat a Ca l’Esteve, que jo no sé on és. Per a fer-nos venir la gana hem caminat 7 km per pistes pròximes a la Plana de Mas Retou. Hem arribat fins a Les Colomines i hem passat i ens hem fet una foto a la Font del Balç de Fontanilles, sota l’estreta cortina d’aigua que, tanmateix, regalima constantment. Fa uns mesos que hi vaig estar, amb el Nico i el Càndid, que avui també venien, i també rajava. El Ramón, el Lluís, el Jaume i el Magí completaven l’expedició d’avui.

Quan esperava que em recollissin davant del Casal dels Avis, ha arribat la Dolors, una altra veterana de la UEC. A ella també l’havien de recollir, un altre grup de veterans que avui anava cap a Tous, m’ha dit. També m’ha dit que li agrada com escric —a qui no li agrada que li regalin les orelles—, que va localitzar el meu blog per casualitat i que ara em va seguint. La gent gran de la UEC no para quieta i des que es permet sortir de casa és fàcil de trobar a uns o altres per aquests camins de déu. Ahir, sense anar més lluny, també vaig trobar al Joan caminant pel Rec amb la seva dona i la cunyada vídua. I vaig pensar en el seu germà Josep i em vaig adonar que no el tornarem a veure i em vaig posar trist.

20200611_075706493_iOS

Una resposta a “Memòria

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s