Canvi de registre

Cel ennuvolat
Cel ennuvolat

No sóc de mites, jo. La persona que he admirat més a la vida, per la capacitat de sintetitzar i de transmetre les seves idees, ja fa anys que no hi és entre nosaltres. Recordo que era diumenge quan es va saber que havia mort a l’aeroport de Bangkok. Jo vaig quedar consternat i, per pair la notícia, vaig vagarejar molt trist i en silenci durant hores pels carrers costeruts del Guinardó. La Pelussa mai havia fet un passeig tan llarg.

Vázquez Montalbán sempre s’havia manifestat contrari a la mitificació. La vida ha acabat demostrant-me que tots dos tenim raó, que en els panegírics dels funerals, els morts sempre han sigut unes bellíssimes persones, quan el que importa és que ho hagin sigut de veritat mentre eren vius.

Tot això treu cap a què s’ha mort Pau Donés i em sap greu, tot i que mai no l’he seguit especialment. Sempre sap greu que es mori algú, més si es tracta d’una persona jove, d’algú que sembla que ha sigut bona persona, que ha treballat de valent i honestament i ha fet feliç a tanta gent amb el resultat de la seva feina. Descansi en pau.

*

Ahir vaig acabar de llegir Pinball 1973. El que escriu Murakami em resulta estrany. En les seves dues primeres novel·les apareix el Rata, que és amic del protagonista.  Un jove universitari innominat narra en primera persona la seva vida. En Escolta la cançó del vent ens explica els indolents mesos de vacances d’estiu que passa en la seva ciutat d’origen en companyia del seu amic. La novel·la acaba quan ha de tornar a Tokyo per a començar un nou curs i el Rata roman sol allà. La segona novel·la, la que acabo de llegir ara, no és menys estranya. Comença d’una manera estrambòtica, però no pots deixar de llegir si no és per obligació. I així fins que arribes al final, que és tan sorprenent i extravagant com el principi. Una diferència entre ambdues obres rau en el fet que a Pinball 1973 tots dos amics estan separats per molts quilòmetres de distància, però l’argument ens explica alternativament el que fan un i altre.

Aparentment, Murakami esbossa la vida sense propòsit de dos joves japonesos a principis dels anys setanta. Jo penso que la seva manera simple de redactar, allò que ell anomena l’estil propi, té molt a veure amb l’atracció que les pàgines impreses exerceixen sobre el lector. Produeix la sensació que escriu tal com li ragen les idees i això aporta frescor al seu relat. Però no és ben bé que Murakami escrigui tal com raja. Ell ho explica amb detall a De què parlo quan parlo d’escriure; jo ho resumiré dient que el que he llegit és el resultat final de moltes relectures i múltiples correccions. O sigui que, per més espontani que sembli, allò que finalment queda negre sobre blanc i arriba a mans dels lectors és un producte molt elaborat. I jo penso que la feina de l’autor, tan meticulosa i tenaç, té molt mèrit.

Encara tinc per llegir diversos títols seus que el Nil té a casa, però he decidit donar-me un descans de Murakami i canviar una mica de registre. Ja hi tornaré, sens dubte, perquè és una evidència que m’agrada molt com escriu, independentment que entengui o no els seus arguments(1). O les seves trames(2), que sé que són coses diferents, però mai no sé distingir en què es diferencien.

*

La Mar m’ha dit poeta per l’entrada d’ahir. Per a mi és una satisfacció que algú hagi trobat poètiques les meves paraules. Crec que és una de les coses més boniques que se li poden dir a algú que escriu, que aprèn a escriure, i li estic molt agraït.

I segueixo amb la Mar, a qui no agrada particularment la novel·la negra, com deia ahir quan parlava de Jöel Dicker. Doncs bé, avui, buscant alguna lectura per substituir en Murakami entre els llibres de les meves postades, he trobat un que no sabia que tenia i inevitablement he pensat en ella, en la Mar. El llibre està que sembla nou de trinca i al mateix temps diria que no l’he llegit mai. És per això que dedueixo que tal com el vaig comprar el vaig oblidar. Es tracta de Black & White i és una novel·la en la qual moltes deduccions molt més complexes que la meva rondaran el cap de l’inspector Rebus, protagonista d’una nissaga creada per l’autor escocès Ian Rankin.

He vist a la seva portada que aquesta novel·la va guanyar el premi Pepe Carvalho de 2010. Curiosament avui, que recordava a Vázquez Montalbán. Potser aquesta és la raó per la qual la tinc, però la veritat és que no ho recordo gens.

*

(1) Argument: Estructura de fets i de personatges sobre la qual es construeix una obra narrativa. (2) Trama: Conjunt de fets disposats d’una manera determinada que formen l’argument d’una narració, d’una obra literària, etc.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s